Aneris, de fet, no diu una sola paraula en tot el metratge, i ha de recórrer a una comunicació totalment física que es val del moviment, de l'actitud corporal i de la manera que té d'utilitzar l'expressivitat del rostre. "És un procés molt curiós i alhora interessant, perquè vas tan maquillada que no veus la teva corporeïtat ni les teves faccions. I, ben mirat, també és molt alliberador". Una tasca interpretativa que necessitava d'una feina d'orfebre, cada jornada de rodatge, amb dies on passava fins a vuit hores de maquillatge, amb la minuciosa col·locació d'una pròtesi amb parts d'escuma de làtex, amb d'altres de silicona i amb parts del cos pintades. "És un gran treball en equip –explica–, perquè en aquest procés també hi intervenen efectes digitals, com quan Aneris corre per les roques".
Una preparació dura i intensa que era el preludi d'un paper físic, on els moviments són vitals. "No tenia cap de les eines que sempre faig servir en cinema per expressar: ni la meva mirada, ni els gestos de la cara. A més, el maquillatge i les pròtesis em feien molt difícil treballar la subtilesa". L'actriu va haver de trobar la manera d'expressar-se únicament amb el cos. "Vaig haver de fer un entrenament molt físic per posar-me en forma, però també per treballar molt el gest. Per sort, tot l'equip teníem molt clar què volíem". De fet, amb el cap d'especialistes van estar treballant un moviment per tota l'espècie, no només per Aneris, però també amb un punt diferenciat, "ja que ells son lliures i el personatge que interpreto, no".
Les relacions humanes en un film plenament vigent
Garrido tenia molt clar que aquest paper era un repte, amb diversos objectius marcats. "El primer, saber mostrar com Aneris es trobava a si mateixa dins l'espècie. Ella viu una mena d'alliberament, passa per un trànsit de la infància a la maduresa. Segon, que adoptés el rol de personatge sotmès, amb una relació molt perversa, molt complexa i estranya. Aneris és una mascota i una esclava, un esser sense entitat pròpia, que no es planteja qui és i està dividida en un mon en guerra, entre Gruner i la seva pròpia espècie". Un ésser que, en realitat, no pertany a cap dels dos mons.
En aquest sentit, és molt interessant com el protagonista, Friend, li obre una porta al món. "Aleshores, ella comença a descobrir les coses, té una mirada diferent, i pot mirar-se a si mateixa. Es pregunta qui és ella i què vol, en un camí de presa de llibertat". A La pell freda, tots els personatges de la història aprenen a mirar d'una altra manera. "És el contacte amb l'estrany, quan per fi es comencen a mirar a través dels propis ulls. Això el fa un film molt vigent, plenament actual, perquè parlar de com ens relacionem els humans. I com sempre ho fem des de la desconfiança i des de sentir-nos amenaçats, cosa que genera violència. Tot seria més fàcil si ens miressin els uns als altres", com demostra una història que aprofundeix en la complexa distància que hi ha entre mirades, mons i lluites.
Aura Garrido, caracteritzada com Aneris a «La pell freda»
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SocNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
