'Per definir-se posen sempre la condició de gitano en primer lloc, i després, també sempre, català'

Eugeni Casanova i Solanes (Lleida, 1958) és escriptor, periodista i filòsof lleidatà. Autor d'una dotzena de títols, en alguns d'ells s'endinsa en la llengua catalana com ara "Les veus del Pirineu" o "Viatge a les entranyes de la llengua". Enguany ha estat guardonat amb el premi Jaume Camp de Sociolingüística pel treball "Identificació i localització de les poblacions de gitanos catalans a França, llengua, cultura i itineraris migratoris". L'entrevistem per parlar d'aquest treball sobre les poblacions de gitanos catalans a França: 

Per què et vas fixar en les poblacions de gitanos catalans a França?

Havia anat a les Santes Maries de la Mar per curiositat el 2005, per veure la gran festa dels gitanos de França. Hi vaig tornar dos anys més tard per fer-hi un reportatge per a un diari de Barcelona. Ja en el primer viatge havia sentit converses en català: “Gitanos de Perpinyà”, vaig pensar. En el segon viatge a les Santes –els gitanos en diuen així– vaig conversar amb persones que parlaven català: eren de Montpeller, de Carcassona, de Tarascó, d’Arles, de Besiers... Em deien que a cadascuna d’aquestes ciutats els gitanos enraonaven com ells, i que hi havia catalans “a pertot”, segons una expressió molt reiterada, i que eren milers. Explicaven que havien nascut en aquests llocs, i els pares també, i els avis... Com podia ser això? Què hi feia un col·lectiu de gent, nombrós segons tots els testimonis, parlant català en indrets on la llengua hi és desconeguda? Com hi havien arribat? Des de quan hi eren? D’on procedien? Com havien perpetuat la cultura? Aquestes preguntes se’m van plantejar immediatament i volia trobar-los respostes.

 

Quin és l'objectiu del treball?
 

Constatar l’existència i descriure una comunitat de persones que parlen català que viuen des de fa segles a França i de les quals no se’n sabia res. Un cop iniciada la recerca, l’objectiu va ser localitzar el màxim nombre possible de comunitats a fi de constatar l’extensió i la magnitud de la diàspora. Calia veure també d’on procedien, com i quan s’havien escampat pel territori, i finalment deixar parlar els protagonistes perquè expressessin què són, com es defineixen a si mateixos i quins costums tenen. 

 

Com i quan van arribar a França les poblacions de gitanos catalans? D'on procedien?
 

Membres de les famílies Batista, Cargol, Patrac, Malla i Ferrer van començar a passar de l’Empordà a Perpinyà a final del segle XVIII, a partir de la pragmàtica de Carles III que els permetia viatjar, fins aleshores prohibit per llei. De seguida es van establir també a Besiers i van començar a recórrer les fires –solien ser tractants de cavalls– de la costa mediterrània, en llocs com Montpeller i Nimes, fins a Niça. Una segona ruta recorria el curs de la Garona, a partir de Tolosa de Llenguadoc. A poc a poc es van anar escampant per bona part de França. Entre el 1823 i el 1840 s’hi va establir una comunitat considerable a Bonny-sur-Loire, a 170 km de París. La diàspora va mantenir la personalitat ajudada per noves famílies que s’hi afegien constantment de tot el Principat i del Rosselló.

 

Com es defineixen a si mateixos els gitanos catalans?
 

Quan se’ls pregunta per la identitat, posen sempre la condició de gitano en primer lloc, i en segon, també sempre, català –com a adjectiu del primer, que és el substantiu–. Això els posiciona en el món i els diferencia dels altres zíngars. Els gitanos que parlen català tenen, en general, una consciència de la seua idiosincràsia molt arrelada que els fa defensar la seua cultura i que els vincula emotivament amb Catalunya, en el cas no sempre habitual que sàpiguen el que és.