Protegir la infància

De les característiques específiques de la infància, probablement la dependència de l'adult sigui la més gràvida en conseqüències. Des de la total indefensió del nadó, el nen va guanyant en autonomia (motricitat, llenguatge, socialització, construcció psíquica) però continua sent dependent.

Fonamentalment és la família qui atén les necessitats i els desitjos del nen, encara que en aquesta època és més pertinent parlar de grup familiar. En segon terme hi ha el àmbit social, que inclou l'escola i el món extraescolar. A aquestes institucions els correspon la cura i la protecció del nen, de cada nen i de cada nena, de tots els nens, així com la seva educació.

Com a rerefons es troba l'entramat legal i polític que té com a funció defensar, protegir i garantir els drets del menor. Tant és així, que l'estament legal pot, a través de les seves institucions, retirar la pàtria potestat als pares en defensa del menor. És a dir que, arribat el cas, protegeix al nen de la desatenció i el maltractament dels seus propis pares.

Malgrat tot això, la infància del segle XXI no sembla estar més protegida, sinó que està molt més exposada a les circumstàncies de l'època actual. D'una banda, amb la major proximitat i intimitat en els vincles paterno-filials, molts dels filtres i de les proteccions de l'àmbit familiar s'han reduït. Als nens se'ls fa partícips de tot tipus de situacions i de sabers sobre la vida dels adults que els envolten, com si fossin capaços d'assimilar i processar fets i coneixements que pertanyen al món dels adults. Com si aquell "no et metes que això no és cosa de nens", que marcava una línia d'exclusió, hagués deixat de tenir vigència; com si la diferència entre nens i adults s'hagués difuminat. Ser exclòs d'algunes qüestions pot donar una mica de ràbia, però també molta tranquil·litat i alleujament al nen: són qüestions que no depenen d'ells sinó dels adults.

A això se suma que els nens compten amb dispositius electrònics que els permeten accedir a tot tipus de continguts que són de difícil control i que tenen un efecte estimulant sobre ells: imatges, sons, informació. També les activitats extraescolars, que tendeixen a multiplicar-se, alimenten dinàmiques molt actives, productives i estimulants.

Aquests factors que -sense ser els únics que intervenen-, formen part del context social i cultural actual, tenen efectes en els nens. Els nens d'avui tendeixen a externalitzar més els seus pensaments i emocions, a manifestar a través del cos i del comportament aquesta sobreestimulació, que alhora incideix sobre la seva possibilitat d'atenció.

A nivell del món escolar, al qual li està costant molt transformar-se i adaptar-se a les particularitats de la infància actual, això ha contribuït en els conflictes i dificultats en els processos d'ensenyament-aprenentatge, en el lideratge dels grups-classe i dels vincles, i en les relacions amb els pares.

Al costat d'aquests canvis i transformacions de l'època, el panorama actual de l'infanci a ve marcat per una creixent tendència als diagnòstics ia la medicació dels problemes de la infància. Es tendeix a classificar als nens, a etiquetar segons diagnòstics psiquiàtrics que s'han popularitzat i també vulgaritzat. Amb facilitat se li atribueixen als nens trastorns psiquiàtrics, per als quals la medicació es presenta com a principal tractament.

El diagnòstic psicològic d'un nen és una cosa molt complex i delicat. Requereix molts anys de formació professional i d'experiència clínica poder delimitar diagnòstics en un àmbit tan subjecte a transformacions i particularitats com és la infància. Però també en aquest àmbit les diferències tendeixen a eliminar-se, a ignorar-se. Per a mostra un botó. La guia de TDAH de la Generalitat implantada a les escoles autoritza els mestres a pre-diagnosticar TDAH a partir d'un protocol. No és infreqüent escoltar que el mestre li digui als pares que han de medicar el seu fill de 6 anys.

A nivell sanitari, els protocols per al diagnòstic i el tractament del TDAH marquen que el seu tractament psicològic ha de ser cognitiu-conductual, i farmacològic. D'aquesta manera queda exclosa la llibertat de cada professional per diagnosticar i tractar els símptomes des d'altres concepcions clíniques, sobretot aquelles que no es centrin en la medicació dels nens. I la llibertat dels pares d'escollir.

La campanya "Per un consens clínic sobre el TDAH", http://consensotdah.blogspot.com/ en què s'alertava sobre el parcial i injustificat d'imposar un tractament únic, té el suport de nombroses associacions i professionals. Es va presentar davant el Defensor del Poble (Síndic de Greuges), que va emetre una resolució (http://www.sindic.cat/ca/page.asp?id=53&ui=4118&prevNode=385) en la qual exhortava a aturar la implantació del protocol i recomanava fer un estudi i una valoració que tingués en compte les diferents corrents en psicologia i psiquiatria a l'hora de diagnosticar i tractar aquesta problemàtica. Per la seva banda també Col.legi Oficial de Psicologia de Cataluny a presentar un manifest considerar-ho una ingerència en la professió.

Fa pocs dies el Parlament de Catalunya va desestimar la resolució del Síndic i ha imposat el protocol, que ara serà un "imperatiu legal" per als professionals de la sanitat pública.

A qui atenen, a qui escolten els parlamentaris? Únicament a un sector de professionals i d'associacions que -oh casualitat- són les que la indústria farmacològica dóna suport i finança. No atenen la diversitat de professionals ni a les seves associacions i col·legis, tampoc al Síndic ni a l'OMS que ha alertat de la alarmant medicació infantil a Espanya. Això sí que és un dèficit d'atenció greu, perquè afecta l'ètica (sigui per activa o sigui per passiva) ia la protecció de la infància.