EUROPA A les URNES

Les imatges dels milers de pensionistes grecs davant les sucursals bancàries pel risc d’un “corralito” ho diu tot. És la imatge d’un país sotmès a la doble pressió del deute i les condicions extremes a les que obliga Europa i el Fons Monetari Internacional. I és la fotografia de la tensió entre dos models econòmics enfrontats.

Des de l’inici de la crisi, i no a Grècia sinó a tota Europa i especialment al Sud, s’ha imposat l’austeritat com a dogma responent a un model econòmic determinat. Anava a dir que ningú discuteix les males pràctiques que són les causes de la crisi actual, però millor que digui que sí caldria discutir-les, perquè potser en el seu anàlisi trobaríem part de la solució, i perquè algunes d’aquelles males pràctiques intenten continuar la seva vigència establint un model econòmic que condiciona el model social. Veig la segona volta d’aquelles polítiques encapçalades per Tatcher i Reagan als anys vuitanta que defensen menys Estat i més mercat, així com la liberalització del mercat laboral i del sistema financer (que a la vegada és una d’aquestes pràctiques nocives que ens han portat a la situació d’avui). No crec que la solució sigui l’agressió al Welfare State europeu, perquè aquest ha estat productiu pel que fa al progrés del conjunt, en tot cas caldria fer les reformes necessàries per a garantir la seva viabilitat. I perquè estem veient les penoses conseqüències del dogma de l’austeritat que és la precarietat i societats amb més desigualtats socials i més inseguretats, i per tant, menys creixement i menys progrés. En comptes d’anar a les causes de la crisi, s’insisteix en la coacció.

Que la crisi grega és la tensió entre dos models econòmics també ho posa de manifest la carta firmada per prestigiosos economistes al Financial Times contra la proposta de l’Eurogrup i el FMI. Personalitats com Joseph Stiglitz, Massimo d'Alema, Thomas Piketty, Panicos Demetriades, James Galbraith o Paul Krugman són veus autoritzades que expliciten perquè votarien que no en el referèndum. En el fons el que fan és remarcar que les negociacions d’aquests dies són un pols ideològic.

Potser s’ha arribat massa lluny. Segurament s’hauria d’haver articulat un altre front polític que defensés un altre model econòmic. Ens han faltat les veus i les alternatives d’aquest altre front polític. I el que està fent Tsipras és precisament això, oposar-se al model imperant, entre altres coses perquè va guanyar les eleccions amb aquesta promesa. Però llàstima que la seva lluita sigui en solitari, m’agradaria veure a altres líders europeus negociant alternatives. La seva força és el precedent que significaria la sortida de Grècia de la zona euro, un precedent que anunciaria la impossibilitat de la construcció europea. Serveixi també per recordar la fallida Constitució Europea, és a dir, la impossibilitat de construir políticament Europa més enllà de la seva “construcció” econòmica. I en les negociacions d’aquests dies ho tornem a veure, més mercat que no pas política.

Allà on va néixer la democràcia s’està jugant la partida del futur d’Europa.

Per això també la por i les amenaces d’això tan abstracte que són els mercats financers i afins quan va guanyar Syriza. I segurament també per això la por que s’estengui a països com Espanya.