Le sacré du printemps (I. Stravinsky) | Coreografia de Pina Bausch | Fotograma de Pina (Wim Wenders)
Amor, passió, sang alterada. Sol, ruixats i tempestes. Al·lèrgies, astènies, tristeses i eufòries sobtades. La primavera, amb totes les seves contradiccions, en un fado lisboeta del repertori d'Amália Rodrigues i recuperat, en aquesta ocasió, per Mariza.
Ens posem el xal negre i fem silenci, que se vai cantar o fado.
Bon diumenge i feliç primavera!
Primavera (fado) [La traducció és obra mevai, a més, pretén ser fidel] Lletra: David Mourâo Ferreira Música: Pedro Rodrigues Repertori d'Amália Rodrigues
Todo o amor que nos prendera | Tot l'amor que ens unia,
Como se fôra de cera | com si fos de cera,
Se quebrava e desfazia; | es trencava i es fonia.
Ai funesta primavera | Ai, funesta primavera!
Quem me dera, quem nos dera | Més em valdria, més ens valdria
Ter morrido nesse dia | haver mort aquell dia.
E condenaram-me a tanto | Terrible condemna:
Viver comigo o meu pranto | viure amb aquest lament dins meu,
Viver, viver e sem ti | viure, viure i sense tu.
Vivendo, sem no entanto | Vivint, sense ni tan sols
Eu me esquecer desse encanto | oblidar-me de l'encant
Que nesse dia perdi | que vaig perdre aquell dia ...
Pâo duro da solidâo | El pa sec de la solitud
É somente o que me dâo | és únicament el que menjo,
O que me dâo a comer | el que em donen per menjar.
Que importa que o coraçâo | Tant és que el cor
Diga que sim ou que nâo | digui que sí o que no,
Se continua a viver | si continua vivint.
Todo amor que nos prendera | Tot l'amor que ens unia
Se quebrara e desfizera | trencat i desfet,
Em pavor se convertia | es convertia en terror.
Ninguém fale em primavera | Que ningú no parli de primavera.
Quem me dera, quem nos dera | Més em valdria, més ens valdria,
Ter morrido nesse dia | haver mort just aquell dia.
Mariza a les biblioteques públiques catalanes: Argus | Aladí
Després de la primera part, Marta Bramon, la nostra amiga i companya musictecària de Banyoles, ens presenta el segon episodi de la seva sèrie dedicada a la música de Lisboa.
Un vespre fred de novembre, escoltava un programa musical a la ràdio. De sobte, una veu que no era la d'Amalia, però que cantava com si ho fos, va acaparar tota la meva atenció: el locutor va presentar-la: era Mariza. Uns quants anys després, al cor mateix de Lisboa, peregrinava sota la pluja per un carrer estret, prop de la casa on cantàMaria Severa. Els veïns del mateix barri m'ho van confirmar: "Mariza e Camané sâo agora os fadistas mais fadistas de Portugal".
Fados, de Carlos Saura (2007).
En els últims anys, el fado, la cançó de Lisboa, està de moda. Joves músics i cantants ens ofereixen propostes originals, alhora que recuperen l'estil més tradicional del fado. Aquest nou fado és hereu directe dels grans fadistes que van obrir el camí durant els anys 30, 40 i 50 del segle XX. Les seves cançons perduren en les noves veus.
Si em voleu seguir, agafarem el tramvia 28 i farem un recorregut pels carrers estrets dels barris de Lisboa, buscant les petjades del vell fado i també dels nous fadistes.
Silêncio ... que se vai cantar o fado.
Amalia Rodrigues (1920-1999)
Amalia internacionalitza el gènere, el renova i el combina amb noves experiències musicals que coneix en els seus viatges: músiques tradicionals, jazz, flamenc, sons del Brasil... La dictadura de Salazar es va apropiar de l'èxit d'Amalia, la va convertir en un símbol del règim. Tot i així, després de la Revolució de 1974, aquest fet li fou disculpat i el fado, novament es va anar erigint en un gènere musical per sobre de conflictes polítics, socials o nacionals. Una petita tafaneria: el mateix José Saramago confirma que Amalia, d'amagatotis, va participar durant anys en el finançament del Partit Comunista Portuguès.
Mariza (1973)
És la representant femenina més internacional de la última fornada de fadistes de Lisboa. Una veu potent, una figura allargassada que no s'acaba mai, una posada en escena molt teatral i unes interpretacions dels fados més clàssics plens de força i convicció.
Treballs d'estudi: Fado em mim (2001), Fado Curvo (2003), Transparente (2007) i Terra (2008). Aquest últim, amb producció de Javier Limón.
Entre todos o primeiro Fadista desta Lisboa Alfredo Marceneiro Ele era o fado em pessoa
[Versos del fado: Figuras do passado, de Joâo Alberto.]
Actualment, Alfredo Marceneiro és considerat el fadista més important del segle XX. És el gran referent de les veus masculines del fado més nou. Maceneiro no només interpretava cançons, sinó que també fou compositor i lletrista de fados que han esdevingut patrimoni popular. De fet, alguns dels temes més emblemàtics del fado són seus: Fado Bailado, Fado Louco, A casa das Mariquinhas o Estranha forma de vida. Imatge mítica de Marceneiro: assegut a la taula d'una taverna, guitarres a banda i banda, cigarreta en mà i recitant històries en forma de fado.
Camané (1967)
Carlos Manuel Moutinho, Camané, és la veu masculina del fado actual. Des de ben petit, es va passejar pel país cantant en diversos festivals fins que, ja en plena joventut, va decidir donar-se un descans. No eren temps propicis pel fado. Ara, Camané i els seus germans es dediquen plenament a la cançó lisboeta: component, interpretant i produint treballs d'altres fadistes. Camané destaca per oferir sempre un bon repertori, per una dicció perfecte i pel seu domini a l'hora de modular la veu. Camané, quan interpreta, és la imatge viva del fado: una mà a la butxaca, el cap inclinat ... els ulls tancats.
Treballs discogràfics: Uma noite de fados (1995), Na linha da vida (1998), Esta coisa da alma(2000), Pelo dia dentro (2001), (2003), i Como sempre ... como dantes (ao vivo) i Sempre de mim (2008).
Vídeoclip Sei de um rio-Camané
Maria Teresa de Noronha (1918-1993)
Si els artistes anteriors representen el fado més popular i els orígens més humils, Maria Teresa de Noronha representa l'anomenat fado aristocràtic. Noronha provenia d'una família noble i amant de la música. Ara és una de les figures representatives del fado que més reivindiquen alguns artistes i estudiosos del fado, com el mateix Carlos do Carmo.
Mísia (1955)
De pare portuguès i mare catalana, Mísia es va deixar seduir ben aviat pel fado. Especialista en musicar versos de poetes i escriptors de gran rellevància en la literatura portuguesa actual, com Antonio Lobo Antuntes, José Saramago o Lídia Jorge. Alguns parlen de Mísia com la fadista intel·lectual. Mocadors negres, cap inclinat, olhos fechados: fado.
Treballs d'estudi: Mísia (1991), Fado (1993), Tanto menos tanto mais (1995), Garras dos sentidos(1998), Paixoes diagonais (1999), Ritual (2001) - gravat en takes sencers i amb micròfon de vàlvues, exactament com es feia fa cinquanta anys-, Canto (2003) -dedicat al guitarrista i compositor portuguès Carlos Paredes- i Drama box (2005). Videoclip Garras dos sentidos-Mísia
Argentina Santos (1926)
Argentina Santos és la mestressa d'una de les cases de fado de més prestigi de Lisboa, A Parreirinha de Alfama. Va néixer el 1926, a Lisboa, i la seva vida ha transcorregut entre els fogons i els fados, dues ocupacions que sovint l'han fet deixar-ne una per dedicar-se a l'altra. En els últims temps, ha decidit tornar als escenaris. Quan Argentina Santos canta un tema com Vida vivida es fa el silenci: é que está à cantar uma das mais grandes fadistas.
Carlos do Carmo (1939)
And last but not least, Carlos do Carmo: tot un gentleman portuguès. Do Carmo té l'habilitat d'unir els cantants més moderns amb els més veterans en el mateix escenari, i d'envoltar-se en un mateix concert de veus com Camané, Argentina Santos o Mariza. Assessor de Carlos Saura a la pel·lícula Fados, mestre de cerimònies i presentador. Una de les veus en actiu més peculiars i precioses del fado lisboeta. Carlos do Carmo ha actuat arreu del món i part de Catalunya: concretament a Sant Feliu de Guíxols (2008) i a Cardedeu (2007) ! Llarga vida, fadista!
Eu sou o homem da cidade que manhã cedo acorda e canta, e, por amar a liberdade, com a cidade se levanta.
Nas minhas mãos a madrugada abriu a flor de Abril também, a flor sem medo perfumada com o aroma que o mar tem, flor de Lisboa bem amada que mal me quis, que me quer bem.
[Versos de la cançó: Um homem na cidade, d'Ary dos Santos, una de les cançons que més ha interpretat i que identifica la figura de Carlos do Carmo.]
Por morrer uma andorinha-Carlos do Carmo
Tudo isto existe, tudo isto é triste, tudo isto é fado!
Marta Bramon publica un article dedicat a un altra de les grans ciutats de la música: ... què te Lisboa que la fa tan especial? La nostra amiga de Banyoles ens dona algunes claus.
Una recent campanya portuguesa proposava que Lisboa entrés a la llista de Rècords Guinness com a ciutat amb més cançons dedicades. No sé si finalment la iniciativa ha tingut èxit, però no hi ha dubte que la capital lusitana podria batre de llarg aquest rècord. No només per la quantitat de cançons dedicades (l'últim cas més conegut és el de Madredeus: els dos treballs discogràfics més recents del grup estan dedicats íntegrament a Lisboa), sinó també per haver creat un gènere musical propi: el fado, la cançó de Lisboa.
Madredeus Moro en Lisboa
Fado, del llatí fatum, és sinònim de destí inevitable, de fatalitat. A partir del segle XIX, als barris de Lisboa aquesta paraula comença a estar lligada a la cançó de taberna, la cançó més tradicional. El fado com a gènere musical neix a la ciutat de Lisboa, als barris de carrers antics i estrets d'Alfama i Mouraria i, al llarg del segle XX, esdevindrà la cançó nacional del país.
La formació més clàssica per interpretar un fado és el trio: un cantant o una cantant, un violista (guitarra espanyola) i un guitarra (guitarra portuguesa). Com en el cas dels palos del flamenc, hi ha molts fados-tipus, sobre els quals els compositors i intèrprets fan les seves variacions. Els més antics són el fado menor, el fado corrido i el fado mouraria. Tot i que la temàtica de les lletres vagi sempre molt lligada al sentiment de saudade, tristesa i fatalitat, també s'han escrit al llarg de la seva història, per tal d'equilibrar una mica, alguns fados alegres i plens d'ironia.
Maria Severa (1820-1846)
Els musicòlegs no es posen d'acord encara en el tema dels orígens del fado, però la majoria parla de síntesi de totes les influències que afectaren la ciutat de Lisboa al llarg dels segles, tant d'Europa com de les antigues colònies africanes i americanes. La primera fadista coneguda és Maria Severa i la seva vida ha esdevingut llegenda i mite fundacional en la història del fado lisboeta. Tant és així que, com en el cas del primer film sonor nordamericà, "El cantant de jazz", el primer film sonor portuguès està també dedicat al a música: A Severa (1931), del director Leitão de Barros, ens explica la vida d'aquesta primera fadista.
De les tabernes i les cases de fado als escenaris de tot el món, el fado ha esdevingut, al llarg del segle XX, una de les músiques urbanes populars més conegudes internacionalment, especialment gràcies a la veu de la cantant de fados més reconeguda a nivell internacional, Amalia Rodrigues.
Un CD de fados interpretats per Amalia Rodrigues no hauria de faltar en cap mediateca pública. D'entre els molts reculls que hi ha, en destaco un: O melhor de Amalia, volums I i II, EMI-Valentim de Carvalho (1985). És un recopilatori fet a partir de bons enregistraments d'estudi i acompanyat de breus comentaris molt interessants sobre cada cançó.
Amalia Rodrigues interpreta el fado Estranha forma de vida.
Alguns altres noms imprescindibles del fado de la vella generació: Alfredo Marceneiro, Hermínia Silva, Maria Teresa de Noronha, Berta Cardoso, Argentina Santos.
Tudo isto existe, tudo isto é triste, tudo isto é fado ... continuarà
La nostra amiga i companya Marta Bramon, apassionada fan de la música de Lisboa, ens convida a conèixer un dels seus músics més apreciats.
foto: web oficial de Helder Moutinho
El passat diumenge 8 de juny, degut a un canvi d'última hora en la programació del concert de cloenda de la Setmana Cultural "Portugal Convida" a Barcelona, vam tenir el privilegi d'assistir a un petit i inusual concert de Helder Moutinho, un dels nous fadistes de referència a Portugal.
Petit, perquè va ser breu (uns 50 minuts), i perquè el repertori es va basar sobretot en fados molt populars. I inusual per ser a l'aire lliure i a mitja tarda, quan allò més típic és que el fado es toqui i es canti en un lloc tancat i quan ja és més de nit que de dia.
Helder Moutinho forma part d'una de les nissagues més destacades dels últims anys en la història musical de Lisboa. És el segon de tres germans dedicats a la cançó lisboeta. Només cal dir que el germà més gran és Camané, de qui es va dir un dia que era el successor en masculí d'Amalia Rodrigues.
Helder Moutinho, a banda d'interpretar fados, és també mànager de molts cantants de la nova generació com Mafalda Arnauth o Joana Amendoeria, i també de veteranes com la immensa Argentina Santos; a més de ser un prolífic lletrista.
Helder Moutinho anava acompanyat a Barcelona de músics també reconeguts en el món del fado, en una formació cada vegada més típica: una guitarra portuguesa, una guitarra espanyola i un baix. El repertori el va basar sobretot en temes populars, com "Lisboa à noite", que va cantar amb una convidada que no podia faltar, Névoa, la cantant de fados catalana més coneguda. Potser la interpretació que jo destacaria més seria la de la cançó "Ao velho cantor", un fado menor deliciosament cantat, a pesar del so una mica descontrolat i del murmuri dels cotxes i de la gent.
Helder Moutinho Ao velho cantor
I ara només queda esperar el concert del propi Camané, juntament amb Mariza i el gran Carlos de Carmo, el juliol al Festival de la Porta Ferrada. Un esdeveniment de luxe pels amants del fado.
