Publicat l’any 1970 a partir de la tesi doctoral de l’autor, Historia del rock. El sonido de la ciudad s’ha convertit en una de les grans referències escrites al voltant del desenvolupament de la música popular nord-americana. Gillett explica les circumstàncies del naixement del rock and roll des dels seus inicis al voltant de 1954 fins els anys 70, la seva evolució i les grans estrelles, sense oblidar-se d’altres gèneres com el blues, el gospel, el rhythm and blues, l'uptown i el soul. A més d’oferir una extensa guia de cançons i intèrprets, Gillett estudia l’organització de la indústria musical (empreses, discogràfiques, interessos, necessitats del mercat...), un aspecte fonamental aquest per a la comprensió del fenomen.
Charlie Gillett va ser un periodista musical que va escriure articles per a Rolling Stone, el New Musical Express i The Observer. Es va fer famós per descobrir a Dire Straits i Ian Dury i va ser presentador de programes de ràdio a la BBC com el Honky Tonk (1972) i GLR (Greater London Radio, 1995). Va treballar també per a la indústria discogràfica per a segells com EMI-Virgin i Oval Music.
La Biblioteca Vallcarca i els Penitents ha elaborat una playlist amb els temes que apareixen en aquesta obra imprescindible per entendre la gran riquesa de la música nord-americana i la mai suficientment reconeguda herència afroamericana. Els temes recollits a la playlist apareixen en l’ordre que Gillett disposa al llibre.
Esperem que gaudiu de l’escolta tant com de la lectura!
*Articles en castellà sobre Charlie Gillett: DIEGO A. MANRIQUE. El inglés que descubrió el mundo. (El País, 22/10/2010) AMELIA CASTILLA. "La música popular vuelve a sus orígenes africanos". (El País, 25/10/2003)
Greil Marcus va començar a escriure Mystery Train a la tardor de 1972 i el va acabar a finals de l’estiu de 1974. Al pròleg del llibre l’autor exposa la seva vinculació vital i professional amb el rock and roll al qual agraeix ser la millor font d’amistat que mai ha conegut. Un deute cap a aquest gènere musical de la cultura popular més important del segle XX que intenta saldar amb Mystery Train, un extens recorregut pels intèrprets, cançons i mites de la història del rock que Marcus embasta amb la seva penetrant i polièdrica mirada.
El crític nord-americà, una de les veus més lúcides i personals de la crítica cultural contemporània, estableix múltiples connexions entre música, literatura, política i la dinàmica social de l’època, com ja és habitual en les seves obres (Rastros de carmín. Una historia secreta del siglo XX o Escuchando a The Doors) oferint al lector un ampli recorregut per la cultura popular nord-americana.
Mystery Train és un assaig colossal, no només pel que fa al nombre de pàgines (una mica més de 500) sinó també per la magnitud del seu abast. El llibre es va editar en castellà per l’editorial Contra només fa 2 anys i es divideix en dues parts: una primera on es traça una línia cronològica entre els “Avantpassats”, Harmonica Frank i Robert Johnson, i els “Hereus” que són The Band, Sly and the Family Stone, Randy Newman i, finalment, Elvis Presley exposant amb detall l’estreta vinculació del rock amb la cultura del seu país. A continuació, Marcus passa a disseccionar la discografia de cadascun dels músics en una segona part complementària però amb suficient entitat i interès per poder ser gaudida per si mateixa.
Mystery Train és un assaig colossal, no només pel que fa al nombre de pàgines (una mica més de 500) sinó també per la magnitud del seu abast. El llibre es va editar en castellà per l’editorial Contra només fa 2 anys i es divideix en dues parts: una primera on es traça una línia cronològica entre els “Avantpassats”, Harmonica Frank i Robert Johnson, i els “Hereus” que són The Band, Sly and the Family Stone, Randy Newman i, finalment, Elvis Presley exposant amb detall l’estreta vinculació del rock amb la cultura del seu país. A continuació, Marcus passa a disseccionar la discografia de cadascun dels músics en una segona part complementària però amb suficient entitat i interès per poder ser gaudida per si mateixa.
Al escuchar ahora a Little Richard, Elvis, Jerry Lee Lewis, los Monotones, los Drifters, Chuck Berry y decenas de otros, me siento admirado ante lo estupenda que era su música. Solo puedo maravillarme ante su arrogancia, su humor y su placer. Estaban muy seguros de sí mismos. Cantaban como si supieran que no solo estaban destinados a pervivir unas semanas en las listas de éxitos, sino a hacer historia; a reemplazar los deprimentes acontecimientos de los años cincuenta en los recuerdos de quienes escucharon sus discos; a fundar una música que veinte años más tarde lucharía para cumplir sus promesas. Por descontado, sonaban como si todo ello les tuviera sin cuidado, siempre y cuando sus pequeños discos negros de 45 revoluciones alcanzaran el número uno en las listas de éxitos y los hicieran ricos y famosos. Sin embargo, con su música ofrecieron una nueva versión de América y son incontables las personas que aún tratan de descubrir cómo se puede vivir en ella. Mystery Train. Greil Marcus.
una llegenda de la música del segle XX, una ofrena sonora de l'espècie humana a l'univers
Si, el cel, la seva música sembla que vingui del cel i torni allà després de que aquest extraordinari grup de germans i amics de la infància l'enregistrin per compartir-la amb la resta de mortals.
The Beach Boys
Jugant amb el mar, la sorra, el sol i l'amor, així de senzill i així de complex. Brian amb els Beach Boys ens injecten l'harmonia de tot. Escoltareu els sentiments abstractes d'un nadó, l'impacte d'existir, l'elèctrica fiblada d'ésser estimat ... com deia el naturalista escoltareu: la màgia de la realitat*.
Aquesta és una extensa compilació en línia, curosament seleccionada per dissoldre's literalment en ella.
Brian i els nois
Selecció especialment dedicada a: els meus fills perquè van fer seus aquests sons des de molt aviat, a l'Oriol Perucho perquè em va deixar veure quina expressió mostren els ulls quan algú habita dins la música dels Beach Boys, al Jordi Soley perquè un dia escoltàvem el Surf's Up i ploràvem extasiats de bellesa, a la Rosa Gándara perquè ens trobem sovint en un minúscul planeta musical on ella és la petita princesa, jo el petit príncep i Brian Wilson un que passa per allà i es queda tot el dia amb nosaltres.
Brian escoltant als d'altres espècies
*Richard Dawkins, Dave McKean La magia de la realidad Barcelona: Espasa, 2011
Per veure las fascinants il·lustracions de McKean, clicar aquí
A les biblioteques catalanes: catàleg Aladí , catàleg Argus
Cicle d'audicions comentades a la Biblioteca Vallcarca i els Penitents. Un petit recorregut per alguns dels productors, mànagers i empresaris clau de la música. A través de les seves històries personals coneixerem els músics que van descobrir i que van enlairar fins als altars de la millor música popular del segle xx. Des de l’ombra, però amb llum pròpia.
7 de maig a les 19h: "SAM PHILLIPS (Sun Records)". A càrrec de Teresa Torres, historiadora de l'art i professora de música.
14 de maig a les 19h: "BERRY GORDY (Tamla Motown)". A càrrec dAlberto Valle, autor del llibre "Palop juega sucio", DJ i promotor musical.
21 de maig a les 19h: "JIM STEWART (Stax Records)". A càrrec de David Moreu, periodista i autor del llibre "From a whisper to a scream: una música oral de la música soul".
28 de maig a les 19h: "ALBERT GROSSMAN". A càrrec de Teresa Torres.
4 de juny a les 19h: "PHIL SPECTOR". A càrrec de Fernando Muñiz, autor dels llibres "Barcelona on the Rocks". En aquest programa trobareu informació detallada sobre localització, horaris, etc. :
El febrer passat, com ja us vam anunciar, es va realitzar a la Biblioteca Vapor Vell un cicle sobre la història dels orígens de la música popular americana,
des del naixement del blues i el country fins l'aparició del rock and
roll i el seu bitllet d'anada i tornada a Europa. Va ser unviatge apassionant
al iniciat al Mississipí acompanyat per la millor música americana i
britànica. El cicle, impartit amb gràcia i coneixement per Teresa
Torres, historiadora de l'art i professora de música, va tenir un èxit de públic extraordinari, cosa que ens anima a proposar-lo a totes les biblioteques: divulgació, amenitat i bones referències culturals. Un cocktail magnífic pels musictecaris.
Pels qui no vàreu poder ser-hi, us passem els 4 playlists lligats a cada una de les sessions. Els playlists, per si sols, no substitueixen la claredat informativa i estètica que aportava la Teresa Torres, però resulten un bon complement iniciàtic. Unes referències imprescincibles que conformen els fonaments de l'edifici del blues, el country, el rock&roll i el pop. Us hi podeu subscriure!
1) El blues:
"Ser negre i tocar blues és com ser negre dos cops", això va
dir B.B. King. El blues es una música íntimament lligada a la història
del món negre, de les seves migracions, de la seva esclavitud, de les
seves pulsions. Explicar les arrels del blues és, de pas, explicar una
tros d’història humana que va comportar l’aparició de la música popular
més influent de la modernitat.
2) El country:
"... Amb un banjo i un violí...",
el country, la força austera de la música rural americana, amb els seus
temes entre alegres i populars va irrompre amb una força inusitada a
principis del segle XX.
3) El rock&roll
"Si el diable fes música"...de la confluència del blues i el country, més la incipient
electrificació sonora va néixer el rock and roll. La dècada dels 50 va
representar el boom d’aquest fenomen que ha traspassat la seva època i
s’estén, de forma miriàpoda als nostres dies.
4) El pop
Als anys 60 Europa va recollir el testimoni del rock and roll i hi va
afegir una obertura harmònica, una lírica inusitada i unes tornades
memorables. És el pop, síntesi de la música popular contemporània. Un do
it yourself, on res és tan fàcil com sembla.
Return to sender (1962) - Otis Blackwell, compositor; Elvis Presley, intèrpret.
No había en él nada extraordinario. Era flemático, respetuoso y poco ambicioso. Le gustaban los camiones ("solía ver a los camioneros sin camisa, con pañuelos atados al cuello y una gorra en la cabeza. Me parecían tan atrevidos... Siempre soñé con ser un auténtico camionero"). Era un campesino ingenuo y muy religioso; tocaba un poco la guitarra y cantaba de vez en cuando.
Decididamente era muy infantil para su edad: coleccionaba ositos de trapo, comía la consabida mantequilla de cacahuete y sándwiches de plátano espachurrado todas las noches antes de irse a dormir. Amaba a su madre con locura. De hecho, fue descubierto cuando grababa un disco amateur de My Happiness, que iba a ser un regalo de cumpleaños para ella.
Nick Cohn. Awopbopaloobop Alopbamboom: una historia de la música pop. Punto de lectura, 2004
Nick Cohn, el crític musical, describia Elvis Presley al seu llibre Awopbopaloobop Alopbamboom (1970) com un noi provincià i ingenu, bon fill, religiós i amant de la seva mare. Com va arribar, llavors, a esdevenir un icone de la joventut rebel, transgressora, amb una imatge més semblant al Marlon Brando de la pel·lícula The Wild One que a la de xicot sobreprotegit i conservador? Com va arribar l'Elvis a convertir-se en el Rei del Rock and Roll en un moment que existien cantants tan bons com Eddie Cochran, Gene Vincent, Johnny Burnette, Carl Perkins o Jerry Lee Lewis?
Peter Guralnick respon aquestes preguntes a l'excel·lent biografia que va escriure sobre Elvis Presley, editada al castellà per Global Rhythm Press l'any passat. Un gran treball de documentació sobre la figura del noi de Tupelo que va fer realitat el consabut somni americà. Elvis: último tren a Memphis, ens parla de la construcció del mite i de la destrucció de l'home. De la destrucció de l'home tots tenim una idea bastant clara de com van anar les coses, si més no, tots recordem l'Elvis decadent cantant a Las Vegas, convertit en una caricatura de si mateix.
El que ens interessa explicar-vos avui, però, és com es va construir el mite. Quins factors van fer que l'Elvis arribés als cors de la gent de mig planeta? Quins personatges van ser claus en l'èxit d'Elvis? A qui deu el Rei el seu lideratge en la música dels anys 50? A continuació unes quantes pistes:
Deute nº 1) Gladys Presley: el suport incondicional Es diu popularment que "no hi ha res com l'amor d'una mare" i, en el cas de l'Elvis el tòpic és tan cert com que 2+2 són 4. Gladys Presley va ser una figura trascendent en la vida de l'Elvis. De fet va ser ella qui li va regalar la primera guitarra quan encara era petit; ella el va portar al cor de l'esglèsia i educava la seva veu; ella el va animar a participar en el primer concurs radiofònic de joves talents on l'Elvis, amb déu anys, va quedar en un lloc destacat. Ella el donava seguretat, confiança. Gladys creia cegament en el seu fill, l'encoratjava i estava convençuda que era capaç d'aconseguir el que volgués. Creia que l'Elvis havia rebut la força del seu germà bessó mort poc després de néixer. "Quan mor un bessó, el supervivent rep tota la força dels dos", deia la Gladys. Potser no anava tan desencaminada...
Gràcies a la devoció que el Rei sentia per la mare, es va animar a gravar el seu primer disc en els estudis de la Sun Records l'any 1953. Era l'aniversari de la Gladys i el fill li volia dedicar un regal ben especial, així que va pagar 3,98 dòlars per enregistrar My Happiness, un èxit pop de Jon i Sandra Steele del 1948. My Happinessencara no aventurava "l'estil Elvis" però gràcies a ell va guanyar-se l'atenció de Marion Keisker, la secretaria de Sam Phillips, l'amo de la Sun Records, que el trucaria per provar-lo com a cantant un any després.
Deute nº2) Arthur "Big Boy" Crudup: la inspiració Elvis era un fan del blues i del gospel, i un habitual dels All-Night Gospel Singins o reunions que es celebraven a les esglèsies per a cantar temes gospel fins a la matinada. Energia i sentiment eren "les marques" dels cantants negres admirats per l'Elvis, com Chuck Berry i el bluesman Arthur "Big Boy" Crudup. Elvis va ser el primer intèrpret blanc en imprimir un sentiment dramàtic i emotiu a la veu. El primer cantant blanc amb ànima negra.
That's All Right (Mama) era un tema original d'Arthur "Big Boy" Crudup, cantant i guitarrista de delta blues. Elvis havia posat aquesta cançó moltes vegades en el seu tocata, així que no és estrany que li vingués al cap el dia que Sam Phillips el va provar com a cantant en els estudis de la Sun. Després d'hores d'infructuosa inspiració, Elvis es va arrencar a cantar That's All Right, Mama d'una forma que va deixar atònit a Sam Phillips i als músics que l'acompanyaven, Scotty Moore i Bill Black. "Tal como el chico la interpretaba, transmitía frescura y exuberancia; transmitía una originalidad inocente y desvergonzada que Sam buscaba en toda la música que grababa. Era "diferente" y era pura." Peter Guralnick. Si voleu assaborir els blues d'Arthur "Big Boy" Crudup, trobareu a la Xarxa de Biblioteques de Barcelona el cd Mean ol'Frisco. Però, ara, compareu vosaltres mateixos l'original amb la versió de l'Elvis, el primer tema que la ràdio emetria del Rei un meravellós 3 de juny de l'any 1954 a les 21:30h:
That's All Right Mama, per l'Arthur.
That's All Right Mama, per l'Elvis.
Deute nº 3) Dewey Phillips, Marion Keisker i Sam Phillips: la confiança i l'oportunitat El cantant de rhythm & blues, Rufus Thomas va dir sobre Dewey Phillips que "era un home blanc per casualitat". No hi ha cap altra millor definició de qui va posar per primer cop a la ràdio That's all Right, Mama. Dewey Phillips era un conegut disc-jockey de l'emisora radiofònica WMPS de Memphis tan boig per la música negra com el seu amic Sam Phillips. El dia que Sam va demanar a Dewey que escoltés amb atenció la versió que havia enregistrat el jove Elvis del tema del vell Big Boy Crudup, Dewey no s'imaginava que passaria la nit en blanc, impactat per la forma de cantar d'aquell noi de dinou anys. A l'endemà, Dewey va posar 7 vegades el tema al llarg del seu programa Red Hot and Blue, sacsejant Memphis amb el so Presley, regalant als oients el privilegi d'escoltar qui esdevindria el Rei del Rock'n'Roll.
A l'igual que Dewey, Sam Phillips era un malalt de música, il·lusionat amb trobar un cantant blanc que imprimís un so bluesy similar al d'un cantant de color. El dia que Marion Keisker, la seva eficient secretària, li va recordar que havia un jove que rondava els estudis i que feia un any havia enregistrat una versió del My Happiness com a regal d'aniversari per a la seva mare, Sam va pensar que podia provar l'Elvis com a cantant. Big Boy Crudup, va fer la resta.
Elvis només treballaria un any amb la Sun Records. L'any 1955, Sam Phillips el va haver de vendre a la multinacional RCA. Mystery Train va ser l'últim single que l'Elvis va gravar per a la Sun. Molts anys després, el director de cinema Jim Jarmusch rodaria una pel·lícula d'idèntic títol en homenatge clar a Elvis i al tema, que tot seguit podeu escoltar:
Deute nº 4) Bill Black i Scotty Moore: la contundent secció rítmica que va imprimir el "so Elvis" Bill Black i Scotty Moore eren els dos músics que acompanyaven l'Elvis el dia de la prova. Quan espontàniament l'Elvis va començar a cantar That's All Right, Mama, emparat per la guitarra de l'Scotty i el contrabaix del Bill, la química va fluir. El trio no es separaria fins anys després.
De repente -contaría Scotty-, Elvis empezó a cantar ese tema, saltando y haciendo el ganso,y entonces Bill agarró su contrabajo y también empezó a hacer el payaso, y luego yo me puse a tocar con ellos. Creo que Sam tenía la sala de control abierta, no lo sé, o estaba editanto una cinta o haciendo algo, y sacó la cabeza y preguntó: "¿Qué estais haciendo?", y nosotros contestamos: "Ni idea"."¡Pues volved a empezar! -exclamó-, ¡buscad un punto de partida y repetidlo!". Elvis: último tren a Memphis. Scotty Moore és considerat una llegenda de la guitarra i un innovador del fingerstyle, que influiria a músics com Buddy Holly, Eric Clapton o Keith Richards. En paraules del propi Richards: Tothom volia ser Elvis, jo volia ser Scotty. Si clikeu aquí podreu veure en directe al mestre Moore i a l'alumne Clapton, interpretant junts That's All Right, Mama.
La foto que hem seleccionat, recull la imatge d'un Elvis tocant tímidament la guitarra. Poc després d'aquesta instantània, Dewey Phillips, que aleshores era el representant d'Elvis, es va adonar que amb músics com l'Scotty i el Bill, Presley no necessitava tocar cap instrument sinó que havia d'explotar els moviments que ja començaven a cridar l'atenció dels primers fans.
Deute nº 5) Jackie Wilson : Moviment de pelvis, el sexual feeling: Permeteu-me una concessió a un dels músics negres que més admiro. M'explico.
Jackie Wilson tenia una veu sobrenatural, versàtil i exuberant, em falten adjectius per poder descriure-la. Escolteu aquesta delícia, si us plau:
Però Wilson no només destacava per una veu especialment dotada per interpretar soul, rhythm'n'blues, doo-wop, pop, inclús òpera si hagués volgut. Jackie Wilson o Mr. Excitement, com també se li coneixia, es caracteritzava per oferir unes actuacions amb un alt component sexual en la forma d'interpretar els temes, de gestualitzar damunt l'escenari. La concessió que us parlava abans és aquest mateix apartat. Elvis no va copiar l'estil del Jackie, però tots dos músics es retroalimentaven de les seves pròpies i singulars formes de moure's. Elvis admirava el Jackie i Jackie admirava l'Elvis.
Des de les primeres actuacions de l'Elvis amb Scotty Moore i Bill Black, Elvis ja apuntava maneres sinouses i descarats gestos de luxúria. Cantava música de negres i es movia com un negre! No cal dir que l'Amèrica puritana va reaccionar contra aquell noi que cantava i es movia d'una forma que semblava convidar a viure aventures sexuals i alliberar-se de les passions reprimides. La primera vegada que Elvis va sortir a la televisió va ser tal l'escàndol que va crear, que fins i tot es van organitzar campanyes anti-Elvis, en una de les quals les alumnes d'un col·legi de Nova York van cremar un nino que representava el cantant. Amerikkka es tapava els ulls davant aquells gestos d'exhibicionisme salvatge.
A lot of people have accused Elvis of stealing the black man's music, when in fact, almost every black solo entertainer copied his stage mannerisms from Elvis. Jackie Wilson.
Deute número 6) Otis Blackwell : composicions, els grans hits Elvis era un cantant extraordinari però no composava el que cantava. Per a aquesta feina comptava amb els talents que la RCA posava a la seva disposició. Entre aquests talents trobem un tan gran com desconegut pel públic: Otis Blackwell. Blackwell era un músic que escribia els seus propis temes i els interpretava. Però ves per on, era negre i més aviat lleig, així que el seu futur sobre l'escenari no era gaire prometedor. El dia que l'Elvis va escoltar Don't Be Cruel, un tema escrit i interpretat per l'Otis, la sort va somriure a l'home que acabaria composant més de 1000 temes, no només per a l'Elvis sinó per a Jerry Lee Lewis o Dee Clark. Entre els temes de Blackwell que Elvis va interpretar estan els següents hits:
Don't Be Cruel, All Shook Up, Fever, Return to Sender, Make Me Know It, Easy Question, Paralyzed, i un llarg etcètera...
Artistes com Blondie, The Who, Ronnie Spector, James Brown, Otis Redding o Ray Charles han interpretat les seves composicions, reivindicant així un dels grans talents a l'ombra de la història del Rock and Roll. Al Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Públiques de Barcelona trobareu aquest cd, que recull una petita selecció de l'obra de Blackwell:
Otis Blackwell. Sings His Greatest Hits. Acrobat, 2002.
All Shock Up (1957)- Otis Blackwell, compositor i intèrpret
All Shock Up (1957), interpretada per Elvis
Altres talents compositius que van treballar per a l'Elvis van ser el famós tàndem Leiber & Stoller, que s'expressaven així en relació al Rei:
"Nosotros creíamos que éramos los dos únicos chicos blancos que entendíamos algo de blues -dijo Mike Stoller-, per él lo sabía todo". "Creíamos que era uno de esos eruditos idiotas -corroboró Jerry Leiber-, pero escuchaba mucho. Se sabía todos nuestros discos. Conocía a Eddie "Cleanhead" Vinson. Le encantaban los primeros discos de Ray Charles. Y era una mula de carga en el estudio... no presumía de fama." Elvis: Último tren a Memphis.
Hound Dog - Leiber & Stoller, compositors; Elvis Presley, intèrpret
Tots aquests noms i personatges van ser importants en la carrera del nostre protagonista. Però com passa a totes les grans històries, trobem també una figura sinistre, un antagonista. En el cas d'Elvis, l'antagonista es deia Coronel Tom Parker, un home maquiavèlic i sense escrúpuls, tan responsable de la construcció del mite com de la destrucció de l'home.
No parlaré del Coronel. Tot i que és una peça clau en la biografia de l'Elvis, he preferit envoltar el Rei d'aquells noms que van aportar llum a la seva vida i a la seva carrera, a més de compartir amb vosaltres la meva devoció per un personatge sobre el qual John Lennon va dir que: "Abans d'Elvis no hi havia res".
Recordeu l'any 2002? Doncs jo sí, perquè aquesta remescla que va fer Junkie JXL del A Little Less Conversation va ser una de les cançons que més m'han fet ballar a la meva vida. Ah, i el clip és chipiriflautico! ELVIS VIU!
El chico claramente no podía pasar por intelectual, y era demasiado nervioso para llamarle introspectivo, pero absorbía influencias como un papel de secante; estaba abierto a gente nueva, a nuevas ideas y nuevas experiencias de un modo que desafiaba el estereotipo social. Se tomaba su trabajo en serio. Siempre que Neal [mánager de Elvis] iba a visitarle a su casa, le encontraba con un montón de discos (Ray Charles, Big Joe Turner, Big Mama Thornton y Arthur "Big Boy" Crudup) que Elvis estudiaba con la misma avidez que otros chicos invertían en la preparación de sus exámenes universitarios. Los escuchaba una y otra vez, oyendo algo que sólo oía él. Peter Guralnick. Último tren a Memphis. Vol 1: Elvis: la construcción del mito. Global Rhythm Press, 2008.
Dedicat a la Teresa Núñez i a l'Edu Godoy Torres. :)
Ens arriba la notícia de l'adéu d'Otha Ellas McDanields, més conegut pel nom artístic de Bo Diddley, el passat dilluns dia 2 a Archer (Florida).
Una de les primeres coses que hem pensat des de l'AMPLI en assabentar-nos del traspàs del bo d'en Diddley -i disculpeu l'acudit de baix preu- és que cada vegada queden menys grans dels grans, menys herois de la primera a la quarta filera. I que bé mereixia un petit homenatge musictecari.
Malgrat ser un quasi desconegut per al gran públic no era ni de bon tros un heroi de la quarta filera. A meitat dels 50 va saber combinar en una coctelera el gospel, el blues i el rhythm & blues i per això se'l considera un dels pares del rock & roll, juntament amb Little Richard o Chuck Berry.
Hem preparat un recull de premsa amb la notícia a 3cat24, El País, El Periódico i El Mundo. Els companys del bloc Mediamus -musictecaris de la ciutat francesa de Dole- també han publicat un petit article amb el seu homenatge a aquesta llegenda de la música negra.
Com podreu llegir, doncs, la vida d'en Bo Diddley ha estat una nova translació a la realitat de la famosa dita castellana: unos cardan la lana y otros se llevan la fama.
