EDUARDO GALEANO EM VA OBRIR PORTES

Vaig desembarcar a Rio de Janeiro un mes de desembre de 1980, per viure allí durant sis dels més enlluernadors anys de la meva vida. Em va rebre una crònica de Carlos Drummond d'Andrade -un dels grans escriptors brasilers que mereixien el Nobel, tant com a Jorge Estimat- i a qui anys després tindria el privilegi de tractar d'a prop per traduir un memorable llibre seu: "Cervantes, Portinari, Drummond", que vaig publicar a Mèxic en una edició que va arribar a participar en el concurs dels llibres més bells en Leipzig.

La crònica del gran poeta de Mines Gerais en el Jornal Do Brasil, es titulava : "Rio de Janeiro està com li agrada al diable"; aquest text juganer celebrava l'arribada d'un estiu carioca amb calors que sobrepassaven els 40 graus centígrads i apareixia il·lustrat per la sensual fotografia d'una "garota" desvestida en "tanga".

Aquests paràgrafs anteriors són una pinzellada d'introducció per recordar, en el seu recent i molt lamentable desaparició, al gran intel·lectual que va anar Eduardo Galeano. Vaig arribar fins al gràcies a un amic paraguaià que treballava en radi el Caire Internacional, on havia reculat posant distància del con Sud, a causa de les seves simpaties amb el moviment Tupamaro.

Em refereixo a Ausberto Rodríguez, home d'humor desbordant, que em va proporcionar les dades de l'autor de les "Venes obertes d'Amèrica Llatina". Galeano, vivia en aquells dies refugiat a Catalunya, concretament a Calella.

A finalitats d'octubre de 1980 vaig ser a la recerca d'un autor que ja gaudia d'una fama d'intel·lectual rigorós; llogava un petit departament amb finestres que miraven cap al Mediterrani. Allí vaig trobar a un home de mirada intensa, juganera. Em va semblar parc, inicialment, de silencis perllongats, però de tracte molt càlid. Em va convidar a menjar, en companyia de la meva família. La meva filla Berenice, nascuda a Egipte, amb prou feines complia la quarentena. Aquesta bebè que Galeano va carregar en els seus braços, donaria seguiment a l'admiració familiar pel gran autor uruguaià i es reuniria amb ell en el que seria el seu últim viatge a Mèxic, més de tres dècades després (hi ha una foto memorable d'aquesta ocasió).

Quan platicamos de la meva transferència del Mig Orient a Rio de Janeiro, Galeano va traçar un detallat panorama de la realitat política i cultural dels anys finals de la dictadura brasilera i amb extrema generositat es va oferir a presentar-me, per la via epistolar -va escriure diverses cartes que hauria de jo lliurar en mà- a personatges claus de l'entorn diplomàtic, literari i artístic d'un país al que em dirigia amb deslligat entusiasme.-

Les missives anaven dirigides, entre altres persones amigues, a un historiador i periodista notable, Moacyr Werneck de Castro; al distingit filòleg, acadèmic i diplomàtic Antonio Huaiss; a l'ambaixador Lauro Escorell -pare a més d'un valuós cineasta-; a la mestra Bella Jozef -qui m'obriria les portes d'una càtedra a la Universitat Federal- i a l'enginyer Fernando Balbi. De tots ells va fer una semblança que explicava el calat de la seva influència en diversos mitjans. De l'enginyer Balbi va fer un a part: és l'únic que no és artista ni escriptor, treballa en apreuaments, es tracta d'un personatge que et sorprendrà, i va rematar: un dels meus millors amics.

Amb aquest bagatge en la butxaca vaig ser descobrint una pléyade de talents que durant més de sis anys em va proporcionar l'ocasió d'aconseguir una formidable immersió en una societat variada i complexa, i això em va permetre contribuir a estrènyer els llaços entre Mèxic i Brasil.

Per donar una idea de la importància d'aquests contactes bastaria amb esmentar alguns noms de figures que m'honraven amb la seva presència en nombroses reunions, cocteles i tertúlies que podien arribar fins a les albes de llum daurada sobre la badia de Guanabara. Ja vaig explicar alguna vegada que en visitar el meu departament en Riu, Tito Monterroso em va dir: "...lleva tots els teus quadres i posa-li marcs a les finestres, gens competeix amb la bellesa d'aquest paisatge".

Per aquesta "casa oberta" del Morro Dóna Viuva, en què es va convertir el nostre departament, gràcies a l'impuls inicial de Galeano, van passar primeres i primers actors com Fernanda Montenegro i Fernando Torres; escriptors com Lygia Fagundes Telles, Nelida Pinyó, Fernando Ferreira de Loanda, Antonio Calat, Affonso Romano de Sant'Anna i Marina Colasanti; músics com Carlinhos i Kate Lira, Kleiton i Kledir, Joao do Val, els germans Caymmi i Nara Lião; i figures tan genials com Óscar Niemeyer i Darcy Ribeiro. Precisament, amb aquest últim, multifacético antropòleg, escriptor i polític que va apadrinar -en lúdic ritu- a la meva filla Cyntia, nascuda en Riu, vam tenir diverses reunions amb el propi Eduardo Galeano quan visitava Riu.

Però aquesta breu remembranza d'un brillant pensador tan fidel i conseqüent durant tota la seva vida amb les seves idees, quedaria trunca si no dediqués unes línies de justícia a Fernando Balbi, qui ha sofert la pèrdua de qui ha estat, tal vegada, el seu referent existencial més alt. Eduardo Galeano va ser mes que un germà per a Fernando Balbi, i aquest enginyer continua sent un dels pocs, entranyables, i més lleials amics amb que conte (i això amb els dits d'una mà).

Eduardo Galeano em va concedir, a la manera mes añeja -i pinso en la correspondència de don Alfonso Reyes- una sort de "cartes credencials", que d'escriptor destacat, als seus parells intel·lectuals a Brasil, em van obrir portes lluminoses.