El creixement socialment incloent: Nou imperatiu per restaurar la resilencia econòmica global

Després de caure en compte que el món ha transitat per la pitjor crisi econòmica, després de la Gran Recessió de 1929, les fórmules convencionals de reactivació econòmica -des d'una perspectiva dominada pel cànon macro-financer- sofreixen una corresponent crisi de credibilitat. Aquesta, al seu torn, es tradueix en un creixent escepticisme respecte de l'equitat dels mercats i de la racionalitat que els sosté. Les conseqüències del mediocre creixement de l'últim lustre replanteja a més les bases del pacte social que sosté les bases de les economies històricament més robustes a Occident. La desocupació endèmica, la desigualtat accelerada i l'erosió de la confiança en l'eficiència de les institucions econòmiques són només un símptoma del més profund dilema entre equitat i creixement.

Sorprengui o no, en la majoria dels països, la bretxa entre rics i pobres està en el seu nivell més alt des de fa 30 anys. Avui dia, als països de l'OCDE, el 10% més ric de la població guanya 9,6 vegades l'ingrés del 10% més pobre. En la dècada dels 1980, aquesta taxa se situava en el 7: 1 arribant a 8: 1 en la dècada dels 1990 i 9: 1 en la dècada dels 2000.

Als Estats Units, el 1% més ric va obtenir el 47% del creixement de l'ingrés total de l'economia entre 1976 i 2007, en comparació del 37% a Canadà i al voltant del 20% a Austràlia i Gran Bretanya. La bretxa entre rics i pobres s'ha eixamplat encara més ràpid des de la crisi financera. No obsta subratllar que aquesta lliçó ja ha estat assimilada en l'experiència d'economies emergents, particularment les d'Amèrica Llatina; així a Mèxic, Brasil o Argentina. Pocs sospitaven que el mateix patró seria extrapolable a les economies més industrialitzades, en l'era d'internet.

I aquesta lliçó comporta llavors a revisar mitjançant noves proves empíriques, la dinàmica darrere del fenomen del creixement. D'aquesta manera, l'evidència acumulada confirma que l'augment de la desigualtat en la distribució de l'ingrés és un poderós inhibidor del creixement, tal com conclou la investigació més recent de l'OCDE.

Aquesta investigació mostra que l'augment de la desigualtat danya el creixement econòmic de llarg termini. S'estima, per exemple, que l'augment de la desigualtat d'ingressos entre 1985 i 2005 ha reduït el creixement acumulat entre 1990 i 2010 en 4,7 punts percentuals en mitjana entre els països de l'OCDE para els que hi ha dades disponibles. El factor clau és la creixent bretxa d'ingressos entre les llars de menors ingressos - el 40% de la distribució - i la resta de la població.

Això, el mateix a Mèxic que a Nova Zelanda, durant les passades dues dècades. A Itàlia, el Regne Unit i els Estats Units, el creixement acumulat hagués estat de sis a nou punts percentuals més alt de l'observat, d'haver-se controlat l'augment de la desigualtat. La desigualtat va disminuir, per exemple, a Espanya en els anys previs a la crisi, la qual cosa li va permetre accedir a majors taxes de creixement. No obstant això, després va augmentar fortament entre el 2007 i el 2011, encara que ha experimentat una reculada en el 2012.

De la mà de la desigualtat, la pobresa en aquest país va augmentar fins al 2011 i va disminuir en l'últim any. No obstant això, quan es considera la pobresa prenent els ingressos anteriors a la crisi, aquesta ha augmentat també de manera considerable i Espanya se situa molt per sobre de la mitjana de l'OCDE. El perfil d'edat dels pobres també ha canviat, amb una deterioració notable de la situació dels nens i joves, que han reemplaçat a les persones majors mentre que el grup d'edat amb major risc de pobresa.

La causalitat que vincula a la desigualtat, la pobresa i menor capacitat de creixement econòmic de llarg termini s'explica en bona part pel fet que la desigualtat té una dinàmica tal que erosiona el capital humà des de l'arrel, en privar d'oportunitats educatives a la població de menors ingressos i per tant, de les habilitats que demanda el mercat laboral per sostenir l'activitat econòmica amb base en taxes creixents de productivitat i competitivitat.

Paral·lelament, la crisi econòmica a Espanya, com en altres països europeus, ha revelat cuán disruptiva pot ser una abrupta caiguda de l'ocupació; la qual explica 6 dels 8 punts d'increment en la desigualtat de l'ingrés de les llars. De manera particular, la relació entre el desplomi de l'ocupació espanyola durant la crisi i l'augment en la desigualtat i la pobresa s'explica a causa de la prevalença de l'ocupació no estàndard -el dels contractes temporals o de treball a temps parcial, així com l'acte-empro. La població ocupada sota aquest tipus d'ocupació a Espanya representa poc més d'un 40 per cent de la força laboral i augmenta a 60% entre els joves emprats d'entre 15 i 29 anys.

El treball no estàndard pot ser un "trampolí" per a l'ocupació més estable - però depèn del tipus de treball i les característiques dels treballadors i de les institucions del mercat de treball. En molts països, els treballadors més joves, especialment aquells només amb contractes temporals de treball tenen una menor probabilitat de passar a un treball o carrera més estable.

El problema de l'ocupació no estàndard és que amb major freqüència deixa de ser una etapa laboral provisional: només 20 per cent d'els qui prenen aquest tipus d'ocupacions accedeixen a una ocupació fixa de temps complet 3 anys després. Addicionalment, la taxa de llars que reporten ingressos provinents de l'ocupació no estàndard i que a més es troben en risc de pobresa és de 31 per cent ?significativament per sobre de la mitjana de l'OCDE que és de 22 per cent. És a dir que una cadena de transmissió de la desigualtat a Espanya és la prevalença de l'ocupació de baixa qualitat, que al seu torn reprodueix un model d'empleabilidad de mà d'obra mal qualificada i pauperizada.

En contrast, des de l'òptica de la política pública, poc aporta a la competitivitat el recurs a subsidis o transferències, que a més van baixar dràsticament als països més copejats per la crisi, com Espanya. Per a la reactivació del creixement sobre un pis més sustentable, té més importància mantenir la provisió de serveis educatius de major qualitat, al costat de millors serveis de capacitació per desenvolupar habilitats laborals compatibles amb ocupacions productives i millor remunerats. De manera puntual, es torna clau l'augmentar la participació femenina en la força laboral, la qual cosa és consistent amb un esforç major a reduir les disparitats de gènere i d'ingrés en els resultats educatius, així com en la transició de la joventut cap a l'ocupació formal.

La reducció de la creixent bretxa entre rics i pobres i la promoció d'oportunitats per a tots requereixen paquets de polítiques en quatre àrees principals:
- Participació de la dona en la vida econòmica: els governs han d'aplicar polítiques per eliminar la desigualtat de tracte entre homes i dones al mercat laboral i eliminar les barreres a l'ocupació femenina i la progressió de la carrera. Això inclou mesures per augmentar el potencial d'ingressos de les dones en baixos salaris i abordar el "sostre de cristall" (és a dir la limitació vetllada a l'ascens laboral de les dones).

- Promoció de l'ocupació i de treballs de bona qualitat: les polítiques han de posar l'accent en l'accés a llocs de treball i la integració del mercat laboral. L'atenció ha de centrar-se en polítiques que incrementin la quantitat i qualitat de les ocupacions; llocs de treball que ofereixen una carrera i possibilitats d'inversió; treballs que siguin "trampolins" en lloc de "atzucacs". Actuar sobre la segmentació del mercat de treball és un element important de la millora de la qualitat de l'ocupació i la lluita contra la desigualtat.

- Habilitats i educació: Un enfocament en els primers anys, així com en les necessitats de les famílies amb nens en edat escolar, és fonamental en el tractament de les diferències socioeconòmiques en l'educació. S'ha de fer més per proporcionar als joves les habilitats que necessiten per tenir un bon començament al mercat laboral. Amb una economia en ràpida evolució, més esforços ? amb l'estreta participació de les empreses i els sindicats - són necessaris en la promoció de la qualificació contínua de les competències de la mà d'obra durant la vida laboral.

- Sistemes d'impostos i transferències per a una redistribució eficient: la redistribució a través d'impostos i transferències adequadament dissenyats és un instrument decisiu per contribuir a una major igualtat i més creixement. En les últimes dècades, l'eficàcia de la redistribució s'ha afeblit doncs en molts països les prestacions socials per a la població en edat de treballar va créixer a un ritme menor que els salaris i els impostos són cada vegada menys progressius. Les polítiques han d'assegurar que els individus més rics, i les empreses multinacionals, paguin la seva part de la càrrega fiscal. Pèrdues grans i persistents dels grups de baixos ingressos subratllen la necessitat de polítiques ben dissenyades de suport a les baixes rendes i una despesa social anti-cíclic.

Així les coses i d'acord amb la saviesa convencional, són les crisis punts d'inflexió que obren noves oportunitats, a partir de la urgència de sobreviure i remuntar. Tal és la conjuntura actual, a fi de reprendre el creixement des d'un paradigma socialment incloent.

Roberto Martínez Yllescas
Funcionario de la OCDE