Adolescents del segle XXI, pares del segle XX

Mai va ser fàcil per als pares criar i conviure amb adolescents, em refereixo a això en el que es transforma un nen a partir de completar el desenvolupament sexual biològic. I més concretament, als processos d'autonomia i de construcció d'una identitat pròpia lligats a la metamorfosi corporal i al creixement en general. Un cos que no és el del nen, que fa evident que la infància va arribar a la seva fi, és un fet per a res intranscendent. És punt final i punt d'inici, cosa que hauran de tramitar i elaborar tant els pares com l'adolescent.

Mai va ser fàcil créixer i travessar els processos de l'adolescència. El reconeixement del final de la infància, els duels, van de la mà de la recerca d'una nova imatge en la qual reconèixer-se. El mateix que van fer els seus pares al segle XX, però amb l'abismal diferència de fer-ho en una època en la qual la imatge ocupa un lloc preponderant, al punt que també necessitaran construir-se una identitat virtual. Els adolescents miren i es fan mirar, com ho van fer els seus pares, però ara els adolescents són subscriptors i seguidors de xarxes socials, de canals, de blocs en els quals la imatge té una funció de nou llenguatge. Un llenguatge que als pares els resulta estrany i poc conegut, diferent, en uns temps en què les diferències tendeixen a diluir-se.

En aquesta època en què la brúixola dels pares ja no assenyala al nord sembla just que l'adolescent-protagonista assumeixi més responsabilitats respecte a la seva vida, que construeixi el seu propi criteri i que segueixi amb un mínim de coherència les seves pròpies eleccions. Els encerts i els errors seran propis, com també ho seran les seves conseqüències, de manera que li permetin regular-se en les seves recerques de vivències i d'experiències.

Necessiten de l'ajuda dels seus pares i dels adults que l'envolten, més en funció d'acompanyants que de directors de la pel·lícula. Ni sobre, ni darrere, ni estirant, ni empenyent; només al seu costat, al costat, fent companyia. Els pares segueixen sent un puntal fonamental en la construcció psicosocial de l'adolescent, una referència fonamental per a contenir-i protegir, en el si d'un vincle únic encara que canviant, matriu d'altres vincles. Una referència vital també perquè l'adolescent pugui discrepar, diferenciar-se, oposar-se, per així poder separar-se i crear una identitat pròpia. Entre tantes mirades, la dels pares té una funció estructurant també en aquest moment de la construcció subjectiva del fill.

Segurament això requereixi dels pares una major disposició a escoltar ia voler saber que a fer llargues discursos i explicacions, estar més pròxims a fer preguntes que a donar respostes. Això exigeix renúncies narcisistes, renunciar a saber-ho tot, fins i tot a pretendre saber el que li convé a l'adolescent per a la seva vida. És a dir, poder suportar aquest no saber, més proper a la dita socràtic que a la ignorància pròpiament.

També per a l'adolescent és dura la caiguda del pedestal, els pares ja no són éssers fantàstics, omnipotents i omnisapientes, sinó persones amb les seves limitacions, els seus defectes, els seus errors i els seus incongruències. Com va dir un adolescent sorprès pel seu descobriment: jo no sabia que els pares tenien por.

Continuant amb les renúncies narcisistes, resulta saludable acceptar que aquests processos puguin requerir d'ajuda externa, com és el cas d'una consulta amb un psicoanalista, tant per als pares com per als adolescents. De vegades, com titulava en aquest bloc el nostre company José Leal seu article d'octubre, "voler no és poder; cal l'ajuda". La complexitat i la vertiginositat dels canvis pot resultar desconcertant, generar sensacions d'impotència i de frustració. Fins i tot pot produir la temptació d'abandonar, de claudicar, de dimitir, cosa que resultaria nefast tant si succeeix en els pares com en l'adolescent.

Els adolescents de 16 o 17 anys, que van al capdavant de la generació del segle XXI, es troben amb una cruïlla de camins, això si no han descarrilat del sistema per problemes d'índole psíquica, social, econòmica, cultural. Als camins tradicionals se sumen les noves professions i ocupacions, així com aquells més alternatius. I l'expectativa -més o menys fantasiejada, més o menys virtual- d'obrir un camí nou i propi, com fer-se famós (sense més) o crear una start-up. Això requereix que siguin subjectes capaços d'analitzar i processar creativament la informació, subjectes actius, curiosos, amb criteri propi. Per aconseguir-ho, una de les claus radica que el puguin desplegar en el context familiar, i que els pares ho puguin suportar, tant en el sentit de donar suport com en el de tolerar-ho.

Als pares i als adolescents actuals els ha tocat viure en una època marcada pel predomini de la imatge, que al costat de la seva funció constructiva i creativa, també és laberíntica i enganyosa. La imatge no és la cosa.