Dia Sense Cotxes, millor transport públic i pregó de la Mercè

La teoria, en moltes ocasions, no té res a veure amb la pràctica. Els somnis són per quan es dorm. Si estàs despert, la realitat es menja el núvol on els somnis estan dipositats. És dolent somiar? No, perquè és l'esperança i el motor de les persones. Però cal separar els somnis de la crua i freda realitat. No es pot somiar despert i sobre això, traçar el futur.

Una cosa així succeeix amb la majoria dels Dies Sense Cotxes. La idea és bona perquè convida a reflexionar sobre els efectes dels cotxes sobre el medi ambient i la salut de les persones. Però per deixar el vehicle a casa, l'alternativa seria disposar d'un transport públic adequat per a les persones i respectuós amb el medi ambient. Cal predicar amb l'exemple. Però, es fa? Ni molt menys. Per moltes millores que hagin fet, les condicions segueixen sent penoses. Si mirem la perifèria de Barcelona, la gran ciutat capital de Catalunya, els mitjans de transport que porten diàriament a milers de treballadors d'un costat a un altre, deixen molt a desitjar. És com si en lloc de portar a persones, ho fessin amb xais. No només no hi ha un sol seient lliure, sinó que la gent que va de peu està tan atapeïda que sua la tinta xinesa en el trajecte fins a la seva destinació final. Els trens de rodalies, en les hores punta, no són una excepció tot i que es disposa de més espai. ¿Aquestes condicions conviden a deixar el cotxe a casa oa aparcar el cotxe a l'estació del tren? Doncs als resultats em remeto. La gent seguirà utilitzant el vehicle fins que les coses canviïn de veritat.

Parlant d'autobusos, m'han comentat que els autobusos Mohn, els grocs que cobreix les línies en les poblacions de Castelldefels, Gavà i Viladecans, tenen una sèrie de conductors, -uns quants-, que han confós el vehicle amb un avió. No corren, volen, per al desconcert dels soferts usuaris que han d'aguantar estoicament les velocitats res pròpies d'un servei públic, les frenades insuportables amb les conseqüències de caigudes o els mals fums del conductor de torn, que si algun passatger li recrimina la seva actitud, els "convida" a baixar del mateix, i no amablement com entendran.

Així que, quan les ciutats decideixin conscienciar d'alguna cosa, seria bo disposar sempre de la eines perquè la ciutadania no tingui excusa per no complir-la. Mentrestant, és com regar els arbres per les fulles.

Tampoc són bones les imposicions ja que només produeixen reaccions contràries. Cada dia la ciutadania està sent més dirigida, castigada, vigilada i compta amb menys llibertat d'elecció. No vol imposicions, sinó consensos, diàleg.

Dia Sense Cotxes però amb millor transport públic que convidi a les persones a deixar lliurement el seu cotxe a casa.

Coincidència de dies, avui comencen també les Festes de la Mercè amb un pregoner de luxe: Javier Pérez Andújar, al qual uns quants intransigents que es diuen demòcrates volen boicotejar perquè només parla en espanyol, critica els independentistes i és, com haurien de ser tots els periodistes, àcid amb el poder. Tot un periodista i escriptor exemplar amb el qual em solidaritzo i al qual aplaudeixo.

No t'arrugues Xavier, que aquests dels que parlem són de pensament únic, front estret, gens demòcrates i fora de temps.