Antoni Llena i Font (Barcelona, 1942) és pintor i escultor. La seva pràctica artística la va començar, de forma autodidacta, al convent dels Caputxins de Sarrià on, arran de la cèlebre caputxinada va conèixer Antoni Tàpies, un pintor decisiu en la seva trajectòria. Però va ser Alexandre Cirici qui el va introduir en el món artístic. Integrat a final dels anys seixanta en l’efímer grup del Jardí del Maduixer va començar una pràctica artística, avui conservada al MACBA. Ha anat bastint una obra pictòrica subtil, discreta i fràgil, que contrasta amb les dimensions monumentals de la seva escultura pública, tota ella a Barcelona.

«Tot allò que se'm plantejava al davant, m'hi veia incapaç. Tenia una angoixa permanent, em deia: "no hi ha lloc per a mi en la soicetat". I allà on millor em podia agafar, que era a la feina del meu pare, hi posava tota la distància possible, perquè no ho volia fer»

«Al novicitat dels caputxins, enmig del silenci i la quietud, aquesta mena d'entorn medieval em va de fer sublimar-ho tot i de cop i volta vaig passar a convertir-me en un místic, un místic que vivia en una mena d'èxtasi permanent.»

«En Cirici va començar a dir que jo feia art conceptual, art pobre, tot i que sempre he defugit els clixés. Però jo sentia que em podia decantar molt fàcilment i anar fent, tenir idees i anar-les realitzant, com ha passat amb molts artistes que han viscut dels acudits.»

«Jo no encaixo enlloc. Als 80 torno a la pintura, però faig una pintura que no és la que es porta llavors. Faig quadres de paper, amb un cúter els vaig tallant... Faig servir, amb la pintura el procés de l'escultura.»

«Un dels conflictes que pateix l'art contemporani és la immediatesa. Ser contemporani vol dir mantenir una certa distància amb el teu temps, vol dir tenir present tot el passat i la projecció cap el futur»

«Em fascina que amb aquests pocs elements puguis fer tant. L'art és un exercici espiritual, que cada dia, amb cada color, mires de no repetir mai, de no convertir-lo en una fórmula, en una mecànica, sinó que sempre sigui viu»

«L'art català ha estat sempre present en totes les cites d'art occcidental. Però excepte pel que fa al gòtic, no hi ha estat mai d'una manera plena, perquè no hi ha un entorn propiciï. L'instint sempre hi és, però ha faltat el context.»