Siguem de la corda política que siguem, el que estem vivint aquests dies dins moltes cases és una situació de dol. És una reacció que es pot tenir no només, com indicaria la paraula, per la mort d'una persona estimada sinó per la pèrdua d'un lloc de treball, d'una casa, en una separació... També per la pèrdua d'un país tal com l'havíem conegut fins ara o, per no fer-ho tan distant, per la pèrdua d'aquell amic o familiar que no pensa com nosaltres i que, de sobte, trobem ingenu o estúpid o covard o fanàtic o traïdor i ja no tenim ganes de quedar amb ell per fer la cerveseta. Si us moveu en un espectre de gent variada, sabeu de què us parlo. 

Els psicòlegs que s'hi dediquen diuen que en un dol es passa per tres fases. La primera és de perplexitat, de retraïment, de plor (jo que dec ser lenta, encara em trobo així, amb el cap embotit, amagant les llàgrimes perquè la meva filla no s'espanti); la segona fase és de ràbia i això s'ha de tractar amb zen, marihuana, medicació legal o el que faci falta; en la tercera, ja es passa a l'acció que, en el millor dels casos, consisteix a recuperar el sentit i la mesura de les coses. 

La casualitat ha volgut que escrigui aquest article a l'AVE, camí de Madrid. Hi vaig a cantar amb el Cor Vivace, una formació de Gràcia que aplega un centenar de cantaires. Hi presentem We are the world, espectacle amb cançons que fan referència als cinc continents. Les lletres parlen de pau, d'estar vius, d'un món sense fronteres ni religions. Ja ens han dit els de l'Associació Enganchados, per als qui actuarem a l'Hospital Universitario de Fuenlabrada, que ens estan esperant amb els braços oberts. També els del Cercle Català de Madrid, que ens rebran com a casa. Qui hagi cantat en un cor sap que és una experiència que va més enllà d'afinar, encertar el sostingut, saber-se les lletres o mirar de no ficar la gamba amb la coreografia. És una teràpia col·lectiva, catàrtica. Fa bé. 

Aquests dies tinc molt al cap l'entrada que va fer Kafka al seu diari, el 2 d'agost de 1914: "Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. Per la tarda, he anat a nedar". El punt que separa les dues frases és un abisme, una ferida que supura. I veig l'escriptor, estabornit pel dol col·lectiu, fent braçades, un, dos, tres, quatre... com veig la meva veïna, que no para de fer croquetes o la noia de la botiga de baix submergida en un llibre sense aconseguir passar pàgina o a nosaltres cantant Staying Alive com si ens hi anés la vida. Kafka va anar a nedar, què faràs tu per superar els plors i la ràbia?