¿Instruments més que persones?

No hi ha dubte que hi ha predisposició a caure malalts més enllà de la genètica. Les maneres d'emmalaltir estan en funció de les circumstàncies personals i d'una època i un lloc determinats. Així, els trastorns alimentaris responen a fenòmens complexos i solen donar-se on abunda el menjar i està disponible per a tots. No és casual que, allunyant-se de la tragèdia de la Segona Guerra Mundial, entrats els anys 50 es localitzés en el món occidental 'un pic d'incidència' del trastorn anorèxic.

El neuropsiquiatre Luigi Onnis, professor de Psiquiatria, Psicologia clínica i Psicoteràpia, mort en 2015, va coordinar una investigació sobre l'anorèxia i la bulímia entre individu, família i societat que acaba de ser recollida en el temps congelat (Gedisa); un llibre que facilita la reflexió sobre aquests assumptes. La primesa va canviant de significat, avui molts senten l'obligació d'estar prim i generen angoixes per l'aspecte físic. La majoria de anorèxies i bulímies es manifesta en l'adolescència, una franja de transformacions físiques i psíquiques, i afecten més a les noies que als nois. Es diu aquí que "la crisi anorèxica coincideix sovint amb la desil·lusió que l'adolescent sent quan adverteix haver estat 'instrument' més que persona". I es parla de l'experiència il·lusòria d'un 'temps congelat', una societat de l'infinit present, un pretendre que el temps no corre. Al fons, la imperiosa necessitat de ser millor acceptat pels altres, i per ventura estimat. Importa captar la tensió de conflictes en els entorns personals i fer-los suportables. Entendre el que són processos de triangulació, l'afany per amagar altres problemes i protegir a la família de dolors i conflictes difícils. Cal saber llegir la transmissió muda del que falta, més que del que succeeix. I prevenir la falta de paraules per expressar emocions (alexitímia) i el sentit d'uns crits i plors, ràbia incontrolada i sofriment.

Cal aprendre a donar compte i raó de qualsevol relació conflictiva, ja sigui familiar o social; també dels supòsits 'oasi' socials -com es va dictaminar en l'era Pujol-, que pretenen unanimitat i que als que discrepen se'ls escup per traïdors o se'ls fa el buit. En aquest estudi, es adverteix sobre les mares excessives, per més o per menys, incapaços de veure el fill amb una personalitat pròpia.