Barcelona, ​​perill per a caminants (primera part)

"Vaig deixar per tu meus boscos, el meu perduda

arbreda, els meus gossos desvetllats,

meus capitals anys bandejats

fins gairebé l'hivern de la vida ... "

De Rafael Alberti (fragment d'un sonet del seu llibre "Roma, perill per a caminants", d'on he pres prestat el títol i matèria final d'aquesta crònica).

Ja gairebé no viatjo per descobrir llocs. Encara em queden en reserva, al tinter dels meus interessos més existencials que culturals, visitar dos o tres llocs emblemàtics de l'antiguitat: Angkor Vat, les aventures allà li van costar la presó a André Malraux -havia sostret relíquies valuoses del hinduisme-; Machu Picchu, el cèlebre santuari Inca que va inspirar un gran poema a Pablo Neruda, inclòs en el Cant General, i Petra, a Jordània, on s'acaben de descobrir patrons arqueològics d'índole ocultista, en el disseny de la seva peculiar i grandiós urbanisme escultòric.

Però cada vegada que tinc la llibertat de dirigir a una destinació així de portentós, desitjant els meus passos i acabo tornant, insistentment, a unes quantes ciutats on he viscut feliç i la bellesa per a mi és equivalent a la que podria professar per una dona bella, intel·ligent, distingida, i inspiradora. Em refereixo a Roma, Rio de Janeiro, o Cartagena d'Índies, i sobretot, a la qual considero, amb molt, una de les més habitables, gozables, i vivibles ciutats a les ribes de la mar Mediterrània, Barcelona.

La canso sense pausa des de molt jove, quan vivia al Caire la vaig visitar, en un arc de tres anys, almenys cada sis mesos. Vaig viure-hi en plenes olimpíades, de 1992 i fins a 1995, en què vaig partir rumb a Nova Delhi. I segueixo tornant a aquesta capital que ja va ser la brillant Barcino dels romans, com si d'allà fora originari; la començo a gaudir quan albiro, des de les finestretes de l'avió, la transformació i racons del port, i minuts abans d'aterrar, la muntanya màgica de Montserrat.

Per qüestions de treball que vaig combinar amb vacances, vaig poder viure de nou a Barcelona durant dos mesos (fora de esporàdiques visites a l'interior de Catalunya i al sud de França) i obstinar-se a fons en redescobrir els seus racons prodigiosos, tan ben interpretats pel gran escriptor que és Eduardo Mendoza. I encara que en altres temps no parava de gaudir el barri gòtic, el Born, la Barceloneta i el Raval, on tant es movia l'entranyable Carvalho de les novel·les de Manolo Vázquez Montalbán, ara em vaig concentrar en un dels barris de major encant i prosapia legítimament popular, com ho és aquesta mena de ciutat dins de la ciutat que es diu Gràcia.

Aquesta espècie d'unitat cultural de cinquanta mil persones confina, en la seva dimensió menys burgesa, amb la grandiositat del Passeig del mateix nom, les rambles de Catalunya i els sobresalts de plaer arquitectònic que ens oferiran tants edificis preservats de l'Eixample, sense parlar en específic de aquest monument d'excepcional disseny creatiu que és el navili ancorat de la casa Milà, coneguda com la "Pedrera". I pensar que aquest nom es van adjudicar els cecs de sempre, els crítics que mai són capaços de veure la transcendència de l'art de avantguarda i desacrediten els atreviments genials dels artistes visionaris com Antoni Gaudí.

I ja en la menció d'un dels monuments més visitats del món, accepto que fins ara vaig reparar que en l'últim caminar apareixen, semiocultes, inscripcions de simbolisme místic que tant cultivava Gaudí (des del carrer no s'interpreta fàcilment el que pot ser una grafia de motius vegetals en la pedra. de fet, vaig poder dilucidar aquesta llegenda sacra en visitar un formidable despatx, davant de la Pedrera, d'una amistat que tampoc s'havia fixat en ella: "Ave Gratia M plena, Dominus tecum").

Deixant de banda els missatges secrets que amaga Barcelona, un element sui generis per gaudir la Ciutat Comtal és apreciar la llum que plana cada nit, al final de la primavera, enfosquint el dia fins a les vint-i-hores. El capvespre tardà ens regala matisos que desconeixem en altres hemisferis. Gairebé sense percebre-ho, s'apodera de nosaltres una emoció vetllada, la d'una il·luminació que confereix a l'entorn un caràcter canviant, que modifica façanes, passejants i transforma de mica en mica línies i colors en un paisatge citadino únic al món.

Al barri de la vila de Gràcia vaig descobrir, per les seves intricades carrerons, un conjunt de places de tall majestuós i altres sense més pretensions. Aquests pulmons conformats per arbres menuts, enmig del profús teixit de cases baixes i edificis recuperats, projecten una vitalitat sorprenent. Milers de joves les ocupen -ocupar és una paraula delicada en Gràcia- gairebé totes les nits de l'any per a una convivència de goig i algaravia (i no voldria que veiessin en el tret d'aquest esment cap estampa de color folklòric). Enmig de la meravellosa convivència de races, edats, extraccions socials, em va tocar viure, molt de prop, la crisi desfermada pel desallotjament d'un banc "okupat" per un moviment radical d'extracció anarquista. Dotzenes de joves van desplegar a inicis de juliol tàctiques de guerrilla urbana, destruint mobiliari, vitrines de negocis, actuacions i motos durant gairebé una setmana; cremaven contenidors d'escombraries i es van manifestar de manera violenta, enfrontant als "Mossos d'Esquadra". No vaig poder deixar de pensar en la violència que marca també moltes de les nostres ciutats llatinoamericanes; amb la diferència que quan es dóna en ciutats europees no se sotmet el desordre al mateix clam mediàtic que es dedica a Mèxic, per exemple.

Alhora i sense major contradicció, fora d'aquests fenòmens socials, puc afirmar que la vila de Gràcia és un portent de convivència. Allà no permea fàcilment part del turisme vandàlic i vulgar que caracteritza molts pisos de lloguer temporal que proliferen al mapa immobiliari d'altres districtes propers al port. La composició de la gent que passeja per Gràcia és cosmopolita i es conviu, en els petits negocis de fruites i aliments, amb emigrants de l'Orient, l'Orient Mitjà i del subcontinent indi, a més d'italians, portuguesos i gitanos de prosapia local -allà va néixer l'extraordinari cantant Moncho, al qual Serrat li regala una composició de tant en tant i que ha interpretat boleros nostres de manera magistral-.

Barcelona ofereix meravelles: els seus capvespres vistos des dels diversos nivells de la seva excepcional geografia esglaonada, de la mar a les seves muntanyes de Montjuïc i Tibidabo, els emblemàtics passejos esquitxats d'una rica lliçó d'estils arquitectònics; dels vestigis romans, a les concepcions contemporànies de grans mestres. Alguns dels restaurants de regust tradicional que encara preserven el seu prestigi, com "Senyor Parellada", al carrer Argenteria on va viure Joan Salvat Papasseit; "Els Pescadors", situat al barri del Poblenou, d'extracció obrera revolucionària, o el "Tramonti" a l'avinguda Diagonal, que freqüentaven Cortázar i Alberti.

-enmig d'una oferta esnob i de nou riquisme que prolifera com un pop, tot i els preus prohibitius per als que no vam guanyar a euros-.

Després de passar les primeres setmanes a Barcelona vaig caure en el compte que no hi hauria pogut complir ni amb la meitat d'una agenda promesa a mi mateix. Tampoc vaig poder retrobar a molts dels meus amics, alguns nous molt significatius i els de sempre. En part també perquè vaig haver de aïllar-me en un magnífic departament modernista de pisos i sostres centenaris per posar punt final a un nou llibre de poemes, i en els intermedis del rigor procurat per als versos, em vaig dedicar a pintar ia dibuixar, a partir d'una proposta inspirada en el ArtePóvera, recollint cada nit suports i materials que ofereixen les deixalles d'una societat que ha conegut l'estat de benestar, com la catalana. Però això ho explicaré després de millor manera.

La sincronicitat, entesa més en el vessant concebuda per Jung que a la de Chopra, líder de vendes en supermercats dels anomenats llibres d'auto ajuda, va estar present de manera recurrent en aquest retorn als meus propis orígens catalans; Barcelona va ser la ciutat on el meu pare va passar la seva adolescència i on reposa el meu avi (en un nínxol del cementiri de Sant Andreu). I aquest fenomen recurrent de casualitats sense causa aparent, que tinc la fortuna que es repeteixi sovint en la meva vida, va proporcionar un sentit més profund i transcendent a una visita que podria haver tingut només rivets de treball i després de descans creatiu.

(Seguirà)