Homes 'poyoyos'

No importa sobre què pugui parlar-se en la conversa. Sempre postil·len a qualsevol observació, comentari o opinió el cable: "Doncs jo crec ...", "doncs jo penso ..." o el més imperatiu, "doncs jo faria...". Doncs jo, ja que jo... Són els 'poyoyos' que reafirmen la seva presència abans altres interlocutors, important-poc l'intercanvi d'idees o pensaments amb altres humans. Són persones autoreferencials que consideren la seva existència com l'alfa i omega del seu pas pel món. Són éssers, en definitiva, que viuen per i per a ells mateixos, comunicant-se amb la 'vida dels altres' per raons pràctiques i de conveniència. Són exemple d'un egoisme homologable al comú de les gents, però que, si s'escau aconsegueix proporcions desnaturalitzadors fruit d'una individualització i una abstracció irresistibles.

No fa gaire, quan es viatjava al metro o altres mitjans de transport públic cridaven l'atenció el gran nombre de àvides lectores embrancades amb els seus llibres, ara esdevinguts suports de lectura electrònica. Els títols dels textos deixaven entreveure una preferència per la literatura, i especialment les novel·les. Avui la immensa majoria dels passatgers viatgers s'entretenen amb els seus mòbils de variades funcions i amb una intensitat que obliden els bons costums, per exemple, de cedir el seient a una persona gran o amb dificultats corpòries. El poyoyo és el seu jo i el seu mòbil. I els és de cap manera intensa i innegociable.

El desenvolupament econòmic dels últims temps ha impulsat un tipus d'individualisme, sovint possessiu, com a norma de comportament: el ciutadà és en si mateix únic propietari de les seves destreses i capacitats i, segons la seva perspectiva, d'això no ha de gran cosa a la societat. A més tals destreses i competències són mercaderies que pot comprar i vendre en un mercat lliure d'interferències reguladores. Per a la concepció asocial de l'individualista possessiu, la societat és un constructe humà l'única finalitat última és protegir els individus i les seves propietats, mantenint l'ordre en les relacions d'intercanvi entre les persones com a propietaris. La societat queda reduïda a la societat de mercat, on la independència personal preval sobre qualsevol altra consideració. En comptes d'una militància d'hostilitat cap al col·lectiu social, es prefereix una posició d'autosuficiència en clau personal amb una evitació d'obligacions socials

En aquest marc asocial compte en gran manera la insaciable pulsió pel consumisme egoista i l'avarícia aclaparadora, identificats tots dos com inapel·lables motors de l'existència humana i principis guia de tota activitat econòmica. Segons la seminal idea del consumisme conspicu (conspicuous Consumerism) conceptualitzada per Thorstein Veblen (1857-1927), ja s'assenyalava que el capitalisme consumista en què ara ens veiem immersos faria als ciutadans captius de la indústria de la satisfacció individual immediata.

La següent volta de turca a la vida dels poyosos, se'ns diu, és la seva inescapable onanisme relacional. Amb l'acrònim MGTOW (A Man Going His Own Way, o 'home que van a la seva') es vol significar en anglès un fenomen social originari en les societats anglosaxones promotores de la mercantilització personal i referides a un grup o comunitat d'homes generalment heterosexuals connectats al seu cordó telemàtic i que han triat una filosofia i estil de vida que evita les relacions romàntiques i, eventualment, els compromisos legals de convivència en parella. Els MGTOW (pronunciï MIG-tau) són poyoyos persuadits que són ells mateixos els que han de fixar 'sobiranament' els seus objectius de vida. I, és clar, tals propòsits s'han de formular sense interferències exteriors en nom d'un liberalisme emancipador. Pel que fa a les seves relacions de parella preval el autointerés com a norma instrumental de convivència.

El Prof. Luis Garrido exposava no fa molt en un aclaridor article d'opinió que la solitud estava guanyant adeptes a Espanya, davant dels que aposten per una "relació lliurement acordada". Amb un encomiable afany pedagògic meu col·lega i amic sociòleg asseverava que, segons les dades de l'EPA (Enquesta de Població Activa, II/2016), tot just un 19% del total de les espanyoles entre 20 i 34 anys estaven casades. De realitzar una projecció estadística mecànica, i si continués aquesta tendència, el 2030 no hi hauria cap espanyola casada en aquestes edats: seria això una inapel·lable conseqüència de l'poyoyismo imperant, sobretot masculí?

Naturalment els científics socials fem ús -i en ocasions abús- de tècniques de projeccions i regressions estadístiques amb fins de cientificitat per sostenir empíricament les nostres hipòtesis. A més de la seva excel·lència i elegància explicatives nostres esforços també solen funcionen com profecies que s'autocompleixen. És a dir, són extrapolacions cap al futur que encara que en aparença poguessin semblar exagerades o fins a 'falses', desperten un interès en les gents fent que es comportin en manera tal que es tornin 'veritables'. És com una força Persuasora que implica que les coses vagin a succeir perquè, finalment, succeeixin.

Per a qui aquestes línies redacta, la possibilitat de trobar una parella per compartir la seva vida personal i familiar en la seva joventut mitjançant una agència matrimonial en línia era cosa simplement inimaginable. Segons dades de fa un parell anys, més de la tercera part dels matrimonis en Estats Units havien fructificat per mitjà d'internet. No només les populars xarxes socials, com ara Facebook, facilitaven contactes i trobades sinó, més específicament, les agències de contactes de la xarxa havien experimentat una autèntica eclosió en els últims temps. És estrany que en els nostres cercles familiars i d'amistats no identifiquem a parelles de joves que convisquin després d'haver 'conegut' per mitjà d'internet.

En el cas dels homes poyoyos, el desprestigi de l'amor és cada vegada més gran, el que es manifesta en una major hostilitat cap a la formació familiar. A més succeeix que tot i que els joves s'identifiquen amb valors igualitaris en major mesura que els seus progenitors, quan accepten viure en parella tendeixen a assumir un repartiment desigual de les tasques de convivència. És aquest un element crucial en el desenvolupament futur dels nostres sistemes socials, particularment als Estats del Benestar mediterranis com el nostre. L'assumpte té una substància decisiva per a la cohesió i justícia social de les nostres societats, i que mereixerà l'atenció d'un proper article d'opinió. En l'entretemps, dediquem alguna reflexió a la insuportable lleugeresa de l'home poyoyo ...