Ritmes fora de ritme - 2

En aquesta entrada s'afirmava, no sense il·lusió que "a la música popular els clixés harmònics són quasi omnipresents: cadències, vamps, codes i seqüències marcades per la tradició dels estils i la comoditat dels compositors. Al ritme li passa el mateix, està ple de clixés, de patrons, de formes. Busqueu qualsevol disc a l'atzar."

Un cop mostrat el repte s'exhibien alguns exemples on el ritme és també part de la creació artística, i no un mer acompanyament repetitiu: Jim Black, Jimmy Giuffre i Za!, cadascú a la seva manera, tractant el ritme com un element principal (el 50%) de les possibilitats de la música. Ja que hem obert aquesta porta, donem algunes passes més. La comarca és inesgotable, per sort, però està als marges del mainstream (o sigui, de la música dominant o de les músiques de gènere). Possem tres exemples dins la música moderna: 

1) subtileses repetitives. L'originalitat rítmica no desdenya la repetició. Però no tot ha de ser en 4 i 3. Aquesta és una cançó popular, preciosa, amb un ritme que es va repetint i que fins i tot es pot ballar. Compteu-lo i veure-ho que no és ni un 4/4, ni un 3/4 (ni derivats...). Alguna cosa passa:

No és res estrany, és només Peter Gabriel fent una cançó confessional, clara i pop amb un 7/8. És una ximpleria, però ningu ho fa. I és totalment prescindible: importa que la música arribi, no importa com. 

2) el patchwork creatiu. Una opció és portar la creativitat rítmica a la composició de forma principal. Frank Zappa que no va deixar res per explorar si era divertit ho va probar de mil maneres. Potser aquesta és una de les peces més clares... La mítica Black Page:

Les notes s'agrupen i es separen com animalets, com la vida. Si tinguès un compàs regular seria com posar línies rectes a la Sagrada Familia. 

3) la prescindència. Tyondai Braxton, potser un dels més joves i millors compositors de música moderna, té una llarga trajectoria on el ritme va i bé, sense subjecció a formes prefigurades. (Ah, la bateria com atrezzo, físic i acústic!). Desde Battles ha fet ballar mig món i en solitari és capaç de seure'ns i que el pols és mogui pel seu compte. Si hi hagués una quarta dimensió del só, entraria per casa seva: 

Aquí el ritme de publicació és coherent amb la idea d'aquests post. Continuarà si el temps està a favor, si a algú li interessa, si els exemples proliferen, si les bateries no ens deixen sords. 

El surrealisme musical - AMPLI Sessions

"...

"El surrealismo se ocupa y se ocupará constantemente, ante todo, de reproducir artificialmente este momento ideal en que el hombre, presa de una emoción particular, queda súbitamente a la merced de algo «más fuerte que él» que le lanza, pese a las protestas de su realidad física, hacia los ámbitos de lo inmortal. Lúcido y alerta, sale, después, aterrorizado, de este mal paso." 2on manifest surrealista.

L'expressió "música surrealista" és quasi un absurd. Com dir que el número 3 és groc. Però estimem el surrealisme i la música i flexionem dos vegades (reflexionem) per veure què en surt. El surrealisme és un desatascador, una mirada sempre lúdica, entremaliada. Un forma de mirar que ha trastocat la nostra percepció del món i de l'art. 

Però és possible la música surrealista? Un peix soluble?

Aquesta és la prova A, partir d'una imatge surrealista i intentar traduir-la a música.

El resultat és fructífer i sempre tens. La definició prèvia del tema de la inspiració (encara que aquest sigui surrealista) acaba transformant la música en una auxiliar programàtica. La banda sonora sonora d'un surrealisme no té perquè ser-ho. Així, per exemple, The Nose, de Shostakovich.

La prova B, oblidar formes, patrons, continguts, temes i composar a la manera del "Deseo de ser Piel Roja" de Kafka: "Si uno pudiera ser un piel roja siempre alerta, cabalgando sobre un caballo veloz, a través del viento, constantemente sacudido sobre la tierra estremecida, hasta arrojar las espuelas porque no hacen falta espuelas, hasta arrojar las riendas porque no hacen falta riendas, y apenas viera ante sí que el campo era una pradera rasa, habrían desaparecido las crines y la cabeza del caballo." El resultat d'aquesta segona prova és raríssim, sovint intransferible. Aquí va un dels seus difícils intents, amb l'única guia de John Cage, o sigui del no-res.

Passades amb un interrogant mai esvaït aquestes proves, ens llancem a l'acció teòrica, si tal cosa és possible.

El surrealisme va ser una onada de frescor i imaginació sense precedents a la història de l'art. La literatura i el cinema en són una mostra palmària. No aixì la música, sense flotant entre l'abstracció instrumental i la submissió a temes i formes estàndars. Intentarem sondejar aquest bagul que, malgrat ser desconegut, està ple. Aquest post és la traducció d'una AMPLI Session, feta al Vapor Vell el 20 d'abril a les 16 h.  [Pels que encara no les conegueu, sessions de música punxada a la biblioteca a càrrec dels propis musictecaris. Una apostolat ple de fortuna. Les ganes de compartir música: el vici, mai curat, de fer recopilacions temàtiques, de pensar en algú i disapar una tambor senser de bales musicals. No en un sentit creatiu, com a DJ's manipuladors de só, sinó com a selectors d'un àmbit específic de la música. Són sessions temàtiques, especialitzades, de descoberta i aprofundiment musical, i especialment de plaer pels sentits.]

Qualsevol intent de caracteritzar el surrealisme ha de passar, en algun moment, per això:

Evidentment, si hi ha surrealisme és perquè hi ha realisme. Si podem posar alguna cosa sobre la realitat (aquesta és la definició: sur realisme, sobre reailsme) és perquè hi ha un realisme. Hi ha un surrealisme musical desenvolupat al món de la música contemporània, paral·lel al neorrealisme. Amb tres grans noms: Satie, Poulenc, Schaffer. Només farem un apunt sobre Erik Satie que és potser el més il·luminat (en el sentit de menys fosc) de tots ells. Aquesta mostra inoblidable, és del seus Embyons Desséches.

Però com frenar el dada, la lalia, la multitud d'obres que se'ns tiren a sobre. Com no disparar el Ballet Mecànic, el film de Fernand Leger, amb partitura del George Antheil. És el 1924, i encara no s'han assimilat molts dels seus estímuls.

Podríem sumar més noms: Stravinsky, un Dalí seriós (oh impossible) o l'arpista Anne LeBaron, contemporània i excèntrica, i ens atreviríem a dir que necessària. Aquí la teniu, si us animeu a veure el món de la música amb altres ulls (oïdes). Sortim de la música contemporània i anem al piano. Una gravació de 1922 que és anterior i també posterior al jazz. Erwin Schulhoff saltant per sobre del temps i del rag-time:

Quan se sent aquest piano, d'inspiració raríssima, el cap salta, en una sinapsi àgil, cap al gran Monk, Thelonious Monk. Calia ser, no freudià, sinó Freud per entrar en els motius d'inspiració d'aquest pianista que sempre buscava l'altra costat de la música. Un tema, per exemple, "Brilliant Corners", genera imatges que s'escapen al bon punt de generar-se.

Així hem arribat a la música popular. On el surrealisme (i l'experimentació) es dilueix i passa de la música a la lletra. Si encara queda algú a la sala, pensarem en els referents del surrealisme que tenim més a prop. Com no pensar en Space Oddity de David Bowie, un viatge que és un jaque mate: si és literal és una bojeria estelar, si és metafòric entra en terrenys lisèrgics on el surrealisme ha clavat la seva pèrtiga. No ens quedarem aquí. Doble o res. William Shatner, el capità Kirk, d'Star Trek es va atrevir a separar encara més de la realitat aquesta joia:

I tant a prop que quasi els podem tocar, trobem un grup que incorpora una de les mirades més surrealistes i precioses de la realitat. Tant, que la realitat sembla haver d'adaptar-se a les seves històries i no a l'inrevés. Antònia Font. Podríem posar mitja discogràfia, on es grata la nuca d'un pingüí i surt el segle XVII. Però aquesta petita peça, per exemple, és d'una bellesa que faria penedir-se a André Breton del seu judici fatal sobre la música:

Aquesta lletra inoblidable, dita en dos minuts que perforen el temps:

Es sol ixent com un fil de caliu crema un full de paper,
i escampa una taca de llum
que filtra es paisatge en color lentament,
verd, gris, groc de fulles pansides,
de camps amb espigues i blau de muntanyes.

Abraham Lincoln amb teles d'aranyes tirant a grapades cavalls,
darrere un exèrcit d'infants l'acompanya
i ordena amb un gest en silenci
que posin el cel, es desert i es turons,
mini napoleons amb tambors, guspires,
siluetes de dunes en trànsit.

Això no té fi, arribo al final del post exhaust. Com si participés en dos bàndols d'una batalla. Només puc deixar aquest últim detall del surrealisme local pel seu valor (en tots els sentits de la paraula): la primera formació del surrealisme, ajuntar paraules, jugar amb elles, quedar-se mirant les combinacions. Toreros muertos, toros immortals. No hi ha una manera d'entrar al surrealisme si no es creu (o s'accepta) que el món és una rara màgia i que es pot jugar amb ella:

Doncs aquí va el playlist complet. L'experiència de sentir-lo complet és bèlica, us ho podem assegurar. La ment necessita aferrar-se, la vida exigeix un sentit i aquí no hi ha bàlsams. Però por sobre d'aquesta sensació inicial sura una fosca meravella: el moll de l'òs estètic d'uns animals que s'han separat del món salvatge i tracten, no només de conèixer el món que els rodeja, sinó de transgredir-lo.

L'escolta es pot acompanyar d'aquesta senzilla presentació. A la manera del tarot (un joc de surrealisme psicològic) hi ha 22 elements, un d'ells sense nom, un altre sense número. 

El surrealisme, però, se'ns escapa de les mans tan bon punt el volem comprendre. Igual que l'immortal Chiquito de la Calzada, davant la pregunta "¿Es usted un freak?" va respondre: "Yo soy el Conde Montecristo", també Dalí va donar la única resposta possible a la pregunta "¿Qué es el surrealismo?". "El surrealismo soy yo." 

És a dir, tu.

O sigui, nosaltres.



---------------------------------------------------------------------------------------------------------


Més sobre el surrealisme:

- La improvisació com a surrealisme, aquí.
- Els manifestos surrealistes, aquí i aquí.

La música que s'amaga a qualsevol conversa

A un post de fa 1 any i mig us presentàvem artistes que utilitzaven la veu sense mediar paraules. Es deia "Veus sense paraules" i el podeu trobar aquí. Aquests cantants fugien d'un missatge preescrit per deixar volar les melodies sense orientar el pensament de l'oïent. Música amb veu, sí, però instrumental.

Aquesta ocupació per les veus (que té extensions no per més clàssiques menys importants en posts com ara Les dames perilloses del rock S.L.) continua amb una curiositat que difícilment acaba en disc. Es tracta d'aquelles VEUS QUE NO PRETENIEN SER MÚSICA. Debem aquest suggeriment, com tants d'altres, al gran Raul Minchinela. Ell ha tractat la qüestió al seu blog; nosaltres continuem extraient punta seguint la seva inspiranoia.

Efectivament, quan parlem, quan fem un discurs, la nostra veu modula. És famosa la cantarella dels italians, dels argentins. Cada cultura genera la seva estètica amb la veu, la forma d'accentuar les preguntes, la rotunditat o la suavitat del to. Això és música.

Us presentem aquesta mostra en dos etapes, perquè els exemples serviran millor que la lletra.

1) El primer, i més curiós és el de Henry Hey un pianista de jazz posseïdor de la màgica oïda absoluta (el do que permet escoltar un so qualsevol i identificar la nota exacta). Aquesta característica no és que garanteixi fer millor música, però sí que provoca la creació de joies inesperades com la que us mostrem ara. Aquest pianista i trompetista d'Iowa ha girat pel tot el món liderant el seu propi trio o acompanyant líders de la talla de Chris Cheek.

Davant del discurs en que Bush admetia que no s'havien trobat armes de destrucció massiva a Irak, no sabem si Henri va atendre a la lletra (per lo demés, previsible), sinó a les notes que sentia en la seva imaginació. Després de processar cada frase, i portar-la al piano, va enregistrar aquest enlluernador prodigi:

Exemple de sàtira política per una via que fuig de la consigna i de la contracultura, aquest exercici és d'una ironia que abasta tant els discursos com la composició.

2) El segon correspon a Frank Zappa, i és (curiositats de la història) molt anterior al de Henri Hey. Zappa, que tants experiments va intentar, també havia provat aquesta tècnica portant-la més enllà. Ho va fer gràcies al virtuoso guitarrista Steve Vai (que ja ha aparegut a aquest bloc, aquí), que és capaç de tocar absolutament tot, i (oh) de fer música interessant. Vai tenia poc més de 23 anys quan Zappa li va demanar que doblés, amb la seva guitarra, una història hilarant que ell aniria explicant amb una certa melopea. Es diu "Jazz Discharge Party Hats" i és un fals jazz, d'aspecte improvisat, amb aparença (només aparença) despreocupada. Teniu la lletra original i traduïda, aquí.

El resultat és al·lucinant per la tria de melodies burlesques i atonals de Zappa i pel prodigiós acompanyament musical d'Steve Vai. Humor extrem i popular alhora.

Algú, també pertanyent a la banda de Zappa, ha intentat una versió. És un altre Heroi de Quarta Filera, anomenat Mike Keneally. Virtuós sense pompa, currela i alegre, afortunada combinació per a tots nosaltres:

Després d'aquestes proves, qualsevol conversa amaga cadències, frases, entonacions, susceptibles d'acabar en música. Les frases breus, suaus, amb paraules sempre anguloses i com maldestres de Miles Davis. La facundia de Coltrane. La matxaconeria de Rammstein. L'ampulositat wagneriana. La gràcia felilç d'Armstrong. L'alienació de Cecil Taylor, els llocs comuns de les fòrmules... És la música que s'amaga a qualsevol conversa.