L'arquebisbe copríncep i la successió

De Barcelona a Andorra, la gran expectativa oberta és la possible promoció del bisbe de la Seu Joan Enric Vives a arquebisbe de la diòcesi de la capital catalana i, per tant, l'obertura del procés de la seva successió com a cap d'estat andorrà.

Joan Enric Vives i Sicília és titular de la diòcesi urgellenca i del coprincipat pirinenc des del 2003, tot i que dos anys abans va ser anomenat bisbe coadjutor de l'anterior titular, Joan Martí Alanis, per preparar -fruit d'un acord tàcit entre el Vaticà i les autoritats del principat- un relleu amb previ entrenament i posada al día dels afers i les obligacions d'un copríncep.

Un examen a la seva biografia dóna una imatge de Vives com a intel·lectual eclesiàstic a més de gran coneixedor per experiència de l'aparell de la jerarquia catòlica. Nascut a Barcelona, llicenciat en Teologia, Filosofia i Ciències de l'Educació, professor de Història de la Filosofia i de Filosofia a dues universitats de la ciutat on va nèixer, el 1993, quan li faltava poc per fer els 44 anys, va ser nomenat bisbe de Nona i auxiliar de Barcelona. També va ser membre del consell assessor del cardenal Narcís Jubany.

Cal destacar que aquesta primera designació a l'episcopat va ser de Joan Pau II, i que un altre gran teòleg, Benet XVI, li va atorgar el títol d'arquebisbe «ad personam» (personal, no pel càrrec), el mateix que va rebre el seu antecesor, Joan Martí Alanis un cop aprovada la Constitució del Principat (el 1993) de la qual va ser un gran impulsor i valedor, juntament amb el president i copríncep francès François Mitterrand.

Com a «pastor» eclesiàstic la seva trajectòria a l'Urgell (que inclou Andorra) ha estat impecable i, en general, ben valorada. Com a copríncep, va començar amb polèmica i retrets, sobretot de l'oposició d'esquerra, perquè no va acceptar fer el jurament del càrrec davant el Consell general (parlament), sinó al Palau de la Seu -com d'altra banda acostumen a fer els coprínceps francesos a l’Elisi-.

La seva imatge política no podia tenir l'abast de la del predecessor, que ho va ser durant més de trenta anys (1971-2003), més dels vint primers com a detentador del poder absolut, tot i que compartit amb els homòlegs francesos, que l'exercien en els tres àmbits -legislatiu, executiu i judicial- a través dels «veguers», designats directament, i residents permanentment al territori.

Sense aquest poders, sense la pàtina d'haver estat peça clau en la gran renovació i homologació internacional d'Andorra com a nou estat, limitat el seu poder i les seves competències reals per una Carta magna que li concedeix un paper similar al dels monarques constitucionals de la resta d'Europa, les seves activitats i manifestacions públiques han estat clarament institucionals, políticament neutrals i generalment impecables, des dels discursos tradicionals de la diada nacional de Meritxell als pronunciats amb motius de recepcions a les autoritats i líders polítics andorrans, o al cos diplomàtic.

«Diuen, diuen, diuen», com hauria dit aquell, i no acaben. Que seria anomenat -potser aquest mateix divendres- arquebisbe de Barcelona en substitució de Carles Martínez Sistach, que va arribar als 75 anys de la jubilació ja en fa tres, i relativament molt jove una altra vegada -encara no ha fet els 66-. Com també circulen, amb la típica indiscreta discreció vaticanista, que hi ha una forta oposició en els ambients catòlics barcelonins a aquest nomenament. Que seria triat en funció del seu «catalanisme moderat» qualificació que ve de mitjans anteriors i voldria ser equivalent a identitari no independentista. Tan lluny d'un Rouco Varela com d'un Deig, aquell bisbe de Solsona.

Una altra espècie sorgida a mitjans espanyols és que amb l'adéu de Vives, aquest cediria el coprincipat andorrà al rei d'Espanya Felip VI. Quelcom absolutament impossible. Perquè el Copríncep no té la potestat de nomenar hereu. Perquè caldria canviar la Constitució. I perquè a Andorra, el moviment per la «simetria» entre caps d'Estat que a la vegada ho siguin d'Espanya i França és minoritària, tot i que un moviment, anomenat «Europa» ja la propugnava al començament dels anys noranta, durant el debat i redacció de l'actual llei de lleis.

Hi ha però, algun motiu de neguit dels andorrans davant una possible renúncia del nou diocesà d'Urgell al Coprincipat, per iniciativa propia o per nova decisió papal. Cal recordar la idea aplicada no fa gaires anys de separar i fer incompatible la jerarquia catòlica dels càrrecs polítics. La humiliació del sacerdot-ministre sanidinista Ernesto Cardenal pel pontífe del moment a Managua, o -més a prop- la disjuntiva plantejada al capellà alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Lluís Hernández, que finalment no va haver de triar perquè li va guanyar les eleccions la socialista Manuela de Madre. D'altra banda, la incomoditat vaticana -i episcopal- es evident davant la reivindicació massiva de la legalització de l'avortament al sistema judicial andorrà. Després d'haver arribat a la solució intermitja de regular els matrimonis homosexuals, reconeixent-los tots els drets, però canviant la paraula matrimoni per «unió estable de fet».

De fet, el papa Francesc no ha anomenat cap bisbe coadjutor per a la Seu que vagi preparant-se per al relleu com va fer Vives amb Martí. Això vol dir, però, poca cosa a efectes pràctics. Caldrà saber, primer, si es confirma la promoció de l'actual copríncep a arquebisbe -ja no a títol personal- de Barcelona. Després, qui el succeix a la diòcesi urgellenca, les seves característiques, tarannà, conviccions i si arriba o no amb directrius del seu cap suprem sobre el paper a Andorra. Diuen també que els coprínceps francesos, des de Mitterrand, han lligat l'acceptació d'aquest càrrec a la persistència de l'homòleg episcopal. I finalment, més força -tot i que ara també minoritària. Que el col·lectiu espanyol i afí a la coprincipatura dels monarques de l'Estat veí del sud va adquirint el republicanisme, la supressió -més que sigui a llarg termini- d'uns caps d'Estat estrangers.