"El repugnant pot resultar atractiu de vegades. Aterridor, amenaçant, però també temptador. Com quan ens acostem a alguna cosa que fa pudor, però no podem deixar d'aspirar la pudor."
Del capítol 63 de les "Arenas Movedizas" de Henning Mankell.
Aquestes memòries del notable escriptor suec Henning Mankell han toquen a fons, perquè sense pretendre erigir el que va poder ser en el seu text final un assaig alliçonador i moralista, les pàgines de les "Arenas Movedizas" tenen el pes i la densitat d'un testament d'extremada pertinència en els temps crítics que corren.
Aquest home de lletres que va dividir el seu espai vital en els extrems geogràfics d'un estat de benestar nòrdic dels més alts del món i la misèria neocolonial d'alguns països d'Àfrica, sobretot a Moçambic, ha mort posant al dia en la seva escriptura preocupacions de extremada vigència, com el tema de les deixalles tòxics que provenen de l'energia nuclear.
L'exemple que ens deixa aquest autor visionari és d'un rigor intel·lectual al servei de causes socials enunciades amb l'empatia humanístiques de qui va conrear una consciència ètica, a partir del dolor que li causava el patiment dels altres i les injustícies de tota mena; Mankell deixa plasmades les seves petjades de fidel testimoni del seu temps en vitals propostes literàries reflectides en la seva fascinació per la dramatúrgia, la seva aportació singular al gènere de la novel·la policíaca i la reflexió filosòfica, poètica, i sociològica del seu últim llibre que va titular "Arenas Movedizas".
Alguns dels 67 capítols en què va dividir la seva obra final són joies de relats breus que ens commouen de manera profunda, com el nombre 57, on la naturalesa tan brutal d'un greu esdeveniment que testifica sembla simplement inversemblant i amb ribets d'una crueltat enorme per part de la desraó que s'amaga darrere de tot accident mortal. "Catàstrofe en una autopista alemanya" és una mostra de la suprema capacitat d'observació d'un escriptor que extreu de la realitat més crua la matèria "artística" de la seva escriptura i ens commou de dalt a baix amb un estil sense concessions sentimentaloides.
Mankell va ser un escriptor que no va deixar mai d'observar éssers i esdeveniments al seu voltant i de mirar-se a si mateix amb una severitat poc freqüent en escriptors que aborden gèneres aparentment superficials com els de l'anomenada novel·la negra. D'allí que el seu llibre definitiu sigui també una mena d'exercici per posar accents en el seu treball literari i lliurar-se de caure en maniqueisme del bé i del mal; semblés que més enllà d'exposar crims i enjudiciar, la seva finalitat hagi estat tractar d'entendre les pulsions que motiven a alguns éssers humans a acarnissar-se amb el dolor dels altres.
Amb totes les proporcions guardades, la visió de Mankell em recorda alguns dels instants reveladors de l'obra d'Albert Camus en el que aquesta va tenir d'obsessió per aprofundir en els mecanismes més complexos i absurds de la naturalesa humana.
El sentiment de la mort sobrevola tot el llibre. No n'hi havia per menys. Mankell sabia que el càncer que li havien descobert per cas, tardanament, era una amenaça indeterminada però ineluctable. A través dels seus 374 pàgines el fantasma negre amb la dalla planeja amb referències a altres morts accidentals o causades per malignitat extrema, però en cap moment veiem flaquejar la voluntat de l'autor de continuar vivint, i assistim a detallades reflexions sobre el suïcidi, del qual el propi Mankell s'allunya quan medita sobre el càstig que representaria per als seus éssers estimats el complex de culpa que ells podrien experimentar en sentir no haver fet tot el necessari per evitar-ho.
I enmig de la gravetat d'alguns temes tractats en les "Arenas Movedizas" el nostre admirat escriptor plasma també una picada d'ullet de exacerbat humor negre: en el memorable capítol 63 titulat "L'cadavèric a la banqueta de l'acusat" Mankell traça un argument surrealista portentós al parlar d'una obra pictòrica cèlebre de Jean-Paul Laurens que rememora un fet esperpèntic en la lluita extrema pel poder d'alguns Papes. I no explico més, però es tracta d'un episodi que pensaríem improbable per les seves refinats nivells de crueltat i de maldat, disfressades de judici sumari, després mateix de la mort, d'un suposat réprobo cap de l'església catòlica.
Acabaré comptant que Mankell parla del "Concili cadavèric" que es va celebrar a la basílica de Sant Joan del Laterà, a Roma, l'any 897. L'estrany episodi històric que Mankell qualifica com un espectacle tan horrible com absurd esdevé un recurs més d'aquest gran escriptor contemporani per deixar-nos un missatge de legítima denúncia de les misèries humanes que no han conegut treva des que tenim el famós i oblidadís ús de raó, el que suposadament caracteritzaria una de les nostres principals diferències amb el regne animal.
Escriu el teu comentari