Les comparacions són sovint odioses, però en aquest cas també són forçades. Sánchez es troba en una situació difícil i és lògic que busqui inspiració i, sobretot, socors. Certament, hi ha elements en comú entre els dos partits socialistes, l’espanyol i el portuguès. El PSOE es va refundar sota el lideratge de Felipe González, en el congrés de Suresnes. El PS lusità es va fundar el 1973 a partir de l’Associació Socialista Portuguesa. Totes dues formacions van néixer alletades per la poderosa socialdemocràcia alemanya. De fet, el PS liderat per Mario Soares es va fundar a Alemanya, apadrinat per Willy Brandt.
Però les diferències entre la conjuntura política portuguesa i l’espanyola són enormes. A Portugal, curiosament, la “nova política” té escassa presència. El joc polític continua controlat per les mateixes forces des de fa dècades. Un centre esquerra liderat pels socialistes i un centre dreta encarnat en el PSD. El Bloco d’Esquerda sí que és una formació de nova fornada, però no té el suport de Podem i està molt endarrere del PS. El Bloco, a més, amb el seu 10% ha de competir amb el Partit Comunista Portuguès (PCP) per l’espai de l’esquerra radical.
El PCP permet poques homologacions. És un partit marxista leninista que llueix un comunisme de vella escola. A diferència del PCE espanyol, va tocar el poder a la fi de la dictadura i fou una força hegemònica entre 1974 i 1975. Aquells anys tenia al capdavant una personalitat carismàtica, Alvaro Cunhal, un dels rostres de la historia de Portugal del segle XX. El PCP ja no és el que va ser, però a diferència de la gran majoria d’antics partits comunistes de la postguerra, continua dempeus, amb el 8% en les darreres eleccions.
Però si hi ha una gran diferència evident entre els dos paisatges polítics que ofereixen les realitats espanyola i portuguesa és que a Lisboa les tres formacions d’esquerres sumen una majoria clara. Estreta, però suficient. No va ser gens fàcil per Costa convèncer el seu partit perquè pactés amb els comunistes, enemic històric des dels anys de la Revolució dels Clavells. Malgrat haver quedat segon, però, Costa va aconseguir que el PS avancés quatre punts, fins al 32% dels vots. Aquí rau un altre contrast.
L’altra gran diferència és que ara per ara l’Estat no està qüestionat a Portugal. No existeix un fet nacional diferenciat ni ningú reclama el dret d’autodeterminació. Per això, els consells que li hagi pogut donar António Costa seran forçosament insuficients perquè Sánchez pugui coronar la seva pretensió de formar govern. Si més no, atenent tan sols la realitat portuguesa.
António Costa, a la reunió amb Pedro Sánchez Foto: Flickr PSOE
Dues transicions diferents
Els dos estats de la península van patir igualment dictadures feixistes. La portuguesa fins i tot va ser més llarga, però tampoc admet comparacions fàcils. Es va instaurar el 1926 a través d’un cop d’estat militar. Després, va ser un civil qui es va fer amb el poder real, António de Oliveira Salazar, un professor d’universitat que mai va ser president de la República, càrrec que anava sempre a mans d’un militar. Curiosament, Salazar va sotmetre els uniformats i es va reservar el càrrec de primer ministre per ell. El salazarisme fou un sistema brutal però el país no va patir el trauma d’una guerra civil.
La transició a la democràcia va ser molt diferent a Portugal. La crisi de l’imperi colonial va desgastar profundament la dictadura salazarista i, finalment, un sector de l’exèrcit va derrocar el règim l’abril de 1974. Durant dos anys, el país va viure una situació revolucionària. Els comunistes, forjant aliança amb una branca de les forces armades, van ser al govern i Portugal es va convertir en un maldecap pels Estats Units i l’OTAN. Fins entrat el 1976 no es va estabilitzar la situació.
Més tard, la dreta guanyaria les eleccions del 1979 i els poders tradicionals recuperarien la iniciativa. Però a diferència d’Espanya, a Portugal hi va haver ruptura. Si més no, en un primer moment. El règim feixista fou derrocat i els principals dirigents van haver de marxar a l’exili, des d’on tornarien molts antics opositors. La imatge dels governants feixistes refugiats en una caserna encerclada, negociant la seva rendició, és una de les estampes de l’abril lisboeta que a l’estat espanyol no es va poder imitar.
