Un cop mes…

Bon Nadal a tothom i que el proper any 2014 vingui carregadet de coses bones, les que siguin però bones!

Us deixem aqui la nostra e-nadala:

ARQUITECTURA PER A GENT GRAN (3). Les dificultats per implantar el model ‘housing’

Pel que fa a l’arquitectura, el model housing, tot i ser molt diferent del model convencional en les dimensions i el nombre de les unitats, no representa una dificultat extraordinària. Precisament per tractar-se d’instal·lacions més petites, seria molt fàcil rehabilitar un edifici de l’Eixample de Barcelona, per exemple, dotar-lo de sistemes de supressió de barreres arquitectòniques i fer una unitat de convivència a cada planta.

En aquests moments, les dificultats més grans, a banda de les derivades de la crisi econòmica, són dues i no tenen una relació directa amb l’arquitectura. La primera és la necessitat de reformar la llei vigent per fer-la compatible amb aquest nou model. Les condicions materials mínimes, per increïble que sembli, venen determinades per l’ordre ministerial del 15 de juliol del 1987, que deriva de les normes d’habitabilitat del 1983. Altres lleis i decrets n’han anat modificant alguns aspectes, però no són normes d’aplicació genèrica, ja que venen determinades per la necessitat de concertar places privades. És a dir, l’Administració obliga a complir uns requeriments concrets perquè el centre quedi acreditat per a la disposició de places concertades públiques. Cal recordar que des de l’entrada en vigor de la llei de la dependència, s’ha universalitzat l’atenció social, inclosa la de les persones grans.

Algunes disposicions de la norma, com ara la possibilitat que els usuaris de la residència tinguin una cuina on puguin preparar el menjar, no estan admeses actualment per les autoritats sanitàries.

Per tant, cal una revisió a fons de la legislació. Les associacions que treballen per a la gent gran fa temps que lluiten per aconseguir aquest canvi, però encara no hi ha res definitiu. Si més no, desconec que hi hagi cap esborrany orientat a la creació d’habitatges col·lectius tutelats.

La segona dificultat és la modificació del perfil de les persones que treballen en l’atenció de la gent gran. Aquest canvi és molt més difícil que el de la norma, però si s’arribés a implantar, tinc la sensació que es produiria de manera natural, sense grans dificultats. No m’estendré en aquest tema perquè s’aparta de l’arquitectura, però, senzillament, comentaré que l’atenció a la gent gran dins del model housing ha de ser molt més integral, i per aquesta raó les persones han d’estar formades d’una manera més completa. Hi ha d’haver menys persones, però han de fer més coses i, per tant, han de tenir més coneixements.

ARQUITECTURA PER A GENT GRAN (2): EL MODEL “HOUSING”

Com ja he explicat, el model residencial que s’ha construït els darrers anys és el conegut amb el nom d’hospitalari. Se l’anomena d’aquesta manera perquè es basa en el patró tipus amb què s’erigeixen els hospitals, però amb la diferència que cada unitat d’internament s’ha previst com una residència de dimensions limitades (entre trenta i quaranta persones) amb tots els serveis integrats. Cal dir que, al seu dia, aquest model va representar un gran avenç perquè permetia l’atenció a la gent gran dins d’un àmbit més reduït però amb els recursos que proporciona un edifici en què s’integren diverses unitats. Ara bé, aquest recurs, tot i que és bo per a persones amb dependències greus, no garanteix que la gent gran  “visqui com a casa”.

La qüestió, doncs, és trobar un model de residència on les persones grans s’hi trobin bé, siguin quines siguin les dificultats i les dependències que tinguin. Que se sentin com a casa i puguin tenir un envelliment actiu que les faci gaudir del temps i de la vida amb plenitud. Aquest és el propòsit del model housing, que s’ha desenvolupat als països nòrdics i alguns estats centreeuropeus, i del qual hi ha alguns exemples al País Basc, on s’ha aplicat en fase de prova amb resultats força engrescadors.

El model housing –que respon, com s’ha dit, a la necessitat de viure com a casa— suposa un canvi molt important en el sistema d’atenció als grans perquè en canvia la percepció: ja no se’ls considera homes i dones malalts, sinó persones amb una vida activa a qui no s’ha de preguntar què els fa mal sinó què saben fer i què volen fer, sense deixar, naturalment, de tenir-ne cura i d’ajudar-les a pal·liar les xacres de la vellesa.

¿En què consisteix des del punt de vista programàtic aquest canvi de model? Les experiències que s’han fet fins ara defineixen unitats encara més petit, format per unitats “de convivència” (no d’internament) pensades per a entre vuit i quinze residents. Els dormitoris poden ser individuals o dobles, amb bany propi o amb bany compartit, però la diferència fonamental, a banda de la dimensió, és el fet que les unitats tenen una sala d’estar-menjador, però també un office-cuina, un safareig i altres espais com ara galeries, terrasses, petits magatzems, etcètera. En definitiva, són com cases o pisos grans per a un màxim de quinze persones que podríem qualificar d’“habitatges col·lectius tutelats”, denominació que, al meu entendre, des del punt de vista de l’arquitectura defineix més bé el model que no pas l’expressió “viure com a casa”.

Evidentment, per aconseguir l’economia d’escala necessària per gestionar de forma correcta centres d’aquestes característiques, no n’hi ha prou amb tres o quatre unitats, sinó que n’han de tenir entre vuit i dotze. I s’ha de comptar amb mòduls més petits i espais de dimensions més reduïdes. Tot plegat, una notable modificació en l’arquitectura que s’ha de fer: una concepció diferent a la qual els arquitectes hem de fer una aportació substancial.

ARQUITECTURA PER A GENT GRAN (1): L’ESTAT DE LA QÜESTIÓ

¿Com s’ha de plantejar un projecte d’edifici que ha de contenir espais per a la vida de la gent gran?

Penso sovint que l’arquitectura que s’ha fet fins ara per a la gent gran al nostre país ha tingut en compte moltes coses tret de la més important: les persones. En general, tant a la universitat com al Col•legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC) s’explica que l’ensenyament i el desenvolupament de la professió d’arquitecte es basen en la combinació d’una disciplina humanística i una altra de tècnica. Però la veritat és que moltes vegades els arquitectes no sabem exactament quines necessitats tenen les persones per a les quals hem fet un edifici, sobretot si es tracta de gent gran.

L’arquitectura ha de considerar molts factors, com ara les normes urbanístiques, les tècniques, l’orientació, les vistes, el clima i l’estètica, entre altres. Molts dels edificis que s’han construït les darreres dècades són imponents i fins i tot poden funcionar molt correctament des del punt de vista tècnic, però s’han concebut tenint en compte uns inputs basats en l’estètica i en els conceptes buit-ple, lleugeresa-pes, llum-foscor, contrast-claredat, etcètera. I d’altra banda, s’han gestat a partir d’un programa funcional estandaritzat que mai no s’ha posat en qüestió per part dels arquitectes. Podríem plantejar-nos si el model públic de residència per a gent gran ha de disposar o no d’aquest programa, però això hauria de ser motiu d’un altre post.

El cas és que el model assistencial que s’ha desenvolupat al nostre país els darrers anys ha estat l’hospitalari. Es tracta d’un model que es fonamenta en unitats d’internament –el nom em sembla especialment desafortunat— d’entre trenta i quaranta llits cadascuna, és a dir, entre noranta i cent cinquanta llit en conjunt. Els centres tenen tres o quatre unitats i això els permet una economia d’escala que n’afavoreix la gestió. Aquest model és una evolució de les macroresidències públiques de mitjans del segle passat, que eren edificis amb capacitat de gairebé dues-centes places, distribuïdes en plantes-pis mentre els espais de convivència i de serveis quedaven a la planta baixa.

Qui ha de tenir el model clar és el client, públic o privat, sense el qual els professionals no fem més que teoria. Però quan entrem en l’àmbit de l’arquitectura, si tenim una certa inquietud, ens hem de posar en la pell de les persones per a les quals fem la feina i tenir molt en compte els aspectes funcionals que permetin aportar al client idees que afavoreixin l’atenció de la gent gran. Els arquitectes no podem defugir el debat sobre el model assistencial. De fet, som una part molt important en el procés per millorar el benestar de les persones que estan en la fase final de la seva vida: som responsables de l’entorn, de l’espai físic en què hauran de viure els últims anys. I això ens hauria de motivar.

Reivindico, doncs, la funció de l’arquitecte no només com la pròpia del tècnic expert que sap com s’han de dissenyar i construir els edificis, sinó també com la del professional capaç de saber com han de funcionar per a les persones que l’han de fer servir: els usuaris i els treballadors.

Per tant, hem de començar a plantejar-nos els aspectes funcionals dels edificis, i el primer pas és mirar què es fa als llocs més avançats del món en aquest àmbit. A països com França, Alemanya, el Regne Unit, els Estats Units, Dinamarca i els països nòrdics s’aplica el model conegut com a housing, que es basa en el propòsit que les persones grans puguin continuar vivint com a casa, fins i tot en cas de dependència. Si considerem la situació al nostre país, això sembla una quimera, però és, probablement, l’avenç més gran que s’ha fet fins ara en l’atenció geriàtrica, i els arquitectes no hi hem de quedar al marge.

Podem parlar d’una revolució en aquest camp perquè el repte de posar en marxa un sistema de vida com a casa és molt difícil. Però els professionals de l’arquitectura tenim els coneixements tècnics necessaris per projectar edificis que responguin a les necessitats dels grans i de les persones que en tenen cura. Per això podem aglutinar el coneixement i les idees que puguin aportar els altres professionals relacionats directament i indirectament amb aquest camp. Ho podem fer i tenim la responsabilitat de fer-ho.

Bon nadal!

Punxeu AQUI per veure la nostra e-nadala!

Us desitjem un 2013 ple de força, coratge i emocions!

L’equip de Batllori&Trepat Arquitectes

Hello world!

Hi ha moltes definicions d’arquitectura: la que fa l’Enciclopèdia Catalana és  “Concepció d’espais o conjunts d’espais per a l’ús i l’ambientació de l’home”; per a Le Corbusier l’arquitectura es “confort i proporció, raó i estètica, màquina i plàstica, calma i bellesa”; Llegir mes →