Pel que he llegit i escoltat en les últimes hores, la sensatesa ha desaparegut de la política catalana o, potser, ha sabut amagar-se en algun lloc incògnit, del que podria sortir en algun moment del procés electoral que va a posar-se en marxa. Després de la decisió de la CUP de ser coherent amb la seva ideologia i dir que no a la candidatura d'Artur Mas, aquest lògicament s'ho ha pres molt malament i ha decidit no sortir del mig i presentar-se de nou perquè ho triïn, bé en una altra llista unitària o sota les sigles de Democràcia i Llibertat, que seria el desitjable per saber amb quins suports compta.
No obstant això, ningú espera que en els nous comicis passin coses extraordinàries després d'escoltar els portaveus dels diferents partits a dir cadascú la seva, sense atendre a més raons que les dels seus propis interessos, la qual cosa ens fa suposar que l'atomització parlamentària torna a estar garantida i que la formació d'un nou Govern costarà Déu i ajuda, perquè les frases gruixudes no desapareixeran de les nostres vides i en aquest ambient resulta molt difícil tancar un cicle i obrir un altre diferent.
La visceralitat amb què ha reaccionat l'encara president de la Generalitat en funcions indica que no reconeix cap dels errors que ha comès. Tampoc és per tirar coets, la lectura que els partits amb implantació estatal han fet del que aquí ha passat durant tots aquests mesos de pesada i irresponsable invitació a acudir a les urnes. Amb aquest panorama, els que volem que s'arribi a un gran acord que propiciï una convivència futura en un marc constitucional intel·ligent estem condemnats a un nou fracàs. No obstant això, hem de seguir intentant-ho, encara que per als que semblen haver perdut la raó siguem una caverna, uns unionistes i fins i tot uns traïdors, epítets que hi ha hagut de suportar amb pacient estoïcisme.
Deixin en pau a la CUP, recomanaria als que ara són els seus detractors ja què "aquests catalans de tota la vida" han volgut complimentar llastimosament pidolant un recolzament absurd i immoral, ideològicament parlant, per, al final, no aconseguir portar al seu hort particular. Els seus militants i dirigents han decidit "democràticament" en un plet que no era el seu i que els costarà segurament més d'una dimissió i fins i tot possibles escissions. En aquest aspecte Mas passarà a la història de Catalunya com el "líder indiscutible de la divisió", ja que ha fragmentat a la seva pròpia coalició destrossant al seu soci, Unió Democràtica, un partit centenari que li va donar a la seva formació convergent el prestigi internacional del que no disposava. Una cosa que també "gairebé" ha aconseguit fer amb el PSC que ara es mou en mínims, després atiar el president amb l'ajuda de TV3 al sector nacionalista contra la Direcció de Nicaragua a la recerca d'un vot, que després s'ha demostrat s'ha anat a parar a Podem oa Ciutadans, mentre "el Profeta d'Ítaca" es quedava tan sols amb les restes de la gavarra sociata plena de vells nàufrags, necessitats de càrrecs però amb les mans completament buides de militants i idees renovadores.
A Iniciativa tampoc li ha anat bé després de les seves coquetejos amb el President. Al final, perquè té molta experiència partidària al seu esquena, ha trobat recer de la mà electoral de Pablo Iglesias i Ada Colau, als quals ha aconseguit col·locar-los el seu pesat "dret a decidir" i salvar els mobles, això sí, fent inviable un pacte d'Estat entre les grans formacions de l'esquerra espanyola que, amb PSOE en hores baixes, necessita d'altres arguments més socials per enganyar els barons de Ferraz per cohesionar i, sobretot, asseure'ls a negociar.
Però el pitjor de tot ha estat la terrible divisió que Artur Mas ha provocat en la societat catalana a la qual ha partit en dues meitats gairebé simètriques, que des que el President els va cridar al plebiscit tracten de no arribar a les mans, encara que dins les famílies s'hagin produït enfrontaments molt seriosos entre avis, pares, fills, germans i cosins que es trigarà molt de temps a reparar, com també ens sembla molt difícil aconseguir que moltes amistats antigues puguin recompondre perquè la desconfiança mútua ha deixat sembrat en el camp dels sentiments la llavor de l'enemistat. Un, que ha viscut en primera persona aquestes coses, com molts dels seus conciutadans, sent una profunda tristesa pel que ha succeït i un pessimisme galopant sobre el que ens espera a Catalunya en els propers anys. Sincerament, no s'entén que un polític que s'ha equivocat tant segueixi en actiu i pretengui de nou tornar a guanyar unes eleccions autonòmiques si no és perquè "interessos res confessables" l'obliguen a mantenir-se en la lluita pel poder. La pregunta és, en conseqüència, força evident: fins quan i a quin cost?
Escriu el teu comentari