Vocació de persones especials

Insistir en una campanya pseudo revolucionària, en la qual es ressalta el "ensenyar a pensar sobre el memoritzar" en un context de nens "indi", nascuts amb un xip que els fa extraordinaris i fins i tot en la revelació per dècades ignorada que el nostre Mèxic és un dels reconeguts amb major població d'infants superdotats [1], és l'element que envolta a una celebració més del dia del mestre.

Assegurar a tots un igual accés educatiu, amb la possibilitat d'investigar i intercanviar idees en un món els desafiaments tecnològics canvien d'un dia a un altre, en un entorn de desigualtats cada dia més pronunciades i d'exclusions laborals que deixen als educands sense real interacció familiar, és una altra de les desavantatges que afronta un individu decidit a ensenyar. De veritat es van extingir per obra de la "corrupció" mestres, com aquells que van ser factor fonamental en la secundària bregant amb l'adolescència d'inicis dels 60? Qui avui escriu recorda com ens dedicaven hores extraordinàries si hi havia algun concepte no comprès. Reconec la importància d'una mestra de literatura, que ens involucrava en concursos de poesia, declamació i oratòria, en justes no oficials que ens van ajudar a vèncer la por escènica; una més que davant la falta de patis per als esports, va gestionar motu propi, la utilització d'espais en una instal·lació de l'IMSS, propera a la secundària 24 i per descomptat a mestres de tall i confecció o de cuina, que suplien la manca de recursos amb fils agulles i matèria primera adquirit per ella i distribuït entre les que no podien portar els seus materials.

Ells igual que molts del segle XXI, van saber afrontar un sens fi de desafiaments, pressupostaris i polítics. Els mestres rurals de llavors, es movien entre la violència del no pagament oportú, les instal·lacions atrotinades, la manca de facilitats per al trasllat, la deserció escolar -per fam o necessitat d'iniciar la vida laborar en etapes tempranas- i fins i tot la discriminació per qüestions de gènere. És la docència potser una de les activitats que més va permetre en el seu moment -en les primeres etapes del segle passat- possibilitats de desenvolupament a les dones. Anar a formar-se en la normal de mestres era a finals dels 50, la major il·lusió d'una jove que veia en aquesta opció una mica més transcendent que les escoles comercials d'on sortien secretàries o comptadores tècniques anomenades privada. Quins factors van portar a la degradació de les escoles normals? Seria el comunisme, la infiltració del crim organitzat o la simple i perversa percepció que les ments joves poden portar-se com carn de canó a lluites gremials o electorals?

Com que això és el món i no el paradís, no van faltar "ocurrències" com elevar el grau sindical mitjançant millores acadèmiques dels docents mitjançant "escoles de pedagogia" i els va ocórrer com a les auxiliars i tècniques d'infermeria que per ser llicenciades han deixat el camp de l'atenció al pacient [2] en persones no qualificades per a la aquest important sector de la salut.

La major qualificació dels professors de llavors no eren exàmens impersonals en ordinador, ni l'obligat pas per la llicenciatura, sinó la seva pròpia autoavaluació. Avui per qüestions injustificades els mestres s'han convertit en blanc de crítica, opinió mordaç i fins i tot falta de respecte per pares, autoritats i mitjans de comunicació, els qui en l'equívoca interpretació dels drets humans, pretenen lligar-los la mans encara davant de potencials criminals copejadors , agressors i violadors -físics i psicològics- de companys en risc de suïcidar i odiar l'estudi.

En un món globalitzat, que ha fet dels diners i el guany l'única prova de l'èxit convertint en producte a les persones -per l'explotació laboral, bèl·lica i sexual- i en matèria de consum a l'educació [3] entendre que educar va molt enllà de la utilització de tècniques conductuals com les aplicades a animals domesticats sentenciats a esperar que els proveeixin d'aliment ja que han perdut la seva capacitat biològica de buscar el menjar.

Aquest 15 de maig, el mestre s'enfronta el repte d'ensenyar a una humanitat, presa a la incredulitat; domesticada -sense la possibilitat de triar quan al fet que hora i on menjar; amb espais reduïts a menys de 50 metres per viure; i l'amenaça de ser castigat si s'atreveix a considerar que hi ha alternatives al ser o fer que el seu propi instint els marca. Per què es condemna a mestres -jubilats i altres penes amb l'almoina d'una targeta de dèbit per menjar- a convertir-se en empacadores de botigues comercials? De què dimensió és la por a l'experiència dels que això determina manant a l'ostracisme a qui sense tenir títol de professor o pedagog podria donar suport al desenvolupament de les generacions infantils o adolescents? Quina classe de ciutadans s'estarien formant si no es botés a les escombraries l'experiència d'advocats, economistes, enginyers, parlants d'un altre idioma? Per què impedir als mexicans forts -empentats com a actius devaluats al magatzem de la "tercera edat"- ser part del creixement de la nostra gent? Només amb ordinadors i tecnologia d'altíssim cost poden els mestres respondre a "les noves demandes de la societat" o aquesta premissa només funciona per als interessos de les empreses transnacionals?

D'antuvi faig públic el meu humil i personal homenatge als meus mestres d'universitat, preparatòria i sobretot a les encara vives -sisè de primària, matemàtiques, civisme, en secundària- que mai van renunciar ni permetre que els prenguessin el seu privilegi d'ensenyar, no només dades acadèmiques, sinó actituds, hàbits i responsabilitats.

[1] Per igual en la música com en el basketball descalços.

[2] Canviar la roba i llençols després d'un vòmit, ajudar a la ingesta inclús de medicaments, i vigilar el son o persones de nivell intendència o als propis familiars.

[3] Hi ha pares que hipotequen la vida familiar per enviar a algun dels seus fills a universitats privades, amb la fal·làcia que aquí poden conrear relacions d'alt nivell que els permetran un millor desenvolupament econòmic.