Repartir millor el pastís

El cofoisme del Govern en relació amb les dades macroeconòmiques (en això, sí que hi ha indistinció a l’Estat o a Catalunya) comporta el perill de reforçar la política seguida aquests anys (per cert, també és indistinta), que és a la base de la desigualtat i la pobresa creixent en la societat. L’origen del creixement actual del PIB no són les retallades, per molt que ho diguin. Si bé han garantit que la banca privada no assumís cap cost de la fallida financera, traslladant al pressupost públic tot el risc sobre l’endeutament privat i impedint tota acció del sector públic, amb la consegüent pèrdua d’impuls a l’activitat econòmica i de protecció social a la ciutadania. Tampoc la reforma laboral és causa directa de la represa econòmica, ja que la brutal destrucció d’ocupació i l’empitjorament de les condicions laborals han contribuït a enfonsar la demanda interna i han destruït capacitat productiva instal·lada, pèrdua de talent i experiència laboral, empobriment generalitzat dels treballadors i exclusió social de centenars de milers de persones en situació d’atur i sense protecció social. El PIB creix, però no gràcies a un procés de millora de les bases estructurals de l’economia, l’assoliment d’equilibris en el model productiu o la implementació de processos d’innovació. Tenen més incidència en la situació de creixement factors exògens, com la baixada del preu del petroli, la caiguda de l’euro o un context internacional favorable. Hem d’exigir als governs que no s’instal·lin en l’autosatisfacció. Les bones dades generals s’han de traduir en polítiques que recuperin les condicions de treball i de vida, i que la gent participi d’aquest creixement.

Els governs i els poders econòmics han de redistribuir els guanys (que els comptes d’explotació de les grans empreses no deixen d’evidenciar) per apaivagar les enormes desigualtats socials que s’han agreujat aquests anys i fer sortir de la pobresa la quasi tercera part de la població. Però cal també impulsar altres polítiques que garanteixin que la igualtat és un factor essencial i inherent als mateixos processos de creació de riquesa. Si, simplement, deixem que els mercats funcionin lliurement per assignar recursos escassos a cobrir necessitats, a partir de suposats preus d’equilibri i la maximització de rendibilitats esperades, i no a la satisfacció d’aquelles, només podrem confiar que les institucions corregeixin les desigualtats que es creen amb mecanismes redistributius suportats en potents sistemes fiscals. Necessitarem un sistema més just, on el sector públic sigui corrector de les desigualtats i limitador de la pobresa, preocupat per l’equitat social i amb impostos i transferències que facin avançar en la justícia social. Si això funciona així, i funciona bé, la compensació per fer créixer el pastís (PIB) serà una redistribució justa que eviti les desigualtats. Aquest model clàssic d’estat del benestar que fa anys que reivindiquem ha estat qüestionat per la realitat de la gestió de la crisi i el seu funcionament, i ha evidenciat limitacions, entre elles un sistema fiscal injust i ineficient per assolir les finalitats.

No es tracta de renunciar a fer que aquest model funcioni i garanteixi les finalitats previstes. Però ara hem d’aprofitar el creixement econòmic per exigir accions i mesures que combatin i evitin l’exclusió, la pobresa i la desigualtat en l’inici del procés de creació de riquesa. Si estem assistint a una era de canvis tecnològics accelerada que reclama noves qualificacions, cal incidir en la formació i la qualificació per evitar la desigualtat en funció de les capacitacions disponibles. Si l’evolució de les retribucions té relació amb el poder de negociació sindical, cal reforçar el paper dels sindicats. Si la desigualtat té a veure amb l’obertura dels ventalls de les retribucions dels diferents col·lectius, cal garantir un sou mínim interprofessional que eviti que hi hagi sectors al marge dels guanys econòmics i cal, també, limitar els grans sous per dalt (establir una proporció entre el mínim i el màxim). Si l’exclusió social, la permanència en l’atur de llarga durada i l’esgotament de prestacions i subsidis no només generen pobresa, sinó que pressionen a la baixa les condicions generals d’accés al mercat de treball, cal establir una renda garantida, com a dret bàsic de ciutadania, que eviti que les elits s’aprofitin d’un desequilibri de poder per imposar les seves condicions.

Ara, quan el pastís creix, és bon moment per parlar de justícia i equitat. Hem d’evitar que el cicle de creixement consolidi els dèficits socials generats per les polítiques neoliberals aplicades i hem de canviar d’arrel l’acció dels governs. Necessitem un model d’estat del benestar potent, suportat per un sistema fiscal just que redistribueixi amb equitat la riquesa que es crea. Però és imprescindible reforçar d’arrel els mecanismes per fer una societat més justa: apostar per l’accés a l’educació i el coneixement universal i de qualitat; reforçar el poder sindical perquè els treballadors disposin de més poder de negociació davant el poder empresarial, i garantir rendes mínimes de suficiència que evitin submissions de partida. Aquestes i moltes altres coses poden fer que mentre amassem i cuinem el pastís de la riquesa, hi donem la textura i el sabor justos, sabent que, a més, serà repartit amb equitat.