Atrapats en el joc tàctic de les xifres. Així queden els polítics espanyols mentre van a veure el rei. Segona ronda sense ni haver fet l'intent d'aixecar castell. Un joc tàctic, sense una estratègia que vagi més enllà. O si hi és, sense explicar-la. En tot cas el que ha explicat Mariano Rajoy és que si s'entenen amb el PSOE per govern de la Moncloa, després es podrien entendre per donar-se suport a comunitats autònomes i a grans ciutats. Sánchez s'ha apressat a dir-li que no, tenint com té demà un Comitè Federal on l'esperen més de quatre dels seus.

L'esperen per passar comptes i per recordar-li qui mana al PSOE. Entre barons i vella guàrdia que estarien més o per una gran coalició, o per quedar-se a l'oposició, tot menys entendre's amb Podem: el leninisme 3.0 deia Felipe Gonzàlez ahir a El País.

En això, en demonitzar Podem, hi coincideixen els expresidents espanyols. També Aznar posa el partit de Pablo Iglesias en el sac dels etarres i altres mals de la societat, independentistes catalans inclosos.

I justament allò que li ronda pel cap a Sànchez és explorar una entesa de progrés, malgrat la "humiliació" que et donin el govern nomenat, i notificat al Rei, abans fins i tot de sondejar-te.

La nova política ja les té aquestes coses. La Zarzuela va deixar de ser ara fa una setmana, una àrea protegida per allà on a més de cérvols als jardins, s'hi passeja la pactada neutralitat institucional, i Felip VI va ser la paret i al mateix temps el receptor d'un seguit de missatges que rebotaven cap a l'exterior. Primer Iglesias amb aquesta jugada dels Trons del Govern espanyol, i al vespre Rajoy fent aquesta marxa enrere a l'encàrrec de sotmetre's a la investidura.

Forçar la negociació. Les línies vermelles que porta impreses a la cara Podem, a ulls de PP, PSOE i de Ciutadans: la seva voluntat de canviar-ho tot, aquest leninisme 3.0, i especialment la idea del referèndum, ha fet girar el mirall cap als altres tres, vaja o cap a l'estampa d'Albert Rivera que pot tornar a ser la crossa necessària per eixamplar les minories majoritàries, ja sigui la popular, ja sigui la socialista. Una frontissa interessada que no hi hagi noves eleccions, tampoc al PSOE li interessa, i que fins i tot amb l'atzagaiada de l'operació Taula, troba que el PP no té la pesta.

Qui pot resultat empestat és Rajoy.  

Per molt que diguin, Catalunya, o el que va fer Artur Mas, els acabarà servint d'exemple. Entendre's però sense els actuals líders, sense Rajoy de ben segur, però vés a saber també si sense Sánchez.

Vist el panorama la continuïtat de Rajoy sembla que en aquest cas sí per unes noves eleccions, que també li anirien bé a Pablo Iglesias disposat a ampliar suports amb el vent de cara.

Al final en aquest trencaclosques del govern espanyol el problema no és ni el què, ni com, ni qui, sinó quants.