El temps detingut en l'eternitat de la creació de Salvador Moreno

"Si un està propici, les coses es propicien sobre un".

Sé bé que l'emoció ha de propiciar també la reflexió, i és tasca àrdua quan es requereix plasmar, en poques paraules, la importància del treball transcendent d'un home exemplar en nombroses disciplines, com ho va ser durant la seva llarga existència, i ho és, ara , rescatat en el centenari del seu naixement, l'insigne artista mexicà senyor Salvador Moreno.

Vaig viatjar a Barcelona a inicis de maig, generosament convidat pel nostre cònsol, don Fidel Herrera Beltrán, qui es va permetre compartir amb un company de la cancelleria mexicana que el va precedir en el càrrec en els 90 un dels pilars que donen cos simbòlic i contingut material l'extraordinari treball de representació consular i diplomàtica, la de la sòlida vessant cultural que avui encarna l'extraordinària iniciativa de reconèixer la rellevància d'un home excepcional com ho va ser el mestre Salvador Moreno, en una efemèride fonamental que amb ell celebra també els vincles tan vigorosos que sempre han existit entre Catalunya i Mèxic.

Així que evocaré i no només en el record, o amb gestos de complicitat esotèrics a la manera de Fernando Pessoa que celebraria el mestre -propietari d'un fi humor confrontant amb el surrealisme més seriós- alguns instants magistrals i l'empenta espiritual d'un home que va descobrir, amb la més alta poesia, les meravelles de la seva terra exuberant, de nom tan sonor com Orizaba, propera a mítics cafetars i flors salvatges, i incursionó en la creació musical amb dimensió clàssica, a partir d'autèntiques tradicions populars.

Es va prodigar, i no hi ha contradicció, contingudament, en la pintura, amb l'expressió de les seves natures mortes de gran influx vivaç, i va destacar sense ostentacions de academicisme en la investigació estètica de fenòmens de la creació que li van acostar a l'especulació filosòfica, encaminada als més diversos temes, com la seva pròpia paleta vital.

Vaig dir que és tasca àrdua malgrat ser gratíssima l'oportunitat -i ja significa una honra intensa rememorar l'mestre- perquè reconeixements tan justos i oportuns com aquest, a una figura tan fèrtil però no degudament recordada, requereixen desdoblar en recomanacions precises, com les de pressionar per la reedició de les seves obres, l'enregistrament de les seves composicions i reunir sencer el material epistolar que reflecteix l'altitud de les seves mires i la fondària de les seves preocupacions existencials.

Poden suposar vostès que per complir amb l'encàrrec del meu company de Cancelleria, el senyor cònsol Fidel Herrera Beltrán, vaig caminar a la recerca de bibliografia del mestre i sobre ell, i he de confessar que va ser una obstinació infructuós; fins i tot, vaig fracassar en la visita a diverses llibreries de vell que solen treure d destrets. Per a viatgers constants com jo, que he de donar per adreça la companyia Aeroméxico, és difícil trobar el moment d'acudir a les nostres formidables biblioteques. Així que vaig fer diverses incursions a les llibreries de EDUCAL, a l'Gandhi ia les del Fons de Cultura Econòmica. En cap d'elles vaig trobar el volum publicat per l'Institut Nacional de Belles Arts amb el bell títol de "Aturar el temps", mateix que vaig glossar en el títol d'aquesta intervenció.

De fet, aquesta frase afortunada de "aturar el temps" prové d'una bella imatge del mestre concebuda durant una brillant entrevista de premsa, en parlar de la música que va compondre per a "Violeta" un poema del gran home de lletres que va ser Luis Cernuda i que al final del text resultarà en una sorpresa. En síntesi d'aquest esment, amb el respecte degut, em permeto suggerir que es reculli la proposta formal que s'elevi al Fons de Cultura la sol·licitud que es posi al dia una antologia dels lúcids textos del mestre Salvador Moreno -si és que no ho ha programat ja- i la seva respectiva traducció al català.

A més de la paraula afortunat, les que millor defineixen la meva trobada en els anys 90 amb el mestres-tro Salvador Moreno, són les de privilegi, i la rara ocasió d'haver estat a prop d'una figura tan notable, representant de la sensibilitat artística de Mèxic a Catalunya. En un acte de justícia va considerar necessari dir que qui em va presentar al mestre va ser el degà dels col·laboradors espanyols del nostre consolat. Francisco Gomes Franco albergava per don Salvador un genuí i añejo afecte; en Paco el nostre gran musicòleg va trobar sempre un admirador constructiu. I en aquesta línia d'al·lusions més personals no podria deixar d'esmentar a un amic d'aquells dies, el metge d'origen cubà Mario Suárez, qui es va interessar per tutelar la fràgil salut del mestre i fent immediatament a un costat un simbòlic i magre honorari , va continuar durant mesos vigilant la marxa del cor del senyor Salvador, convertit ja en un més dels seus còmplices amistosos. El doctor Suárez també va sucumbir a l'encant personal del mestre, amb la seva malbaratament d'sàvies anècdotes i puntualitzacions sobre el transcórrer d'aquells temps i no només en l'àmbit de la cultura.

Quan don Salvador Moreno es trasplanta -o es transtierra com diria José Gaos- a Catalunya, assumeix un paper que acaba adquirint aspectes històrics. Desplega la seva vocació de representant de valors nostres en vessants culturals que comprenen la música, la pintura i la literatura. I tot això, en una rància realitat política de dos països que com Espanya i Mèxic en els anys cinquanta, no podien ni pensar encara en establir una relació diplomàtica. Cal subratllar que el mestre Salvador Moreno va arribar a patir en carn pròpia la censura i la repressió de la nit fosca del franquisme. I Això de manera absurda com tantes altres coses, no per cap activitat subversiva, perquè va ser un home de Pau, sinó pel fet de mantenir vigents els seus vincles fraterns d'intens intercanvi intel·lectual amb grans valors de l'exili espanyol a Mèxic.

Sempre serà un repte complex dissenyar amb paraules el retrat, la semblança d'un home que s'ha admirat i que despertava una simpatia immediata pel seu tracte tan calorós i de cavaller a la manera d'altres temps. Home de mirada franca, posats mesurats i elegants, no recordo que el senyor Salvador tingués mai la necessitat d'elevar el to de la seva veu per defensar una concepció de la vida més tolerant i per tant, per transmetre als altres, al final de la seva vida i sense proposar-s'ho, un ric exemple alliçonador.

Don Salvador discorria sempre amb la distinció pròpia de qui neixen amb una curiositat intel·lectual infinita i conviuen amb un món d'idees i nobles sentiments. Prova gràfica d'aquests adjectius la trobem en una cèlebre fotografia en blanc i negre on el senyor Salvador, vestit amb un vestit fosc de solapes amples es porta la mà al cor, de manera cerimoniosa. He tractat de preservar, fixant-la, la imatge viva d'alguns dels meus privilegiats trobades amb el mestre. Extrec d'ells una lliçó d'acurada senzillesa en el seu tracte personal, així com en el tractament dels temes més cars i profunds per a ell. De les riques remembrances que feia sobre la seva amistat amb figures de la talla de Rosa Chacel, Zambrano, o el mateix Cernuda, a més d'altres amistats significatives, quedava clar el lloc destacat, importantíssim, que ocupaven en l'esfera de la seva estima el gran pintor i poeta Ramón Gaya, i Juan Gil-Albert.

Ara he de apel·lar, respectuosament, a la indulgència de vostès i que em sigui permès efectuar mes referències personals que intenten contribuir a remarcar un altre dels propòsits d'aquest ho-parament, per la singularitat o coincidències que subratllen. Manifest així de nou la profunda gratitud per l'honor de permetre enfortir el record d'un artista a cabalidad, tan complet i rigorós com ho va ser el senyor Salvador Moreno en totes les seves disciplines; de la creació musical a la pictòrica i de la investigació estètica a la incursió en la poesia i en un gènere epistolar que tradueix la bonhomia de la seva mà estesa als afectes fraternals. Del contingut de les seves cartes es desprèn un ànim constructiu i de suport sempre al talent aliè.

I així tenim ja a un Salvador Moreno caracteritzat per un notori tarannà de generositat ...

És inevitable que estableixi un paral·lelisme gairebé filial al calat que ha tingut per a mi aquesta relació d'amistat amb algú molt admirat, com Salvador Moreno que succeeix, en el centenari del seu naixement, al meu pare, qui faria el camí invers al del nostre mestre en els àlgids moments de la caiguda de la república espanyola. I encara que els seus camins no s'hagin creuat, tots dos, van compartir coincidències en les seves posicions humanístiques, i van freqüentar, gairebé segurament, espais de convivència similars que a em toquen molt de prop, amb la profunda emoció de reconèixer homes d'idees, de creació i de lletres que han enriquit el panorama intel·lectual dels nostres dos països. Parlo de l'aportació fonamental de dones i homes que van escapar del feixisme i van contribuir amb el seu treball a enriquir el Mèxic solidari de Lázaro Cárdenas.

Aquí tenim llavors a un Salvador Moreno constructor de ponts fonamentals, una mena d'ambaixador oficiós, sense buscar mai reconeixements ni aferrissades, coneixedor i promotor de valors d'arrel intel·lectual florents en les nostres dues ribes.

Menció a part mereix el lliurament del mestre, si sòlida vessant d'historiador, per preservar visqui a Catalunya la memòria de l'autor de la música del nostre himne nacional, senyor Jaume Nunó. Al senyor Salvador es deuen nombroses iniciatives que es van traduir en el rescat i projecció d'una figura de tanta rellevància en el seu lloc de naixement, la bellíssima Sant Joan de les Abadesses.

Parlem d'un personatge inquiet i de notable vigor que després d'una destacada etapa de formació al nostre país, viatja en procura d'un creixement interior que arriba a Europa, dins de la millor tradició de tants homes de geni que han creuat l'Atlàntic per consolidar seus talents. I aquest viatger intens, intueix, ja a la meitat del segle XX que una capital com Barcelona, amb grans editorials, creadors de múltiples vocacions i un esperit crític poderós, és lloc propici per al seu desenvolupament.

No conservo cap fotografia que m'haguessin pres amb el mestre Salvador Moreno -amb la seva proverbial delicadesa hagués escapat, com si de la pesta es tractés, de veure involucrat en una selfie- i vagi si hagués estat la seva una bella instantània, amb aquest mar Mediterrani de fons que beneïa els seus matins, des d'un àtic que més semblava una Gávea que un pis amb terrasses extraordinàries que apuntaven a la Barceloneta.

Don Salvador compartiria amb mi, sens dubte, per les mateixes raons que prevalen sobre la frivolitat ambient, de preservar la discreció, un rebuig inveterat a les xarxes socials, en particular a Facebook, d'allí que no tingui una posteritat tan fàcil d'accedir a través d'un clic d'ordinador i un homenatge a la seva memòria com el que ha emprès, durant dotze mesos en diversos vessants el Consolat de Mèxic a Barcelona, al capdavant del qual es troba un alt funcionari sensible a la necessitat de difondre la vida i la obra d'un personatge de l'Estat de Veracruz que va canviar de riba marítima per establir un poderós pont d'intercanvi cultural que segueix vigent.

El capítol memorable de la presència de Plácido Domingo en la vida del mestre Salvador Moreno, pel fet notable d'haver debutat aquest de la seva mà a Barcelona, em toca també de prop; em lamentaré sempre de no haver-li preguntat al mestre sobre la seva amistat amb el gran poeta brasiler Joao Cabral de Melo Neto, a qui també vaig tractar en les meves èpoques de Rio de Janeiro. L'òpera basada en el poema Mort i Vida Severino -estrenada mundialment en Belles Arts- és un dels textos cabdals de la poesia de Brasil nordestino. Molts anys després de les estrenes a Catalunya ia Mèxic, el gran compositor Chico Buarque repetiria la gesta i ciment-ria gran part de la seva fama al musicar de nou un text emparentat amb la portentosa novel·la Els Sertones, d'Euclides de Acunha. I aquí veiem també a un Salvador Moreno precursor.

Aquest gran homenatge al senyor Salvador Moreno es pot definir millor amb la pròpia paraula homenatge. M'explico. El mestre mereix que despleguem aquest rendiment nostre a la manera pura del terme, semànticament. Com vostès saben, la paraula homenatge, d'origen provençal, confrontant en el seu influx llatí amb el català, es pronunciava en l'antiguitat de la mateixa manera que en la llengua de Jusep Pla: homenatge. Malgrat el seu caràcter humil, sense majors presumpcions en el tracte, m'agrada pensar que el senyor Salvador acceptaria divertit la picada d'ullet lúdic que paguéssim un vassallatge simbòlic a la suma de la seva obra i de la seva múltiple llegat: la seva considerable obra intel-lectual amb la producció de textos, llenços, partitures, assajos d'investigació i història de l'art, i el costat humà caracteritzat pel tarannà amable i generós que el va caracteritzar i del qual ja hem parlat.

Veneració i respecte és un altre dels elements tradicionals als quals jo els convido a sumar-nos, provinents també aquests nobles termes de l'origen històric de l'Homenatge, que raja de fonts de l'Edat Mitjana, i en la qual tot homenatge es segellava sempre amb un compromís .

Allà hi ha els extraordinaris vestigis plasmats plàsticament en cèlebres tapissos com el de Bayeux o en delicades il·lustracions com les del Livre de Droit del segle XIV, o en els bells manuscrits il·luminats. Hi havia també llavors una comanda o commendatio que segellava la vinculació amb l'homenatjat. I aquesta disquisició és un bon teló de fons que podria aplicar-se aquesta nit al merescut homenatge a la memòria del mestre Salvador Moreno perquè en el centenari del seu naixement hem d'establir el compromís d'aprofundir en el seu llegat.

Concloc amb un diàleg imaginari amb el nostre estimat mestre:

No podria jo, senyor Salvador, acabar aquestes paraules pensades també per dir-les a vostè sense deixar de preguntar-li què li sembla que li estiguem rendint un homenatge a qui durant la seva vida sencera, en ús de raó artística, va homenatjar als seus majors, i fidel als seus principis solidaris i participatius, també va retre homenatge als seus iguals en els seus talents?

I el mestre Salvador Moreno, des de la seva talaia celeste, ens respon:

... Doncs estaria embolicat en un sentiment amb vessant doble: una, d'agraïment i l'altra, de astorament. Estaria "estupefacte" -no sorprès, sempre seguint la ironia del senyor Alfons- per la conjugació de voluntats afectuoses que han valorat la meva entrega creativa. Sobretot, després d'aquesta actitud que Octavio Paz va arribar a referir alguna vegada quan criticaven aquells que vam haver de marxar, però sense arrencar-nos mai l'arrel.

-el meu obra, saps, va ser sorgint d'aquesta res misteriosa que també tanca la poesia i no n'hi ha sense música. Per exemple: "... no sents caure les gotes de la meva malenconia?" Un crític molt autoritzat va dir que el meu era "sibaritisme conceptual" i aquí pots sentir 14 síl·labes sibaríticas.

I després, també vaig ser seduït per la pintura i vaig traçar la meva mirada amb guaix i amb aquarel·les- vaig arribar a trucar a una de les meves exposicions "La pintura que ve de l'aigua"; i tampoc em quedava en pau si no pintava flors com les de Luis (quan Cernuda diu la paraula violetes, fan olor els violetes, així era el seu prodigi). És més, també li vaig cantar a aquest meravellós poema amb harmònics silencis que van atrapar la seva fragància, i el temps que quan passa no transcorre, només instrumenta el seu silenci en una nota sostinguda i eterna ...