|
|
Tancar Ajuda | ||||||||||||||
Com ben ha investigat el professor Gentile de la Universitat de Saragossa, els denominats joves-adults d'edats compreses, grosso modo, entre els 25 i els 34 anys pugnen per la seva independència comptant amb la forta microsolidaridad encara existent en les seves famílies, però llastrats en les seves aspiracions emancipadoras per la falta d'oportunitats. A resultes d'això, es genera una pluralitat de grups de joves-adults com a «ambiciosos», «ventajistas», «confiats», «resistents», «bloquejats», «suspesos» «equilibristes» o «navegants», d'acord a la lògica d'aquells amb possibilitats de millora respecte a la posició dels seus pares, d'aquells altres amb riscos d'empitjorar-la i dels quals busquen trajectòries inèdites.
Segons les dades disponibles de l'Enquesta de Població Activa, dels gairebé 39 milions de ciutadans en edat de treballar (majors de 16 anys), un 6,5% del total pertanyen a la categoria jove-adult. Si a aquest percentatge se suma el corresponent al grup d'edat de 35 a 44 anys, el qual segueix absorbint joves-adults del grup precedent, resulta que una tercera part del total poblacional pertany a la cohorte entre 25 i 44 anys i és similar al col·lectiu de 55 i més anys. Noti's, empero, que mentre un 90% del grup entre 25 i 44 anys són persones laboralment actives (disposin o no d'ocupació remunerada), només el 22% dels ciutadans majors de 55 anys són actius. Això és lògic tenint en compte el nombre de jubilats en aquest veterà grup d'edat. Si s'agrega la dada que la jubilació efectiva a Espanya se situa entorn dels 64 anys, i que l'esperança de vida ha superat ja els 82 anys, queda sintèticament emmarcada la discussió sobre les pensions suscitada fa uns dies pel Governador del Banc d'Espanya.
Manifestava la màxima autoritat de supervisió bancària al Congrés dels Diputats que la situació demogràfica al nostre país faria inexorable una reducció de les pensions a llarg termini, la qual cosa podria evitar-se si els ciutadans decidissin complementar les seves pensions mitjançant altres vies, com són els plans ocupacionals (amb l'aquiescència de l'ocupador) o els privats. No s'esmentava la possibilitat que un augment de la productivitat permetria també finançar a un major nombre de pensionistes encara amb una força laboral reduïda. Per al Governador, els joves haurien d'estalviar perquè la seva pensió futura potser seria insuficient.
Com se sap el sistema contributiu de pensions espanyol és de repartiment (pay-as-you-go, en terminologia anglosaxona), la qual cosa implica que els treballadors formals i cotitzadors a la seguretat social fan possible simultàniament l'abonament de les pensions als jubilats. A diferència d'altres sistemes, com el de capitalització individual, el conjunt de la força laboral comparteix solidàriament les seves contribucions al sistema públic de previsió social. No pocs ciutadans pensen que la percepció de la pensió és una obligació individualitzada que l'Estat té amb els pensionistes. En realitat es tracta d'un sistema de redistribució en 'temps real' mitjançant el qual els actius que treballen transfereixen rendes als passius que han treballat.
La despesa en pensions és la major partida pressupostària en els Estats del Benestar europeus. A Espanya, aconsegueix un 11% del PIB, percentatge major que els corresponent a Sanitat i Educació junts. No obstant això, és 2 punts percentuals menor a la mitjana de la UE i es troba lluny, per exemple, del 16% d'Itàlia. No, no pot asseverar-se ni objectiva ni comparativament que el nostre sistema de pensions estigui en una mala situació. Naturalment, el comptable major del Regne, si se'm permet l'expressió, exercita la seva funció avisant-nos del que podria succeir en un futur a llarg termini. Com sovint es plantegen en la investigació social, tals vaticinis són com a profecies que s'autocumplen estimulant accions humanes col·laterals (contractant, per exemple, plans d'estalvis privats).
En realitat, la superació de la present crisi econòmica tindria un efecte balsámico. Recordi's que en el període anterior al 'crack' financer de 2007-08 es va propiciar un augment del Fons de Reserva de la Seguretat Social, el qual va arribar a acumular gairebé 67.000 milions d'euros en 2011 (equivalent al 6,5% del PIB). Aquell saldo en la 'guardiola de les pensions' ha quedat delmat en gairebé un 40% durant el període del govern Rajoy, com a conseqüència de la crisi i l'increment de la desocupació (en 2014 hi havia en el Fons de Reserva 41.600 milions, o un 3,9% del PIB).
Més enllà dels aspectes comptables en la prestació de les pensions, el cogollo de la discussió concerneix a les bases de legitimació del nostre Estat del Benestar. Són precisament els joves-adults els anomenats a defensar els assoliments d'un model socioeconòmic europeu que potser ells donen per consolidat i perenne, però que està sotmès a un constant assetjament. La seva eventual ensulsiada seria aprofitat ipso facto per l'avidesa mercantilizadora del sector bancari i financer. El 'miratge de la riquesa' de tall hollywoodiense recapta conductes passives i individualitzades entre la cohorte dels joves-adults. Al recolliment en l'esfera de l'individual se li afegeix la promesa hedonista de l'asocial, el càlcul de l'interès personal i la reducció al mínim del públic. Camini jo calent i rigui's la gent, es deia abans.
