I com li va a vostè sense Govern?

Doncs miri, portem un mes sense govern i, de moment, anem tirant. Uns anys enrere, Bèlgica va estar més de 500 dies sense govern, batent probablement tots els rècords. En aquest temps va millorar la seva economia i va baixar l'atur. Itàlia va passar dècades amb governs-desgobiernos molt italians (cosa per a mi bona), que ens feien qüestionar els visitants si realment el govern és tan necessari com diuen, ja que el món seguia girant.

Espanya sembla estar convertint en un criptoautoritarismo o democràcia no liberal, i no només en les lleis (Llei Mordassa, dret penal "l'enemic"), sinó en les mentalitats, ja que molta gent comuna sembla acceptar que no tenir govern és una tragèdia. I per cert que aquesta actitud suggereix que la dictadura a Espanya no va caure dels núvols com la pluja. Tota persona liberal (amb liberalisme polític, ja que l'econòmic i l'ètic poden estar còmodes sense llibertat política) hauria alegrar-se de ser una mica menys súbdit, d'estar una mica menys governat, fins i tot pagant un cert preu en seguretat o eficiència. Les mentalitats liberals es preocupen si manca la llibertat i el poder creix; les autoritàries, si manquen la seguretat i l'organització (que també són necessàries).

Ara bé, realment estem sense govern? Aquí hi ha els governs locals, provincials i autonòmics; l'administració de l'estat recaptant i sancionant com sempre, i aquí hi ha la UE, que un dia regularà fins a la nostra respiració. Deixo de banda els "fragments de govern" exercits indirecta però realment sobre nosaltres per Merkel, Obama, l'OTAN, l'OMC, el grup de Davos, els alts jutges i funcionaris transnacionals, etc. Realment, coneix vostè alguna generació més governada que aquesta en la història de la humanitat? ¿Desenvolupa vostè moltes activitats no regulades ni controlades en absolut, sigui educar el nen o fumar una cigarreta en el lloc i moment permesos?

No crec que estiguem molt temps més sense govern, però si, per hipòtesi, estiguéssim 500 dies, què passaria? Doncs que el legislatiu seguiria legislant (encara que menys), els jutges, jutjant, els governs autonòmics i locals governant les seves parcel·les, Mario Draghi dirigint el BCE i la UE produint directives i reglaments, que Espanya compliria. En realitat ni tan sols ens faltaria un govern espanyol, ja que el que està en funcions seguiria governant, i no poc.

Indirectament, veiem aquí l'avantatge del federalisme i afins, sobretot si la societat civil és forta. Si la terra s'empassés la Casa Blanca avui, la vida a Texas i Florida seguiria (gairebé) igual, encara que amb problemes en relacions exteriors, defensa i viatges espacials. En canvi, en un estat unitari, si la terra s'empassa el poder central, seria l'apocalipsi (bé, no tant).

Espanya és unitària-autonòmica i la seva societat civil, com la seva economia, és bastant depenent del BOE. A més, Rajoy ha recentralizado tot el possible mitjançant lleis, control de la despesa, ministres com Wert, polítics autonòmics com Feijóo, agències acreditadores i altres. Per aquest costat, el govern central espanyol s'ha fet més imprescindible que a Bèlgica o USA. Però en el fons, d'altra banda, fa temps fent-prescindible. M'explico exagerant una mica: per atendre'l al telèfon a Brussel·les i transmetre als governs inferiors les ordres sobre dèficit o despesa, bastaria una gran administració degudament supervisada. Grècia va per aquest camí, si bé el seu estat és internament més imprescindible que l'espanyol per ser unitari i centralitzat. I pel que fa a l'escena internacional? Doncs com realment Espanya no pesa molt més que Holanda o Suècia, la manca de govern no implicaria deixar moltes grans coses sense fer.

I això ens porta a un interessant assumpte, que quedarà per a un altre dia: encara omnipresents i omnicontroladores dins, en els fets, els governs espanyols porten temps caminant a la prescindència. La meva impressió (fundada però no demostrable) és que la pròpia Espanya accepta ser prescindible i va per aquest camí (Aznar va voler frenar-lo, amb resultats ben coneguts). Amb els fets, es diria que Espanya ja es veu a si mateixa com una mena de gran protectorat alemany, però de parla anglesa (¿tornant així prescindible, amb el temps, també a l'espanyol?).