L'equip de la Fundació Alícia, encapçalat per l'historiador i divulgador de l'alimentació i crític gastronòmic Toni Massanés, ha preparat tot un programa d'activitats per a famílies i aficionats a la gastronomia, amb la voluntat de fomentar la cuina sana, fàcil i divertida i per donar a conèixer la feina que fa. Serà dissabte 18 d'abril i diumenge 19. Aquest equipament forma part de Món Sant Benet, situat a Sant Fruitós de Bages. 

Recuperem la recepta del bunyol de vent, propi de Quaresma, que el sommelier Màrius Fuertes prendre amb el Moscat de Ribesaltes ECLAT (Les Vignerons de Tautavel Vingrau). Per fer la pasta del bunyol: en un cassó posem l'aigua, el sucre, la sal i la mantega. Ho posem al foc fins que arranqui el bull. Hi incorporem la farina i coeu-ho remenant-ho enèrgicament...

Com que la primavera comença amb dies més aviat freds, us proposem un plat que encara és d'hivern: el fricandó. És un dels plats més tradicionals de la nostra cuina. És d'aquells que a cada casa hi afegeixen un matís, un punt de gust específic i que gairebé sempre queda bé. Tothom se'n llepa els dits, fins i tot la mainada amb poques ganes de menjar carn. Aquesta recepta ve de la meva àvia, Maria Mora, que la va passar a la meva mare, Assumpció Matas, que té ben clar que un bon plat a taula és la millor mostra d'afecte que hi ha. El fricandó de casa és suau. Potser poc ortodox i poc sofisticat, però boníssim. El punt fort és que la carn queda molt tendra i el suc, gairebé confitat.

Aquesta setmana s'ha presentat el pastís Guinovart, un pastís de tall clàssic, homenatge al músic i pianista Albert Guinovart, a l'estil d'altres que han fet fortuna al llarg de la història, com ara el Massini, el Sacher, la Sara o la Selva negra. El Pastís Guinovart és un pa de pessic esponjós de xocolata, amb una fina capa de nata muntada amb praliné d'avellanes, melmelada de taronja artesana i un bany de xocolata. La decoració, mínima: praliné d'avella amb galeta ben picada pel voltant i a sobre una senzilla plaqueta de xocolata amb la signatura de Guinovart.

Des de l'any 2005 que es va aprovar la Llei del Paisatge de Catalunya, l'Observatori del Paisatge ha treballat en set Catàlegs del Paisatge, que són instruments per analitzar els paisatge de Catalunya i definir objectius de qualitat paisatgística, i introduir-los en el planejament territorial de Catalunya. És un treball on hi participen especialistes, però també la societat civil. El resultat són uns documents que ens parlen del territori i la seva gent, que construeixen un nou mapa del país des del punt de vista del paisatge.

El 1617 es publicà a Barcelona el 'Llibre dels secrets de agricultura, casa rustica y pastoril' de fra Miquel Agustí, un compendi de consells per caminar vers l'autosuficiència a pagès. Considerada l'obra més rellevant sobre agricultura i vida rural publicada en català, no és estrany que el salvatge dels Pirineus, el protagonista de l'obra homònima de Pep Coll, volgués procurar-se'n un exemplar des del seu feixanc de la Feixa: què més pot voler un home cara a cara amb la natura?

La gent de Xàtiva gasta un malnom que retruny: són els socarrats. Prové de la Guerra de Successió, quan el 1707 les tropes filipistes van cremar la ciutat i li van treure el nom. Tres-cents anys després, l'any 2010, dos emprenadors fills de la ciutat, iniciaven un projecte cerveser i elaboraven una cervesa artesana ben torrada, densa, de sis graus, amb bona predisposició a l'hedonisme i al maridatge, feta a Xàtiva. Segurament per tot això li esqueia d'allò més la dignitat gentilícia de 'La Socarrada'. Sí més no així ho van pensar els impulsors d'aquest projecte Rafael Suñer i Sergio Iborra. 

Dins d'un bol, fem una muntanyeta amb la farina i a dins hi introduim el sucre, la sal, el llevat i l'ou. Es comença a barrejar la pasta amb les mans i s'hi va afegint l'aigua a poc a poc, a mesura que la pasta la va absorvint. Quan la pasta comenci a agafar textura hi afegim la mantega (a punt de pomada) en dues tongades. La mantega no es posa abans perquè el greix envolta les partícules de la farina i això dificulta el procés de pastar. També s'hi afegeix la canyella i la ratlladura de llimona i taronja.

En plena guerra de Successió, Francesc Amat i Planella va adquirir la finca de Ca les Monges, a Alella, una antiga masia que fins llavors havia acollit una petita comunitat religiosa i que el nou propietari es va afanyar a reformar per convertir-la en una finca consagrada al gaudi dels sentits, d'acord amb el gust aristòcrata de l'època. Francesc Amat era noble: senyor de Sant Miquel de Castellar, a la Segarra. El 1706, el rei Carles III va distingir-lo amb el títol de comte pels seus serveis a la causa austriacista en el plet dinàstic que confrontava aleshores els partidaris de l'arxiduc i els de Felip de Borbó.

Pensant en com el vi es mostra avui a l'avantguarda del maridatge, hem anat a visitar Isabelle Brunet, directora de sommeliers de Monvínic, un dels millors bars de vins del món, situat al carrer Diputació de Barcelona. Li hem proposat que ens sorprengui maridant l'escudella i carn d'olla de Nadal amb tres vins que s'hi avinguin i que, al mateix temps, facin possible una experiència nova al tastar aquest plat tradicional, tan conegut i tan honest.

Paco Solé Parellada és un senyor de Barcelona, un home singular, perquè tot i ser el propietari del Restaurant 7 Portes, un dels històrics de Barcelona, també és catedràtic emèrit d'organització d'empreses de la Universitat Politècnica de Catalunya. En ell doncs es concentra cuina, ciència, tecnologia i recerca. Segurament, sense aquest perfil, aquesta doble condició, no s'entendria la seva última aventura: la creació de la col·lecció de llibres 'Set Portes de Receptaris Històrics de Cuina Catalana'.

En temps de matances i vi novell, us proposem una recepta de freixures que trobem en el llibre de Pere Sans 'La cuina del vi' (Comanegra). El gastrònom pren la tradició culinària de la Borgonya. Explica: 'És un plat de triperia de porc de la Borgonya, que provablement es feia en dies de matança.'

Elaboració:
Cal que ratllem la cansalada, en reservem una bona cullerada i la resta la posarem a fondre en una cassola de ferro o terrissa, on hi farem daurar la freixura tallada a daus petits, de mossegada. Ben daurats els espolsinarem amb farina que també deixarem daurar un xic abans de posar-hi una mica de vi.

Jonathan Nossiter fa deu anys que va estrenar el film 'Mondovino', que avui encara es considera un film de referència sobre el món del vi. Hi ha qui creu que les crítiques mercantilistes que s'hi feien van marcar un abans i un després. Sobretot els atacs a la primacia dels valors neoconservadors de l'era Parker, personatge que hi queda ridiculitzat. Ara Nossiter fa un pas més per a descobrir una manera honesta d'entendre què vol dir fer vi, el lligam amb la vinya, el respecte a la terra, amb un nou film, 'Natural resistance'.

De vegades les circumstàncies arraconen productes i aliments i els condemna injustament a l'ostracisme. És el cas de la garrofa, antany habitual al litoral i actualment per a molta gent una autèntica desconeguda. Sembla que aquesta situació canviarà o, com a mínim, hi ha qui treballa en aquesta direcció, promovent la introducció d'aquest llegum a la cuina mitjançant un discurs travat sòlidament que uneix gastronomia, territori i paisatge. 

Per començar, salpebrem la papada. Després, l'envasem al buit en una bossa de plàstic i la bullim en un cassó amb aigua durant dotze hores a 70º. Seguidament, la traiem de la bossa i la posem al forn a 170º durant una hora i mitja. L'escorça quedarà cruixent i la reservem. Retirarem el greix que sobri de la papada.

Aquest és un plat que feia en Santi Santamaria, va explicar en una ocasió Nandu Jubany. 

El regne vegetal ha desenvolupat la flor com un sistema per assegurar la reproducció i pervivència de les espècies. Un mecanisme biològic que, eficaç mostra de disseny natural, és una encertada combinació de funció i forma. Sensible a aquest fet, sembla demostrat que ja fa cinc mil anys l'home cultivava flors amb finalitats ornamentals, i és per tots coneguda la càrrega simbòlica que hom els atribueix, com també el protagonisme que han tingut en obres d'art de tota mena.

La primera meitat del segle XX, bona part de les famílies de les comarques de la Marina Alta, la Safor i de la banda més oriental de la Vall d'Albaida vivien en bona part dels ingressos que obtenien de l'elaboració de la pansa del raïm moscatell. Al 1900, les panses del País Valencià, dolces i fines,  que s'exportaven a Anglaterra, els Estats Units i molts altres llocs des del port de Dènia, eren molt preuades per l'aristocràcia britànica, que les assaboria en boniques capsetes planes i delicades i embolcallades amb paper fi, com si fossin bombons. 

El 9 d'octubre arribarà al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) l'exposició 'Mareperlers i ovaladors. Barroc, avantguarda i agrarietat', comissariada per Perejaume, i que s'hi estarà fins l'11 de gener del 2015. Aquest exposició parteix del llibre d'artista 'Mareperlers i ovaladors' (Enciclopèdia Catalana). Tanmateix, tot plegat ve de molt més lluny. Ve del compromís que ha adquirit Perejaume de sempre amb el paisatge local i la natura, que impregna la seva producció poètica, assagística i artística. Per això  recuperem una conferència titulada 'L'agrarietat', que l'artista i poeta va donar al CCCB el gener del 2013, acompanyat del professor de la Universitat de Vic, Jacint Torrents. 

L'enoturisme ha arribat per quedar-se a la Denominació d'Origen Alella, la més petita de Catalunya, situada a pocs quilòmetres de Barcelona, entre el Maresme i el Vallès Oriental. I ho fa amb voluntat de singularitat, amb qualitat i amb la intenció de diferenciar-se en un sector molt competitiu. A dia d'avui, la meitat dels vuit cellers inscrits a la DO Alella han apostat amb decisió i d'una manera diríem que estructural per l'enoturisme, oferint un programa estable de visites, tasts i activitats culturals vinculades al vi. I amb el desafiament d'aprofitar la proximitat amb Barcelona, una de les ciutats més desitjades avui pel turisme internacional. Us oferim una selecció de catorze propostes. (És un reportatge publicat al número 30 de la revista Papers de Vi).

Explica Casimir Romero des de la Vall d'Albaida que 'enguany amb la sequera les herbes han florit prompte i cal espavilar-se si es vol fer l'herberet', aquest licor d'herbes tan propi d'aquesta comarca. L'herberet s'elabora deixant en maceració un conjunt d'herbes amb una barreja d'anís sec i d'anís dolç. Tot seguit us en donem la recepta. Però el gastrònom també adverteix que a partir de la base d'herbes hi ha moltes fórmules possibles, tantes com elaboradors d'herberet hi hagi. Les diferències comencen quan es trenca la proporció de meitat i meitat  d'anís sec i anís dolç.

S'ha presentat Cuina 1714 en el marc del Tricentenari, amb la voluntat d'aplegar recreacions culinàries de plats de l'època de la Guerra de Successió. Amb tot, la finalitat principal del projecte és la d'aconseguir que molts dels restaurants existents a les viles, ciutats i escenaris per on discorren els itineraris turístics i culturals de la Ruta 1714, puguin oferir a les seves cartes receptes de cuina catalana típiques de principis del segle XVIII.

Arnau Trullén, nascut a Barcelona el 1979, és arqueòleg i ceramòleg. Fa dos anys que treballa al taller del ceramista francès Gérard Morla, a Lezoux, un poble petit al costat de la ciutat de Clermont-Ferrand, i no tardarà a convertir-se en mestre ceramista especialitzat en la tècnica de la Terra Sigillata, la que va produir massivament la civilització romana, amb la que feien els gots per beure el vi, els plats i altres utensilis per als àpats, que els soldats en campanya militar s'emportaven arreu de la Mediterrània i també al nord d'Europa: França, Anglaterra i Alemanya sobretot. 
Al taller de Gérard Morla Trullén aprèn a elaborar la ceràmica romana tal com es feia a l'època. I ens ensenya algunes rèpliques que ha fet amb les mateixes mides i motius decoratius d'uns originals del segle II dC. 

És la una del migdia i, puntual, Salvador Sunyer, responsable del festival Temporada Alta, entra per la porta del bar de vins Plaça del Vi 7 de Girona. És un establiment acollidor, amb una carta de vins que traspua saviesa en el fer vinícola. Sunyer no ha deixat de recomanar aquest establiment durant el darrer Temporada Alta, a dramaturgs, actors i gent de cultura. Després de vint-i-dos anys, enguany s'ha vist el Temporada Alta més reeixit i ja és una referència mundial...

Format al Piemont, precursor d'una de les primeres vinateries del país, Màrius Fuertes (Girona, 1970) avui es guanya la vida amb diferents projectes: des de l'elaboració del Pla Estratègic d'Enoturisme Empordà 2012-2017, encarregat per la D.O. Empordà i els Consells Comarcals de l'Alt i el Baix Empordà; coordinador i tutor del primer curs de Dinamitzadors de Turisme Agroalimentari de Figueres...

Corria l'any 1991 i el cuiner Josep Lladonosa i Giró (Alguaire, Segrià, 1938) entrava de xef al Restaurant 7 portes, on s'hi estaria durant onze anys, aixecant diàriament una vuitantena de plats per als sis-cents comensals de mitjana que passaven cada dia pel restaurant, dinar i sopar. Però Lladonosa es va incorporar a l'establiment barceloní amb un mes i mig de retard. La raó: volia acabar d'escriure una de les obres que s'ha convertit en referència de la cuina tradicional catalana dels darrers vint-i-cinc anys, 'El gran llibre de la cuina catalana' (Empúries). Ara, Lladonosa ha revisat a fons el receptari i ha fixat el seu llegat definitiu en un nou volum, 'La cuina catalana. 800 receptes d'avui i de sempre' (RBA-La Magrana).

Al tombant de segle XIX i XX, l'oci a la ciutat de Barcelona passava necessàriament pels cafès. Barcelona era coneguda com 'la ciutat dels cafès' per la qualitat dels establiments que s'hi van obrir i per la quantitat, impossible de quantificar, segons el cronista Paco Villar, autor de 'Barcelona, ciutat de cafès (1880-1936)'  (Viena edicions). 

Fa cinquanta anys de la mort del mecenes, metereòleg, bibliòfil Rafael Patxot (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1872-Ginebra, 1964). Unprograma d'activitats de tota mena, promogut per la Diputació de Barcelona, recordarà aquesta figura poc corrent. Arran de la commemoració, recuperem un dels projectes singulars i d'altura que va impulsar als anys vint i trenta del segle XX, i que es va acabar bruscament per la guerra i la dictadura franquista. Es tracta de 'Estudi de la Masia Catalana'.