El CIS va publicar aquest dimarts el baròmetre corresponent al mes de maig. L’enquesta, que cada mes aborda una temàtica específica diferent, en aquesta ocasió tractava amb detall qüestions sobre la vida en parella, la felicitat, la voluntat de tenir fills o les tasques de la llar. També incloa preguntes sobre la preferència territorial dels enquestats i sobre la seva identitat regional-estatal.

Ara bé, la principal novetat en els resultats de l’enquesta és el sobtat increment en la percepció de la corrupció com a un dels principals problemes que afronta Espanya. Així, el 54% dels espanyols perceben la corrupció com un dels principals problemes de l’Estat (el 27% com el principal), fins a 12 punts per sobre del valor registrat en la darrera enquesta del mes d'abril. Sens dubte, els casos de corrupció a Madrid, que van portar Esperanza Aguirre a dimitir del seu càrrec, i la polèmica generada a l’entorn de l’ara ja ex-fiscal Anticorrupció Manuel Moix poden haver tingut una important incidència en aquest sobtat creixement de la percepció de la corrupció.
   
L’interès principal de l’enquesta, però, el trobem quan desgranem les dades en base al record de vot de l’enquestat. Podria haver-hi la percepció que entre els votants del PP la preeminència de la percepció de corrupció com un dels principals problemes de l’Estat seria molt menor. Les dades, però, no ens diuen això. De fet, el 52,7% dels votants del PP assenyalen la corrupció com un dels tres principals problemes de l’Estat, un percentatge estadísticament equivalent al 54,3% del conjunt de la població i del 54,8% del dels votants del PSOE. Per sobre, hi trobem els votants de Podem (61,5%), Ciutadans (58,2%), ERC (61,8%) i el PDECat (abans CDC, 64,5%). Si ens fixem tan sols en la primera problemàtica que mencionen els ciutadans, el 22,3% dels votants del PP consideren que és la corrupció, per un 25,1% del PSOE. En el cas dels votants de la resta de partits, els seus valors oscil·len entre el 30 i el 40%.

Un fenomen que va més enllà d'Espanya

Tot i que l’enquesta del CIS no pregunta sobre la intenció de vot en unes futures eleccions espanyoles, el cert és que els casos de corrupció fa temps que sembla que ja no afecten un PP que manté considerablement inalterades les seves perspectives electorals. Aquesta situació ens porta a una pregunta llargament analitzada per la ciència política. Per què els ciutadans no castiguen els  partits i els polítics corruptes a les urnes? El fenomen no està de cap de les maneres restringit a Espanya, sinó que s’observa en un bon nombre de democràcies actuals.

Des de la ciència política s’han presentat diversos arguments (no excloents entre ells) del perquè d’aquest no-càstig. El primer d’ells està relacionat amb el partidisme: els ciutadans tendeixen a donar poca credibilitat a les informacions sobre corrupció que afecten el seu partit favorit i, en canvi, acostumen a donar per bons els arguments del mateix desmentint els casos de corrupció.

Un segon element –lligat amb l’anterior– pel qual no es castiga la corrupció és perquè no se li atorga credibilitat. En efecte, els ciutadans habitualment accedeixen a la informació a través de mitjans de comunicació que els són propers ideològicament i que, en conseqüència, poden menystenir els casos de corrupció que afectin a partits polítics propers, mentre que amplifiquen el dels altres. Dit en altres paraules: la gent busca consistència psicològica entre les seves expectatives personals i la realitat i, per tant, seleccionarà la informació que millor satisfaci aquest criteri (això és el que en psicologia s’anomena la reducció de la dissonància cognitiva).

Tercer, la ciutadania tendeix a castigar la corrupció quan aquesta redueix el benestar de la població, però en canvi l’exhonera quan la mateixa li reporta beneficis. De fet, en un estudi realitzat amb dades de les eleccions municipals del 2011 a Espanya, Fernández-Vázquez, Barberá i Rivero mostren com els escàndols de corrupció relacionats amb el boom immobiliari que van generar beneficis per a importants segments de la població van ser totalment exhonerats pels electors, en comparació amb aquells que no van reportar beneficis i que sí que van ser castigats a les urnes.

El quart factor està relacionat amb l’oferta electoral, és a dir, amb la presència de partits polítics no corruptes que facin competència als que sí que ho són. Es podria argumentar que la manca de partits polítics competint podria forçar els electors a triar entre la menys corrupta de les dues formacions que es presenten. La pèrdua de vots del PP en els darrers anys (i el creixement de Ciutadans) podria donar parcialment suport a aquesta hipòtesi, tot i que nombrosos articles han relacionat el bipartidisme amb un control més efectiu de la corrupció (per exemple, aquí).

Finalment, el darrer dels arguments està relacionat amb el cinisme polític i la percepció -tòpica- que tots els dirigents polítics són iguals de corruptes. En aquest sentit, l’exhoneració de la corrupció vindria lligada amb l’autoconvenciment que, si bé tots els polítics són etiquetats com a corruptes, inclosos els del partit que vota l'elector, els altres encara ho són més.

Malgrat que el CIS ens mostra que augmenta la percepció de la corrupció com un dels principals problemes de l’Estat, no podem esperar que aquest fet es traslladi directament en un càstig als corruptes. Els mecanismes que expliquen el vot són diversos i es veuen influïts per una multiplicitat de factors ideològics, socials i econòmics que fan de la relació entre les pràctiques corruptes i la reprovació electoral quelcom més distant i difús del que podríem i voldríem esperar.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)