Creure

Transcorreguts pocs dies del 2017, és possible sumar molts esdeveniments. Per descomptat no podien faltar els morts en atemptats oa mans d'individus tocats emocionalment -per la guerra, una educació superficial, pares [1] disposats a administrar, les qualitats dels seus éssers propers i fins a malalties potser plantades per vendre medicaments etc.- i fins i tot de persones amb intencions diverses que van des de la perversitat fins a la idea de la redempció.

Només a Mèxic en menys d'una setmana, van ser centenars els detinguts per vandalisme, robatori en colla i per descomptat, discursos i anàlisis no molt objectius o informats que equiparen les protestes ciutadanes, amb accions salvatges o si més no mancats de civilitat. Tots els que es manifesten són vàndals [2]? Es tracta de bandes urbanes acostumades a fer servir l'espai públic atacant monuments, bancs, comerços, parets, actuacions i tot el que en general sigui propietat aliena? Es neteja el biaix criminal de tals accions si la motivació dels agressors busca el benestar social o la denúncia dels qui suposa són corruptes? La pregunta després del relat d'aquest o aquell fet en un país sense dubte convulsionat és: tu què creus?

A partir d'això les respostes, més emotives que fundades, es multipliquen: "És que la gent ja està farta de tant abús"; "Estic segur que són accions orquestrades per infondre por i dividir al poble"; "Penso que és el partit A, B o C"; "La pobresa és un pretext perquè els lladres pujaven els objectes en vehicles de l'any" i una vegada que han abundat en aquests supòsits, vénen les comparacions: "Em recorda el 68 del segle passat"; "Tot això és en preparació d'accions autoritàries i fins criminals"; "En tal ciutat els autèntics inconformes, van neutralitzar als gandallas, sense permetre actuar a les forces policíaques" en aquesta altra latitud, quan era imminent la repressió, "la gent va alçar els braços es va agenollar i va cantar l'himne nacional". Llavors, tu què creus?

Si més no fins avui es manca de proves o certeses que ens permetin assumir com totalment veritables algunes d'aquestes hipòtesis; cadascú d'acord a la seva experiència de fets passats i coneixement del present, pot pensar en una o altra manera, perquè creure que alguna cosa és possible o probable, s'acosta més a l'àmbit de l'espiritual, on per fe algú pot estar segur de la continuïtat de la vida en el més enllà, la resurrecció dels que van morir amb la seva vida en ordre, la reencarnació encara que sigui en rata; fins i tot sense tenir proves o coneixement directe de tals premisses.

Suposar el que els milers de robots cibernètics han difós: que si és un acte porril del govern -federal, local o municipal- que és l'acció dels estrangers enemics històrics de Mèxic; que són les elits usant tot el seu poder per finalment aniquilar als que ni tan sols són consumidors; que és una venjança dels que no tenen res a perdre, que el culpable és el funcionaris responsable de l'educació que no pot amb el paquet; que si és la lluita anticipada cap als procés electorals; pot ser tot o part i fins i tot una combinació de diverses d'aquestes veritats a mitges.

Acceptar com certs fets freqüents, es tradueix en creure. "Jo crec el que els meus pares afirmen, el que Déu m'ofereix, la prevenció de triomf d'un partit de futbol o d'una contesa electoral", però en qüestions tan delicades com la continuïtat o ruptura de la pau social és menester analitzar no només amb la mètrica emotiva -que ens fa qualificar negativa o positivament a un líder públic o privat, al qual no coneixem- sinó amb eines racionals que hem aconseguit agafar al llarg de la vida.

Sabia vostè que l'antecedent més profund de l'actuar dels universitaris en el conflicte del 68 es va gestar en el moviment que dos anys abans "va concloure" amb la caiguda del rector Chávez? Coneix quants actors van finançar aquest esdeveniment? [3] Si l'edat frisa en els setanta, pot dir quants han elaborat un discurs "del moviment" que per a res coincideix amb la realitat? Sabia que en aquesta acció no tots eren d'esquerra encara que al llarg de la seva vida així s'han identificat?

Com que no sóc ni crec en les pitonisses, si puc confessar que la meva preocupació és real. Em consta que això pot deslligar més calamitats que les merescudes per uns i altres; que sí que és pertinent posar-los un límit als vàndals i també a les bandes urbanes; que obligar-los a ser part de la restauració del destruït -jornades nocturnes de pintura, paleta, neteja etc.- no és tan vexatori, deixa una empremta en el castigat i permet les penes majors als que van instigar aquestes conductes. Que sense limitar la llibertat d'expressió si cal evitar la destrucció de tot el positiu que tenim, entre altres coses el respecte al dret aliè, per igual la propietat privada o l'anhel d'una vida sense hostilitat i sense destrucció.

Evitar ser manipulats pels hackers, els productors de televisió i els perversos en general, suposa de cada un de nosaltres l'exercici de la ment. Si cal estudiar faci-ho, pensar li pot lliurar del risc de tornar-se en un sotmès. És cert, sentim haver treballat massa i potser en va, estem cansats però el però seria convertir-se en una titella de qui estigui disposat a rentar-li el cervell fent-li creure el que a ells convé.

Pugnemos per la pau i així començarem a descansar.

[1] El vulgo crida a aquests personatges "padrotes" i a la seva activitat "padrotear".

[2] Tot i que el terme que descriu una conducta hostil -al art, la literatura o la propietat aliena- aquest va començar a usar-se en el context de la revolució francesa; l'antecedent refereix el comportament de grups bàrbar d'origen germànic, en contra de l'imperi romà.
[3] Es sospitava, de l'alemanismo, la CIA, diversos funcionaris d'època, i fins i tot la mateixa oficina de presidència de Gustavo Díaz Ordaz.