El Roto: "La relació entre Catalunya i la resta d'Espanya és una catifa ben lligada, no la destrossem"

Sergio Fidalgo.- Andrés Rábago (Madrid, 1947), és un triple artista que sota les personalitats de Rábago, Ops i El Roto ha anat modulant la seva carrera plàstica i gràfica. Els seus treballs més coneguts, per la repercussió del medi, els ha publicat a El País, diari en el qual cada dia exerceix de "vehicle de comunicació" que "canalitza" les idees "útils" que "estan en l'ambient". Fa uns dies va participar al costat d'Ignacio Vidal-Folch en un acte del Centre Lliure d'Art i Cultura (CLAC) per mostrar el seu amor i la seva inclinació a Catalunya i, sobretot, a Barcelona.

Vostè ha vingut a Barcelona a participar en un acte de CLAC. Què coneix d'ells?

Conec Miriam Tey des de fa algun temps i tinc simpatia pels seus projectes i la seva forma d'entendre la relació amb la societat.

Hi ha més autocensura a l'hora d'afrontar una pàgina en blanc, ara que a la dècada dels setanta? Es té més en compte en l'actualitat a la direcció del mitjà que abans al Ministeri d'Informació i Turisme?

No puc parlar del que opinen altres perquè ignoro el nivell d'això que anomenem "autocensura". Puc parlar de mi mateix, i treball amb tota la llibertat sense pensar en les molèsties que pugui causar. La meva manera de treballar no consisteix a provocar la indignació de ningú sinó a aclarir les situacions tal com jo les veig.

Es és més pacato en la sàtira a l'Espanya actual pel que fa a la de la Transició?

Tampoc ho sé perquè no segueixo molt la sàtira, sóc un lector de diaris, però moderat, fullejo cada dia un o dos, i no sóc un expert ni un estudiós del tema. Crec que la sàtira no és tan necessària perquè avui en dia es poden dir les altres amb altres llenguatges, amb altres formes d'anàlisi, que són molt més útils a l'hora de plantejar alternatives o d'informar sobre la situació social, política o econòmica. Per a mi la sàtira té una funció de neteja, és una espècie de servei social que busca descontaminar.

Per què a França s'han pogut desenvolupar revistes i diaris satírics de llarg recorregut, com Le Canard enchaîné o Charlie Hebdo, ia Espanya costa molt més?

Crec que tampoc estan en el seu millor moment, Charlie Hebdo és una revista en franca decadència i els millors dibuixants no estan en aquestes publicacions. O bé van per lliure i fan els seus llibres, o han desaparegut. La sàtira no viu en aquest país un gran moment. El que sí que ha sorgit són altres formes d'expressió que també tenen un caràcter satíric i que estan més al carrer o en fórmules diferents de la publicació.

Encara que es reconegui més com a lector de premsa que com a seguidor de la sàtira, del que coneix, ¿què és el millor que es fa a Espanya en aquest camp?

Hi ha algun dibuixant del que estima molt la seva feina, com Miguel Brieva, i un altre del qual no recordo el seu nom, que vaig descobrir llegint una revista xinesa, i que fa treballs de gran qualitat en façanes i paper. Tots dos mantenen un excel·lent nivell de qualitat gràfica.

Hi ha en els últims anys més debat polític i crítica política des de les vinyetes i les tires còmiques que des de la tribuna del Congrés dels Diputats?

La crítica, i fins i tot la sàtira, han impregnat tots els mitjans de comunicació. És difícil trobar-se un diari en el qual alguns dels articles no tinguin una vena satírica. Fins i tot en les capçaleres. La sàtira ha impregnat altres llenguatges que eren molts més seriosos en altres temps.

És positiu per al periodisme?

No és convenient confondre els llenguatges, cadascun té els seus plantejaments i les seves formes d'expressió i no és adequat que un article que vol ser informatiu estigui massa impregnat d'una característica còmica o humorística, perquè ho desvirtua. I viceversa. El llenguatge satíric no ha de ser, com diuen alguns, una forma d'editorial, és una altra història.

És conscient que per bona part dels lectors té més pes la seva vinyeta que el Editorial del diari?

Això és en detriment del Editorial, no és a favor meu. Si és així és perquè potser els editorials hagin de reformular-se.

I aquesta responsabilitat de ser més influent que alguns articulistes no l'afecta?

És que jo ignoro la meva influència, no va més enllà del moment de plantejar-me el dibuix i buscar el resultat a la pàgina del diari i veure si està ben resolt o no, si allò que volia dir arriba ... El que passi després és una cosa que ni m'interessa, ni em plantejo.

Es posa algun límit a l'hora d'exercir el seu dret a la sàtira?

Sí. Crec que els límits són els que s'han de donar a tota expressió pública, una forma educada de presentar les coses i no pretendre la ferida gratuïta. Les coses es diuen perquè es creu que és útil plantejar, però que no siguin temes que només tu pensis, que el que tu estàs plantejant estigui en l'ambient.

El dibuixant com a corretja de transmissió ...

El que busco és canalitzar una opinió que hi és, i tu ets un vehicle d'aquesta comunicació i d'aquesta idea, amb uns mitjans que has anat desenvolupant al llarg del temps i que tens capacitat tècnica per fer-ho.

A què té por quan s'enfronta a un paper en blanc?

El paper blanc no em produeix por, sempre és una possibilitat, una cosa que hi és obert i pot desenvolupar alguna cosa que està al teu cap i vols dir. És més una gran oportunitat que una ocasió de temor.

Com definiria la situació política de Catalunya? Per a una persona que exerceix el dret a la sàtira ha de ser apassionant.

Pot semblar una mica xocant però fa temps que no segueixo el dia a dia del que aquí passa, perquè tinc la sensació que és una espècie de cinta de Moebius, sempre estan circulant les mateixes idees en una direcció i en una altra sense que hi hagi cap trobada possible. És una situació que m'entristeix i la meva presència justament aquí és perquè quan he sentit el terme "desconnexió", com si fóssim una rentadora o un electrodomèstic, m'he sentit al·ludit ...

I vol donar el seu testimoni ...

El que no vull és que la sensació que tinc respecte a Catalunya, que és un lloc, sobretot Barcelona, al qual he vingut i segueixo venint assíduament des de jove, i on tinc bons amics, es digui que és com un cable que es pot desendollar, quan és un continu, una catifa en què hi ha molts nusos, molts fils trenats que estan nuats, i no vull que aquests nusos es perdin. La meva voluntat és mantenir aquesta relació d'afecte amb els meus amics d'aquí.

Seria vostè capaç de resumir en una frase el que és Artur Mas?

No sabria, ia més no és un personatge que m'interessi en absolut, mai li he dedicat un dibuix a ArturMas. Crec que és una persona que ha fet bastant mal i que ha de ser rebutjada pels mateixos que l'han portat a on està. És una responsabilitat de la societat catalana desfer-se'n. I espero que igual que nosaltres ens desfem aviat de Rajoy, espero que la societat catalana ho faci de Mas.

Com es veu des del món de la sàtira la recent afició dels polítics a acudir a programes d'entreteniment?

No faig caricatura política, no m'interessen els personatges públics. Ells busquen un públic, i van on sigui. Són professionals del poder i tenen aquest tipus de presència perquè creuen que allà poden trobar un calador de vots. Però crec que la persona que els està veient són lliures d'apagar en aquest moment la televisió i suprimir del mig. Tenim una llibertat que no exercim i és un problema que tenim.

Igual és una percepció, però els seus treballs com El Roto, cada un d'ells, es podria considerar un tractat resumit de filosofia política o econòmica, i els que signava com Ops en els últims anys del franquisme, eren com més introspectius, més angoixants ... Amb la crisi, amb la por que hi ha a Espanya i al Món, s'està creant el brou de cultiu perquè torni Ops?

No. Ops és una personalitat que va tenir el seu temps i la seva manera d'expressar una època ...

I no tornarà aquesta època.

Les èpoques no tornen, les situacions canvien i res és igual al que va ser. Insisteixo que tenim l'obligació d'exercir la llibertat, i tenim aquesta possibilitat de fer-ho. No estem en la mateixa situació que en l'època del franquisme. Encara que alguns insisteixen que estem tornant a aquesta època fosca. Estem en un altre moment històric i ara tenim moltes més armes per lluitar que abans.