DÉFICIT PÚBLICO Y SOBERANIA POPULAR.

A pesar de las muy autorizadas voces emitidas reiteradamente contra un ajuste brusco del déficit público en la UE, la Troika hizo del ajuste del déficit su peculiar teología de la desregulación y la privatización.

No está de más recordar que cuando hablan de reducción del déficit en la práctica se refieren exclusivamente a políticas de reducción del gasto, especialmente el social. Y se ignora las políticas de mejora de los ingresos, porque ello supondría entrar a fondo en la elusión, evasión y fraude fiscal practicado fundamentalmente por los poderes económicos.

Todas las políticas impuestas a los países deudores por los mercados financieros a través de la Troika han tenido dos grandes objetivos: garantizar los intereses de los bancos acreedores, a pesar de su responsabilidad en la burbuja financiera y en la crisis. Y aprovechar la crisis para imponer reformas estructurales que las sociedades europeas se habían negado a aceptar hasta aquel momento.

La crisis ha sido pues una gran oportunidad para imponer disciplina a los trabajadores y para usurpar la soberanía popular a las sociedades y sus instituciones democráticas.

Las decisiones de los Gobiernos y Parlamentos han sido dictadas, en ocasiones de manera vergonzosa, como demuestra la carta enviada por Trichet del BCE a Zapatero en 2011. En otros casos, estas imposiciones coincidían con las intenciones de los gobiernos de turno, como con Rajoy, y la crisis ha sido su gran oportunidad.

El resultado ha sido la imposición del programa máximo de los mercados financieros. Desregulación laboral y debilitamiento de la negociación colectiva y los sindicatos, a través de Reformas laborales. Reducción de la protección de los parados para que acepten disciplinadamente las reglas del mercado que conlleva 5 millones de personas desempleadas. Privatización de esferas importantes del Estado social para convertir derechos como el de la salud en mercancías. Reformas en los sistemas públicos de pensiones para imponer políticas no aceptadas pacíficamente por la ciudadanía.

La armonización de la regulación legal que los estados de la UE se niegan a hacer en el terreno político en instituciones democráticas como el Parlamento Europeo, se han impuesto por la vía de la armonización competitiva que los mercados y su brazo político, la Troika, han impuesto a las instituciones democráticas.

Una vez los mercados financieros ya han conseguido convertir deuda privada en deuda pública, transfiriendo la deuda privada de la que eran acreedores los principales bancos a los Estados y sus ciudadanos. Una vez se ha conseguido imponer a las sociedades las políticas decididas por los mercados financieros, el interés por la estabilidad fiscal ha perdido fuerza.

De ahí que la Comisión Europea, el BCE y el FMI hayan aceptado en diferente grado la flexibilidad de los objetivos de déficit establecidos y pactados por cada país. Y en el caso de España hayan hecho la vista gorda. Ni un solo año se ha cumplido el objetivo de reducción del déficit público marcado por los PGE. Y ello a pesar del brutal ajuste del gasto en desempleo que no responde a la reducción de desempleados, sino a la caída en picado de la protección impuesta por los Decretos Leyes 20/2011 y 20/2012, en cumplimiento del Memorándum que acompañó al rescate del sistema financiero español

La espectacular caída del gasto en desempleo y la reducción de otros gastos sociales en los PGE ha sido absorbida por la reducción de los ingresos provocada por las políticas de ajuste duro de la economia. Incluso en momentos de cierta recuperación del empleo, las cotizaciones sociales suben menos del 2% del PIB a pesar de que la previsión de los PGE 2015 fue un incremento del 6,8%. La razón es obvia, la precarización del empleo y la depreciación de salarios provoca que el aumento del empleo no se convierta en incremento paralelo de los ingresos por cotización.

En este contexto, la Comisión Europea se hace la sorprendida por algo que conoce desde el principio y que ha venido tolerando a cambio de duras reformas estructurales. Que cada año se presenten presupuestos falsos, que a mediados de año se modifican, especialmente con ampliación de partidas como las de Defensa. Que los PGE 2015 no se van a cumplir por haber previsto unos ingresos ficticios. Que en 2015 España tampoco va a cumplir el objetivo del déficit, entre otras razones porque las políticas impuestas por la Troika nos lo impiden. Y que los PGE 2016 son unos presupuestos tramposos,  hechos solo para que el PP se presente con la cara medio lavada a las elecciones del 20D.

Y la solución que a la Comisión se le ocurre ante el descaro de Rajoy, Montoro es pedir la nuevo gobierno que salga del 20D un nuevo ajuste de otros 10.000 millnes de euros.

En este contexto, cuesta saber cual de todos los actores de esta tragicomedia, Rajoy, Montoro, Juncker, se comporta con más sinverguenzeria.

Esta legislatura se acaba con una intervención por la Troika de las instituciones democráticas españolas, a través del procedimiento punitivo para los casos de "déficit excesivo". Con unos PGE aprobados antes de plazo para dejarlo todo atado y bien atado y para lucir por parte del PP el 20D.

Escandaloso y esperpéntico.

PROU D’AMENACES I POR, PROU D’AMNÈSIA.

Dèiem ahir que alguns pretenen condemnar-nos a haver d’escollir únicament entre les amenaces i la por de Rajoy i els enganys i les mentides de Mas. I sembla que els darrers fets volen donar-nos la raó.

L’escandalosa declaració de la patronal bancària, intentant pressionar a la ciutadania de Catalunya i condicionar un vot lliure, ho confirma.

Moltes persones de totes les opinions s’han sentit indignades i ho han expressat públicament. Jo també. És un episodi més d’aquest procés al que ens volen portar, en què la sobirania no recau en les persones i la societat, sinó en els  mercats financers.

El que m’ha sorprès ha estat que algunes elits econòmiques i polítiques catalanes s’hagin fet els sorpresos i els indignats.

Alguns estem acostumats, però no resignats, a que els poders financers es creguin en el dret d’orientar el vot de la ciutadania. De fet, hem estat víctimes durant tota la nostra trajectòria d’aquest comportament que no és nou a la vida política catalana.

Aquesta ingerència del poder financer en la decisió sobirana de la ciutadania s’ha produït en algunes ocasions de manera pública i barroera com en la declaració d’ahir de la patronal bancària.  Altres s’han fet de manera més sofisticada. I això ha passat des de les primeres eleccions democràtiques. És conegut, reconegut i ha estat documentat, com bancs i la gran patronal catalana van donar tot tipus de suport, fins i tot l’econòmic, a una candidatura encapçalada per Heribert Barrera en les eleccions de 1977.  L’argument d’aquell moment era de pes: es tractava de frenar al PSUC.

D’episodis d’aquests els historiadors podran omplir moltes pagines de la història catalana.

Però que sigui freqüent no li treu gravetat a les amenaces i a la por. El que ha fet la patronal bancària suposa un intolerable intent d’intimidació a la ciutadania. Que estic segur que els catalans, sigui quin sigui l’orientació del seu vot, rebutjarà nítidament.

Els votants de Juntpelsí, els de la CUP tenen tot el dret a indignar-se, com ho tenim els que votarem Catalunyasíqueespot. Alguns es poden sentir els destinataris directes de les amenaces, però les víctimes en som tota la ciutadania, perquè pretén impedir el lliure exercici de la nostra sobirania, com a persones i com a poble .

Sincerament crec que alguns dirigents polítics, especialment el senyor Artur Mas, no tenen cap autoritat per fer-se els indignats.

Durant la seva vida política han avalat molts cops aquesta manera d’actuar de la patronal bancaria i dels poders financers. La història està plena d’exemples, i els treballadors i treballadores catalanes en som molt conscients, perquè ho hem patit, per exemple en els moments de les vagues generals. 

Però en vull citar dos de recents que afecten a l’activitat més directament polític:

El Sr Mas li va semblar bé que els mercats financers amenacéssin als governants espanyols i els “obliguessin” a aprovar reformes laborals com la de Zapatero al 2010 o la de Rajoy al 2012. No sols varen callar davant de la vergonya de veure com els poders financers substituïen la sobirania ciutadana, sinó que en la Reforma Laboral del 2012 el Sr Mas no va tenir cap problema en posar als diputats i diputades de CIU a fer de braç legislatiu d’aquestes amenaces e imposició política.

I fa escassament unes setmanes hem vist la naturalitat amb la que el Sr Mas assumia que els poders financers i el Banc Central Europeu organitzessin un “corralito” bancari per imposar-se a la voluntat democràticament expressada del poble grec i per posar contra les cordes al seu Govern.

A les amenaces i la por de la patronal bancaria, la ciutadania catalana hem de respondre amb una participació massiva el 27S i amb el nostre vot lliure i sobirà.

I demanant-li al Sr Mas que tingui una mica més de memòria, una mica més de vergonya. I que deixi de fer servir l’amnèsia com a arma política i la cirurgia estètica com a disfressa política.  

 

ENTRE LES AMENACES I ELS ENGANYS, EMERGEIX 'CATALUNYA SI QUE ES POT'

Veient la campanya del 27S pot semblar que la ciutadania estem condemnats a elegir entre les amenaces i la por de Rajoy o els enganys i les mentides de Mas. Però afortunadament estem fent emergir una alternativa social i política.

A cada petició del dret a decidir, a cada exigència de democràcia el PP respon amb amenaces. La darrera, la reforma de la llei de Tribunal Constitucional que pot acabar destruint la poca autoritat que té la justícia constitucional.

No només amenaces, Rajoy i els seus també tiren de l'argument de la por, l'únic que li queda al poder, quan la ciutadania es rebel·la. A Catalunya Sí que es Pot, no tenim por de cap decisió que prengui la ciutadania lliure i democràticament en referèndum.

Davant les amenaces i la por del PP, el candidat Mas està utilitzant l'engany i les mentides fins a extrems també preocupants per a la democràcia.

Afirmar que unes eleccions poden substituir un referèndum és enganyar la ciutadania. El referèndum no té alternatives, perquè no hi ha una altra manera de conèixer l'opinió de la ciutadania i que el seu resultat sigui reconegut a Catalunya, a Espanya, a la Unió Europea i al món.

I encara és un engany més gran dir que no tenim força per pactar amb l'Estat espanyol un referèndum i que sí la tindrem per imposar una Declaració Unilateral de Independència, que, si es fa, pot tenir tot el simbolisme que sàpiga crear Mas i els mitjans al seu servei, però no tindrà cap efecte polític.

Més greu que l'engany són les mentides amb les que es vol pescar vots per fer a Mas President. Començant per les promeses dels candidats de Junts pel Sí, que ens expliquen que un govern presidit per Mas farà tot el contrari del que ha fet fins ara.

Especialment quan prometen que, amb la independència, les pensions catalanes serán més altes. És absolutament fals i per això es neguen a acceptar un debat monogràfic, que els hem ofert  sobre el tema de les pensions.

La sostenibilitat i quantia de les pensions depèn molt poc del model d'Estat. Depèn sobretot de crear ocupació de qualitat, amb salaris dignes que garanteixin suficients cotitzacions. Exactament el contrari del que està passant a Espanya i a Catalunya, com a conseqüència de la precarització de l'ocupació provocada per la reforma laboral votada per PP i CIU i defensada per qui vol continuar sent president. Depèn de la productivitat de les empreses, que té molt a veure amb el model econòmic que s'impulsa. I sobretot d'acabar amb un capitalisme concessional que viu a l'ombra del poder polític, a canvi de comissions il·legals i de donacions legals a determinats partits.

Tant en una Catalunya independent com en una Espanya federal o confederal, les tensions financeres de la Seguretat Social en les properes dècades estan garantides. I el seu futur depèn sobretot de l'orientació de les polítiques econòmiques. Mas no pot dir els dilluns, dimecres i divendres que baixarà cotitzacions; els dimarts, dijous i dissabtes que baixarà impostos. I el diumenge, que pujarà pensions. No és digne enganyar així la ciutadania.

Davant d'aquest fals dilema entre amenaces i por de Rajoy d'un costat i enganys i mentides de Mas d'una altra, està emergint una alternativa, feta de la confluència de molta gent, que aporta cohesió política i propostes coherents.

Mentre des de la candidatura de Catalunya Sí que es Pot de Girona fem propostes per una política turística més sostenible amb el territori, que trenqui amb l'estacionalitat; el candidat de Junts pel Sí, Lluís Llach, quan li pregunten pel turisme, diu que ell d'això no en sap. I es presenta de cap de llista per Girona!

La candidatura de Catalunya Sí que es Pot de Lleida són molt crítics amb la Unió Europea però saben quines conseqüències per l'agricultura i la indústria exportadora s'esdevindrien d'una sortida de la UE i de l'euro. Mentre el candidat de Junts pel Sí diu que no ens hem de preocupar, que si sortim de la UE, sempre podem quedar-nos a l'EFTA, una institució que ni ell sap què és.

La candidatura de Catalunya Sí que es Pot de Tarragona defensa una economia amb fort pès de la indústria en equilibri amb el sector turístic. Mentre el candidat de Junts pel Sí defensa un projecte d'economia de casinos, com era Barcelona World, el mateix dia que Raül Romeva diu que encara no tenen opinió. I això que encara no li hem fet passar la vergonya de preguntar-li sobre el fràcking i si ell defensa el mateix que ha fet Mas, des del govern de la Generalitat.

La candidatura de Lluís Rabell dóna la cara amb propostes i alternatives coherents i sobretot diu el que pensa i fa el que diu.  Mentre, a Junts pel Sí, tot un seguit de candidats posen la seva cara per un candidat ocult, el senyor Mas. Candidat al qui en algunes ocasions neguen, d'altres l'amaguen i d'altres el reconstrueixen en una operació de cirurgia estètica política en el que no li deixen ni les empremtes dactilars, no sigui que en alguna investigació judicial surtis esquitxat.

A Catalunya, tots aquells que han estat protagonistes de les lluites socials i de resistència d'aquests anys hem posat en marxa una alternativa, Catalunya Sí que es pot.

Ara, necessitem que tots els que han estat ben visibles en els moments de resistència social es facin visibles també el 27S. El futur de la nostra ciutadania està en joc.

VÍDEO RESUM D'INTERVENCIONS AL CONGRÉS

GUERRA BRUTA

GUERRA BRUTA 

És cert el que algunes veus vénen denunciant, el nivell de la guerra bruta està pujant de to en el món de la política. Tenia raó, Manuel Castells, quan en la seva trilogia de la Societat de la Informació anunciava, a la vista de l’experiència dels Estats Units, que la política en el futur estaria basada en la destrucció de l’adversari. Però no sols en la seva destrucció política, sinó en la personal.

Fa temps que es practica a la política espanyola. Aquest estiu hem vist un episodi que m’ha colpit especialment, en el que mitjans de comunicació de tot tipus han maltractat l’amic Morera de Compromís, president de les Corts Valencianes, per fets familiars que res tenen a veure amb la seva trajectòria i responsabilitat política.

A Catalunya, sempre s’ha dit que aquest estil era cosa dels espanyols i que nosaltres no tenim aquests vicis i defectes.  I, si alguna vegada ha estat veritat aquesta autocomplaença amb nosaltres mateixos, ja ha deixat de ser veritat fa molt de temps. Les eleccions del 27S estan traient a passejar el pitjor de la societat catalana i les tendències innates dels humans cap a actituds inquisitorials.

Per justificar-ho alguns diuen que això és cosa de les xarxes socials i que no cal fer-hi massa cas. Una justificació bondadosa que no s'adiu amb la realitat. Les xarxes socials no fan res més que reflectir el millor i pitjor de la societat. No de tota la societat, és cert, però si d’una part. 

I el que fa més preocupant la situació és la manera en què alguns mitjans de comunicació s’han apuntat a la política de “tot s'hi val”. Els mitjans de comunicació tradicionals, que ja no saben què fer per subsistir econòmicament. I els digitals, on els mecanismes de finançament que disposen encara són més precaris i els porten a oblidar els límits de l’ètica professional. És cert, no tots, però les excepcions són cada vegada menys, perquè la lluita per la subsistència és cada vegada més dura. 

El que mai m’hagués arribat a imaginar és que un mitjà com Vilaweb, dirigit per una persona a la que li tinc molt de respecte, en Vicent Partal, es prestés també a aquesta guerra bruta i que ho personalitzes en un servidor.

D'entrada jo creia que la primera regla d’un periodista era contrastar fonts. Però no, el Sr. Andreu Barnils no ho considera necessari ni oportú. Per ell, parlar amb els seus amics i que li expliquin una historia carregada de sectarisme ja és prou per construir una intoxicació. No cal ni parlar amb la persona a la que li dedica l’article ni tampoc amb els que varen ser els protagonistes dels fets  sobre els que parla. Per fer d’inquisidor, utilitzant  un mitjà digital, no cal respectar les regles bàsiques del periodisme, només cal tenir un exèrcit d’activistes de les xarxes socials disposats a difondre la mentida que algú ha escrit abans.

Tot això té a veure amb la meva suposada intervenció en la subscripció del Pla de pensions dels empleats públics de la Generalitat l’any 2005. L’article està farcit de mentides, intoxicacions i mitges veritats. La més important de totes, però no l'única, és la que fa referència a la meva suposada intervenció en aquest procés. Però hi ha més, per exemple, que el Pla de pensions va suposar una reducció del sou dels empleats públics de la Generalitat, cosa absolutament falsa. O la insinuació de suposats interessos perquè la gestió correspongués a la Caixa.  És difícil trobar un paràgraf que respongui a la veritat.

No és a un servidor a qui li correspon fer l’explicació de l‘actuació sindical d’aquell moment. Primer perquè no vaig tenir cap responsabilitat en ella i segon perquè aquesta funció no em pertoca ara. El que alguns no entendran mai, perquè es creuen les seves mentides,  és que CCOO de Catalunya és un sindicat d’estructura confederal, amb les legitimitats i les competències internes molt definides, estructurades i compartides. I que, ni quan jo n'era secretari general, ni abans  ni ara, hi ha ningú que mani per sobre de l’organització. Aleshores, com ara, les decisions que afecten els afiliats/des de la Funció Pública les prenien i les prenen els organismes de direcció de les respectives federacions.

Però com sigui que l’article va destinat directament a degradar la meva persona em sento en el dret i en l'obligació d’explicar algunes coses, que el Sr. Barnils podria saber, si hagués respectat la regla bàsica d’un periodista i no s’hagués deixat portar per unes fonts, tant interessades com sectàries. Informacions, per cert, que són públiques, algunes d’elles publicades al BOE i al DOGC, que desmenteixen totalment el contingut del seu article.

Per exemple que l’origen d’aquest Pla de Pensions, com d’altres de la Funció Pública, està a la Llei dels Pressupostos Generals de l’Estat de l’any 2004, que establia que les administracions podien dedicar un 0,3% de la seva massa salarial a posar en marxa sistemes complementàries de previsió social. I que la mateix disposició establia que aquest 0,3% només es podia utilitzar per aquest fi i no podia anar a augments salarials directes. Total que és absolutament fals que això suposés una rebaixa del sou dels empleats públics. I també sabria que les aportacions dels treballadors/res de la Generalitat a aquest Pla de pensions són absolutament voluntàries.

Si el Sr. Barnils s’hagués documentat sabria que l’adjudicació a una determinada entitat financera la va fer per concurs públic el Govern de la Generalitat i no les organitzacions sindicals representatives de la funció pública catalana. I, si s’hagués dedicat a preguntar als responsables d’aquell moment o hagués vist les resolucions, sabria les raons objectives d’aquella adjudicació per concurs públic.

També sabria que la suposada font de la seva informació, la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), que ell utilitza per intoxicar,  també forma part de la Comissió de Control del Pla de Pensions, junt amb CCOO i UGT.

Però no només l’article està ple de mentides. També entra en el terreny de repartir credencials d’ortodòxia esquerrana.

En aquest sentit, vull reiterar el que ja he dit en moltes ocasions, em sembla absolutament legítim que els treballadors/res d’una empresa privada o pública decideixen canalitzar una part del seu salari –les aportacions de l’empresa- i una part del seu estalvi –aportacions dels empleats- a un sistema complementari de previsió social com els fons de pensions. Amb certes limitacions i condicionants, que sigui un sistema complementari i no substitutori del sistema públic de pensions i que es garanteixi l’equitat en l’accés i el control dels recursos aportats al fons de pensions.

Cal destacar, a més, que els plans de pensions anomenats d’ocupació tenen certs avantatges sobre la resta de plans de pensions individuals o altres sistemes d’estalvi o previsió social. Tenen unes Comissions de Control que permeten garantir la responsabilitat social de les Inversions que fa la gestora del Pla de Pensions, control que els ciutadans no tenim de les inversions que fan les entitats financeres –amb molt poques excepcions- amb els nostres comptes corrents, dipòsits a termini o inversions. A més, les despeses de gestió dels plans de pensions d’ocupació són molt més baixes que les dels Plans de Pensions individuals, en les quals els partícips no estan organitzats i no tenen força.

Fixada la meva posició sobre els plans de pensions, potser cal afegir dues coses. Que no disposo de cap pla de pensions privat, tot i que em sembla absolutament legítim que qui vulgui el tingui.  I que els estalvis que he pogut fer en la meva vida de treball els tinc en bona part canalitzats en una entitat financera d’economia social. No crec que estigui obligat a donar informació personal que, a més, afecta a altres persones, però com el nivell de sospita i d’inquisició del país està creixent, aquí ho deixo.

Però l’article ratlla el ridícul quan per “agreujar” el suposat pecat comès s’afirma que tots els partícips del pla estan obligats a tenir-lo al mateix banc. Sap, el Sr. Andreu Barnils, què és un Pla i un Fons de Pensions i quina és la normativa sobre la seva gestió? Evidentment que aquest pla de pensions té una sola entitat gestora i una única entitat depositaria. Si no, com vol que es gestionin conjuntament els seus recursos?

És clar que tot és més senzill, es tracta d’intentar desautoritzar-me com a candidat el 27S. I, per fer-ho, ho camufla com un suposat article d’opinió. Però el que fa el Sr. Barnils, sota el paraigües de Vilaweb, no és un article d’opinió és simplement un conjunt d’intoxicacions i difamacions, sense cap fonament.

Els meus amics em diuen que no en faci cas, que ja hauria d’estar acostumat a aquestes coses. I potser tenen raó.

Amb 17 anys, quan vaig sortir d’un quart de pis de 30 m2 a la Barceloneta en el que vivíem 4 adults i un servidor per anar a la Facultat de Dret, una de les primeres coses amb què em vaig trobar varen ser les acusacions de social-traïdor per part d’alguns companys que als 30 metros en els que jo vivia amb la família, ells els feien servir per la caseta del gos. Alguns dels que en aquells moment ja m’insultaven han acabat muntats en el dólar o l’euro. D'altres fins i tot han acabat d’assessors fiscals de la màfia catalana composada per una part de la seva elit econòmica i política. 

Ara, des de fa uns anys, comprovo que alguns dels fills o els nets d’aquells que es creien legitimats per denunciar les meves “traïdories socials”, també m’acusen de nacional- traïdor. Això sí, els uns i els altres continuen sense abandonar les seves posicions de privilegi social.

Total, que hi hauria d’estar acostumat. Però em nego, em nego a acceptar que en aquest país guanyin els inquisidors. Estimo massa al meu país, que és la meva gent, com per acceptar com a normal el nivell inquisitorial al que s’ha arribat.