Política quotidiana

Si repassem les notícies de les seccions de política d’aquests darrers dies, convindrem que se centren majoritàriament en els aspectes més superestructurals de la política. Allò que té relació amb els mètodes per guanyar i conservar el poder focalitza la majoria de pàgines d’opinió, les anàlisis dels comportaments dels diferents agents o les propostes tàctiques dels diferents protagonistes polítics. Hem pogut llegir anàlisis de les eleccions andaluses per explicar comportaments sociològics en relació amb el vot i el seu traspàs entre formacions i ens han endinsat en les obscures interpretacions del sentit del vot previsible en la investidura, en funció dels efectes en futures conteses electorals. També hem pogut endinsar-nos en informacions sobre fulls de ruta, tant de les propostes com de les anàlisis més variades i més o menys ocurrents, especialment centrades en el nombre i la qualitat dels subscriptors de l’esmentat full i la seva major o menor virtualitat. Els aspectes més materials, els que tenen a veure amb la mateixa finalitat de la política, entesa aquesta com la consecució d’allò que té a veure amb les preocupacions de la ciutadania (ho derivo del grec polis, ciutat, i del llatí polítics, assumptes ciutadans), queden relegats a un anecdòtic segon pla en el millor dels casos.

Si volem saber els efectes concrets de la política en la ciutadania, en les persones, hem d’avançar fins arribar a les notícies de societat o d’economia. Allò que ens parla de salut i sanitat, d’educació i formació, d’autonomia personal. Allò que ens informa de desigualtats, de precarietats, d’interessos contraposats. Potser és aquest divorci de la política, vista com a mètode per assolir el poder o com a procés per decidir les respostes a les necessitats humanes, el que genera bona part de la crisi politicoinstitucional en què ens trobem.

Però, coincidint amb la fi d’aquest període de vacances de primavera, hem conegut les dades d’atur registrat del mes de març. És un toc de realitat que emplaça a demanar respostes a allò que afecta la ciutadania. L’atur pot acabar sent una freda xifra estadística, acostumats com estem cada mes a repassar-ne la dada, però darrere hi ha milers d’històries personals i molta acció política. Hi ha sistemes públics de protecció, que poden funcionar o no, i generar pobresa, marginació i exclusió social. Hi ha regulacions laborals, que donen lloc a major feblesa o fortalesa del mercat de treball, amb més o menys temporalitat i parcialitat, amb major o menor precarietat. Hi ha sistemes públics d’ocupació, que doten d’eines personals d’orientació, informació, formació i acompanyament al mercat de treball, i que poden ser públics i universals o privatitzats i segmentats, que poden estar ben dotats o infradotats. Hi ha polítiques públiques orientades a promoure l’activitat econòmica, siguin fiscals i pressupostàries, siguin industrials i d’infraestructures, siguin de finançament o transparència, que poden generar ocupació i millorar les possibilitats d’ocupació de les persones.

Aquestes són les polítiques de les quals cal reclamar que es parli. I de les que afecten la salut i la sanitat, avui en ple procés de privatització, fins i tot incomplint acords parlamentaris, com està fent el Govern amb el Consorci de Lleida o la venda de dades dels malalts. I d’educació i formació, de recerca, d’atenció a la dependència, de renda garantida de ciutadania, d’accés a l’habitatge. En definitiva, d’allò que té a veure amb les persones i el desenvolupament personal i social, de la política quotidiana que tots fem a la feina i a la societat, amb l’acció sindical i social. Ara, en ple cicle electoral, se n'ha de parlar des de la proposta de mesures i instruments, de com fer-ho i amb quina participació. En allò concret, contraposant propostes, no declaracions d’intencions o horitzons ideals.

Tot això em va venir al cap quan vaig conèixer que l’atur registrat a les oficines del Servei d'Ocupació de Catalunya (SOC) el mes de març ens deixa una xifra de 571.655 persones aturades. Una reducció interanual del 8,46% (52.812 aturats i aturades menys) i respecte del mes anterior de 9.469 persones aturades menys (-1,63%). Però l’atur només s’ha reduït en 657 joves entre la població menor de 25 anys, un -1,6% respecte al mes de febrer, quan avui a Catalunya hi ha un total de 39.206 joves que cerquen feina sense èxit. Ha crescut la contractació registrada respecte del març del 2014 en 43.485 contractes, dels quals 34.899 temporals i només 8.686 indefinits (menys del 20%). De totes les persones registrades com a aturades, només 335.311 reben algun tipus de prestació (el 45,63% una prestació contributiva, el 44,85% subsidi per atur i un 9,53% la renda activa d'inserció). Només 679 persones han percebut el nou Programa d’activació de l’ocupació. La dada més preocupant és que en un any hi ha 64.600 persones que han perdut qualsevol tipus de prestació o subsidi.

La realitat és tossuda i mostra un mercat de treball feble i inestable, emmarcat per l’excessiva temporalitat dels contractes registrats i per l’estacionalitat de l’ocupació, i una pèrdua de la protecció social, tot això provocat per la injusta reforma laboral i la manca de compromisos dels governs. És urgent que el Parlament aprovi ja la renda garantida de ciutadania com a resposta al creixent nombre de persones a l’atur i desprotegides i que el Govern impulsi polítiques per a l’activació econòmica com a únic instrument per a la generació d’ocupació, i aposti per polítiques d’ocupació que millorin les oportunitats de treball de les persones en atur, en especial un model de formació per a l’ocupació que garanteixi una major qualitat de la formació per a les persones treballadores.