Lluís Badia

Amb l’elecció de l’Alcalde Poblet com a nou President del ens intercomarcal de les nostres contrades, es tancarà la renovació de tots els càrrecs públics sorgits de les eleccions municipals del passat mes de maig. La Diputació de Tarragona constitueix, a més, la institució vertebradora de tots els pobles de la demarcació a l’hora de poder donar als seus veïns els suports supramunicipals que necessiten i que d’aquesta forma poden ser garantits en criteris de professionalitat i eficàcia.

En el discurs de presa de possessió, el nou cap de la Diputació, va posar sobre la taula compromisos concrets a assolir en els propers mesos, fixant clarament metes ambicioses que garanteixin la solució de problemes fins ara congelats, dissenyant una manera de fer que tindrà resultats en positiu pels ciutadans, a ben segur.

L’exposició, on és marcava clarament la vocació del nou President per convertir-se en una referència territorial sense cap renuncia, sabent buscar el consens, però no abdicant del ferm compromís d’endegar iniciatives i estratègies que ubiquin a les comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre en un espai de creixement econòmic i de benestar social, amb implicacions fermes amb tota la societat civil i de manera preferent en el que suposa la Universitat Rovira i Virgili, són una garantia de futur imprescindible pel nostre territori i, sobre tot, la seva gent, sabent fer-ho a més, en un model de sostenibilitat, prioritzant la formació i la cultura, però amb una clara aposta per les persones com centre del seu treball.

Certament, la nova situació política, que també varia respecte de models anteriors, amb un govern sòlid amb suport d’una majoria consolidada, però que en cap cas ha de comportar renunciar a la trobada de punts d’acord amb l’oposició, suposarà també una dinàmica de gestió novedosa que ha de permetre una tasca encara més perceptible per la ciutadania a l’hora de prendre decisions en temes fonamentals que no poden demorar-se per més temps. La garantia d’una Presidència amb un primer diputat, amb experiència política, amb una capacitat de fer transparent al front del seu municipi, Vila-seca, referència de creixement sostingut tant a Catalunya com a Europa, és un aval del que serà el treball dels propers mesos, sense oblidar la renovació important que es fa entre els Diputats de la majoria que hauran de fer un sobre esforç per poder dissenyar uns equips de treball que donin resposta a les il·lusions avui encetades.

El reconeixement als anterior Presidents, Cailà Gomis, Pujals, Mariné i Aregio i a tots els que han format part dels diferents Plenaris des de l’any 1979, és un bagatge fonamental per estructurar uns anys plens d’anhels però també d’entrebancs a sortejar per donar resposta a les exigències de la gent, la referència a la participació electoral, punt vital del discurs d’en Poblet, suposarà saber ubicar al ens provincial amb capacitat de resposta a aquells petits municipis que veuen la Diputació com aquella alternativa per oferir respostes adients als segurs justos requeriments dels seus habitants; esperem que la “pinya”, a la que també s’al·ludia, ens doni l’èxit d’aixecar un castell on tots puguin aportar el seu esforç per conquerir els objectius que ja s’han marcat i que haurem de poder “coronar” en el bé de les nostres contrades i de Catalunya.

Quan al llarg d’aquests dies, es desenvolupa la competició més important i amb més prestigi del ciclisme, el Tour de França, això coincideix, pràcticament, en que fa un any es va posar en marxa el que s’ha conegut com “Operación Puerto” contra el dopatge, que ha suposat la “caça de bruixes” millor orquestrada per anar contra determinats ciclistes professionals que, suposadament, s’han vist implicats, i que ha comportat una persecució en regla de moltes persones que han sigut condemnades socialment, sense cap problema, per un presumpte delicte, sense cap judici amb garanties.

Certament, el model mediàtic emprat per certa premsa sensacionalista, perfectament dirigida per determinats interessos polítics molt poc clars, ha comportat una situació “Kafkiana” on “s’ha embrutat” el prestigi de determinats esportistes, en base a supòsits, en un procés en el que no ha existit la possibilitat “sagrada” de poder defensar-se per part dels presumptes implicats.

No obstant, els “rius de tinta” i les acusacions sense escrúpols, el cert és que el Jutjat finalment va dictar el “sobreseimiento libre de las actuaciones”, en tant en quant els fets no eren constitutius d’infracció criminal, segons Auto Judicial del passat 8 de març, on a més es decreta la innocència de tots els afectats per la Operación Puerto.

Estem davant d’un tema amb repercussions de caire esportiu, però també d’atac de la pròpia presumpció d’innocència, sagrada en una democràcia, i que en els fets exposats s’ha vist menyspreada permanentment, això sí, encara avui ningú ha demanat responsabilitats a tots els “incitadors”. Centrant-nos en l’apartat esportiu, la realitat ha comportat que molts dels ciclistes “suposadament implicats” han sigut ja comdemnats per part de les organitzacions esportives i així s’ha entrat en un nou model legal on els acusats no són innocents d’entrada, si no que es consideren culpables, i en tot cas han de demostrar la seva innocència, amb negació de qualsevol possibilitat de defensa i fent del “rumor” la base jurídica per la implicació maniquea.

Conseqüència de tot això és que la devaluació del ciclisme s’ha fet realitat, encara que segueix sent un esport que atrau a milers de ciutadans que cada tarda “pedalegem” des de la nostra butaca davant del televisor, seguint el Tour i totes les seves èpiques esportives. Certament, a bon segur, que existeixen esportistes que fan “trampes” i que acudeixen al dopatge, però aquest no és un tema exclusiu del ciclisme de manera monopolista; què poc sabem dels anàlisis als futbolistes d’elit, dels tennistes, dels golfistes o dels pilots del motor; però què pensaríem si aquests “líders esportius” els aixequéssim del seu somni, un dia si i altre també, a les cinc del matí per treure’ls sang i veure que no s’han pres res prohibit?, amb anàlisis permanents?, amb persecució oberta?, …

Ja sé que el tema es complex, però no es acceptable des de cap perspectiva focalitzar el problema en un únic esport, és evident que el dopatge existeix i existirà a l’esport i a la nostra vida quotidiana, només justificat en determinats casos, però l’esforç que indubtablement s’ha de fer, ha de ser fruit d’actuacions transparents, no condemnant a ningú d’entrada i sobre tot, amb capacitat de legítima defensa pels que es vegin implicats.

Esperem que el “seny” torni, i que a partir d’ara, per damunt de les implicacions interessades, siguem capaços de reconduir tota la problemàtica que afecta al dopatge en el món de l’esport, des de la coherència, la independència de les possibles repercussions econòmiques per alguns, i els favoritismes cap a uns esports en perjudici d’altres, només en aquesta línia, podrem garantir, amb fiabilitat, actuacions fora de sospita con la que hem analitzat.

La Ministre de Foment, especialment coneguda per la seva incompetència en assumptes com el caos aeriportuari a Barcelona, la crisis permanent del servei de rodalies Renfe a la capital de Catalunya, la nul·la assumpció de responsabilitats en polèmiques con la fallida de AIRMADRID, la prepotència a l’hora de buscar sortides a temes puntuals d’infraestructures vitals, etc., ha fet fa uns dies, unes declaracions públiques lloant el model de AENA a l’hora de valorar la gestió del sistema de aeroports a Espanya.

Certament, les declaracions de la Sra. Álvarez, que contradiuen frontalment els posicionaments dels socialistes catalans, posant inclòs en entredit determinades declaracions del propi President del Govern, són una nova mostra d’immobilitat de la màxima responsable de les infraestructures de l’Estat, que manté un posicionament clarament enfrontat al que vol unànimement la societat catalana, en tots els sectors que s’han pronunciat al respecte, siguin polítics, econòmics i socials.

Estem, per tant, davant d’un greu problema a l’hora d’implementar un model vital pel futur del país, que es veu condicionat clarament per un centralisme que no és capaç d’entendre els arguments d’eficàcia i competitivitat imprescindibles per gaudir d’unes infraestructures aeriportuàries amb possibilitats de competir en els mercats internacionals aeris, amb totes les seves variables.

Per altra banda, sembla que també oblida la ministre a l’hora de posicionar-se en un tema de tant rerafons econòmic, el propi contingut del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya vigent, que és obviat sense cap problema en una clara mostra de desconeixement d’una realitat jurídica, que per moltes raons és imprescindible que es comenci a aplicar sense més demores.

Ens trobem, novament, en la constatació d’un model polític que oblida clarament l’estructura de l’Estat que ens hem donat, i que sembla que solament és aplicable en determinades competències menors, però que a l’hora de decidir els grans temes, posa el fre sense cap rubor, pel propi perill que l’assumpció d’aquests punts pot comportar per alguns, més lligats a les analgames d’interessos centrals que a la realitat global del segle XXI.

Esperem que el posicionament ministerial no suposi cap fre a una realitat que no pot ser novament retardada en la seva decisió urgent, ni que trobi “sortides dissimulades” que no afrontin el problema amb tot l’abast necessari, imprescindible per la seva viabilitat futura; caure en un parany que només opti per “salvar” el tema teòricament i “políticament”, suposaria un greu perjudici amb conseqüències irreparables.

En definitiva, el que ens juguem és consolidar un model, clarament ineficaç, o escollir la via d’un nou camí que permeti la implicació de tots els que realment aposten els seus legítims interessos, per trobar una capacitat de resposta que sàpiga oferir solucions reals; el repte és aquest i cap altre, parlem clar, i valorarem els compromisos i avals de tots els implicats com única opció de futur exitós.

En el model que estem instal·lats, perfectament legal, però de dubtosa eficiència pràctica, assistim a una situació en que encara que determinades opcions polítiques obtinguin més suport electoral a cada consulta, disminueix la seva capacitat de govern, en base a acords de les opcions que van perdent vots, però que no obstant pacten governs malgrat de la seva divergència en molts dels temes estrella dels seus programes electorals.

La situació, que no només es dona a Catalunya, si no que ja comença a repetir-se en altres indrets de l’Estat, i que afecta a totes les opcions polítiques, des del Partit Popular al Partit Socialista, suposa una il·lògica difícil d’assumir pels que guanyen nítidament les eleccions, en casos inclòs a pocs vots de majories absolutes, i que es veuen aparcats a l’oposició.

A més, a casa nostra, el tema va seguit d’un altre variable emblemàtica com és el propi debilitament del país, Catalunya, cada cop més, perd la seva capacitat d’influència, el seu pes polític a Espanya, el prestigi que tenia assolit al llarg de molts anys, etc., entrant en una situació de pròpia resignació i conformisme davant d’una realitat diària i de cara a un futur complicat com el que se’ns presenta.

Aquell projecte de país que era referència a Europa ha quedat ara “congelat”, en base a un objectiu prioritari del govern, més preocupat en la seva pròpia supervivència, que en transmetre a la societat l’objectiu de ser el motor de transformació social i de modernització, irrenunciable per qualsevol acció de direcció i lideratge polític. Estem entrant en el greu perill de no solament deixar d’avançar, si no d’entrar en una dinàmica d’anar enrera, amb tot el que això comporta.

Davant d’aquesta dinàmica, les alternatives són ben clares, i ja no val la “gesticulació” a que ens tenen acostumats alguns, dintre del propi govern, però que a efectes pràctics, no són capaços de moure’s per res del que feien senyera quan no formaven part de l’executiu; l’única sortida possible és la de recuperar l’orgull de ser catalans, sabent obrir-se a la gent, per buscar el màxim suport dels ciutadans de Catalunya que enyoren una situació com la liderada pel President Pujol molts anys i que avui encapçala l’Artur Mas, que vol obrir la seva oferta de centre nacionalista als catalans que no creuen que el sectarisme d’alguns i l’apoltronament dels altres, a l’hora de dissenyar el nostre marc de convivència, sigui un camí d’èxit si no una garantia de fracàs real per molt que mediàticament s’intenti que no es pugui percebre per la gran majoria.

La referència negativa d’un govern cada poc més condicionat per les situacions preelectorals i les picabaralles ideològiques internes, comporta una gestió pública de caràcter intermitent, amb grans dubtes en temes vitals, i amb una imatge de permanent provisionalitat que no ajuda a la consolidació del mateix. Les consultes demoscòpiques, a més, ratifiquen aquesta situació de debilitat, doncs els màxims líders del tripartit es veuen superats nítidament pels propis caps de l’opció majoritària a l‘oposició , que segueixen sent millor valorats.