Canaima

Va valer la pena el tortuós viatge en una Cesna per a 5 passatgers entre Puerto Ordaz i l'aeroport de Canaima per arribar a un dels llocs més bells de la terra. Així és, la bellesa natural d'aquesta regió i espectacle que ens brinda el salt Àngel li talla l'alè a qualsevol.

Però el parc nacional no és tot el que ha de ser ni es mereixen tan dur cop com el que reben per aquests temps els pobladors originaris i els que, com a emprenedors turístics, han apostat seu talent en desenvolupar el turisme sostenible.

Són molts els problemes que afronten. Vaig conèixer a Antonio Hitcher, pemón, investigador, que porta a la pell l'amor per la cultura dels seus ancestres, per la flora i la fauna de la seva regió. Em va advertir sobre la situació crítica de Canaima. Estem davant d'un dany irreversible, va recordar els pronòstics d'Otto Huber, autoritat en la descripció i classificació científica de varietats vegetals, que ha afirmat que d'aquí al 2045 si segueix l'auge miner, l'impacte en Parc Nacional en els sectors l'occidental i oriental serà catastròfic. Aquest científic va dirigir moltes expedicions pioneres als inaccessibles tepuyés.

Asseguren els locals que molts indígenes es van bolcar a les mines per l'absència de turisme. Enyoren els anys quan arribaven centenars de turistes de tot arreu del món i de Veneçuela a gaudir les belleses naturals que ofereix la zona.

Adverteix Hitcher que estem davant "una crisi que cega a molts i no palpen la conseqüència que s'acosta en els propers 25 anys, però en els cims dels tepuyes més alts (per sobre dels 2.300 msnm) no s'ha observat rastres, ni vestigis d'activitats mineres i cap de les nombroses expedicions científiques que han visitat cims tepuyanas durant els últims 60 anys han documentat, en les mateixes el possible efecte del canvi climàtic en els seus cims bé per les activitats mineres a la conca del riu Caroní. per tant mantinc la meva convicció que en el que respecta el Parc Nacional i els seus dos sectors, són altament vulnerables a qualsevol activitat sigui turística o d'extracció als seus minerals, aquests danys són exemples observats per la falta de supervisió i atenció immediata a les necessitats dels seus pisatarios".

Les condicions de vida s'han deteriorat. L'educació que s'ensenya ha deixat de banda les tradicions indígenes i l'abandonament de les aules s'ha incrementat en els últims anys. Afirma el jove científic que "s'albira llavors la impostergable necessitat de crear figures jurídiques noves en la política de conservació de recursos, tendents a assegurar amb major èmfasi certes àrees d'interès i importància particulars. Concretament, es presentés el cas en què caldrà obrir certes àrees del parc nacional amb major accessibilitat als corrents massives de turistes com el cas de la gran sabana i el seu accés per la troncal 10, per satisfer aquestes legítimes aspiracions dels visitants de la regió. En aquestes mateixes han d'impedir tot tipus d'explotacions comercials en els seus minerals, mantenir les visites a un nivell equitatiu d'ús, ecològicament acceptable i supervisat".

És una llàstima veure i escoltar sobre el deteriorament a què estan sotmeses les comunitats originàries i sobre les dificultats que pateixen els establiments turístics que amb tant afany tracten de mantenir la possibilitat d'un turisme sostenible. Tal com m'afirmo Antonio; "Avui exhort molt sentit i amb sincer sentiment ancestral que l'existència del Parc Nacional Canaima amb les seves extraordinàries riqueses biològiques i paisatgístiques sigui garantida tal qual no per una, sinó per a totes les futures generacions sobre la terra".

Co el suport de "Viatja Verd" entenem millor que es pot desenvolupar el turisme sense perjudicar la nostra naturalesa.