Si us plau, no em demanin que en nom de l'estabilitat, el creixement econòmic i una pila de coses més, oblidi quatre anys de retallades, el desmantellament exprés de l'estat de benestar, les laminacions de llibertats, la corrupció i el vocabulari trigo franquista d'alguns capitostos del PP. Ho sento, no puc. Tampoc juguin a ficar-me por amb l'espantall del sobiranisme. No toca. Hem arribat al punt filipí en què Pedro Sánchez té el dret, i fins i tot el deure, d'intentar formar govern. Sé perfectament que noranta escons és un patrimoni polític escàs. Ho sé; però també sé que, com diu el refranyer popular, qui la fa la paga. El PP l'ha fet tan incommensurablement grossa que seria un despropòsit no veure-li purgar els pecats. La història no ens ho perdonaria, ni perdonarà als quals no intentin passar-li factura.
Pedro Sánchez no pot ni ha desertar. Ha d'intentar fins al seu últim alè formar un govern de canvi i progrés. Alguns han intentat obstaculitzar. Són inconvenients de l'ofici. Però, feta la llei, feta la trampa i la sortida d'emergència. No vaig a discutir la legitimitat del Comitè Federal del PSOE per marcar criteris polítics, però tampoc vaig a obviar la força innovadora i participativa que té una consulta als seus afiliats. Si algú va creure que amb els estatuts en mà podia encotillar al secretari general, es va equivocar. Vivim nous temps i la ciutadania exigeix temprança però també audàcia. Sánchez demostra tenir ambdues coses a l'uníson. Insisteixo, el secretari general del PSOE no pot ni ha desertar. Ha d'intentar formar govern malgrat qui pesi, caigui qui caigui i editorialice qui editorialice. La ciutadania anhela noves formes d'actuar i decidir. I sí, amics lectors, més enllà del resultat final de les seves gestions per a formar govern, el dirigent socialista ha d'exigir, tant a Rivera com a esglésies, menys paraules i més definicions clares al respecte. Si no és així, tothom sabrà qui ens aboquen i els que no a unes noves eleccions. Com diu la cançó: Volem marxa, marxa!
Escriu el teu comentari