Sensació agra, la d’aquest dimarts. Una sensació agra viscuda en directe, juntament amb desenes de milers de persones més al passeig Lluís Companys de Barcelona. Una munió que esperàvem viure la proclamació de la República Catalana. Al final, el que es va produir va ser una espècie de declaració que va durar escassament sis segons: els que van des dels aplaudiments i les llàgrimes d’emoció d’aquella gernació fins a l’estupefacció i alguna que altra llàgrima, en aquest cas de ràbia.

Mai el món havia mirat tant a Catalunya com aquest dimarts passat. I crec que la posada en escena davant de més de mil periodistes d’arreu del planeta no va estar a l’alçada de les circumstàncies. La improvisació, les corredisses pels passadissos del parlament, els retards o la presentació de documents modificats que prèviament havien estat consensuats, van ser el preàmbul d’una al·locució presidencial que va equivocar els ritmes i que va deixar sumida en la incredulitat bona part de la gent que uns dies abans s’havia deixat la pell defensant els col·legis electorals o que havia fet possible l’èxit d’una vaga general que, a sobre, va haver de fer-se sense la complicitat –i en alguns casos amb l’hostilitat- dels sindicats majoritaris.

Però no voldria que aquest article destil·lés l’agror que confesso que vaig sentir durant les hores posteriors a la compareixença. Estic segur que aquesta operació no és la jugada astuta que alguns han volgut creure, però dit això també penso que hi ha una part dolça de tot plegat que igualment mereix ser destacada. I que, fins i tot, si no hi ha cap més entrebanc, ens pot permetre afrontar aquesta fase del conflicte des d’una posició de major fortalesa. En primer lloc, mentre posa la intransigència de Rajoy al centre del focus, envia un missatge de confiança als sectors més perifèrics del sobiranisme, com els d’Ada Colau. La segona consideració és en clau externa: el món ens mira, sí, però des de fa molt poc. Si recordem, els mitjans internacionals van descobrir que hi havia una realitat anomenada Catalunya després de les primeres manifestacions multitudinàries pel dret a decidir o, directament, per la independència.

Però ha estat arran de la divulgació de la data i la pregunta del referèndum i, sobretot, després de les injustificables imatges d’agressions de la policia espanyola i la guàrdia civil contra les persones que només volien dipositar una papereta dins d’una urna que aquest interès s’ha multiplicat. I a partir d’aquí el cas català ha tornat a estar a les agendes dels principals mitjans de comunicació del planeta. I també dels seus governs i institucions. D’aquí la presència massiva de periodistes aquests dimarts. D’aquí els missatges que s’han emès en les darreres setmanes des de diferents institucions del món: des de la Casa Blanca fins al Consell d’Europa.

A casa nostra, tothom és conscient que, des de Barcelona, s’han presentat múltiples propostes per aconseguir una solució dialogada al conflicte entre Catalunya i Espanya. Propostes que sempre han trobat el rebuig de Madrid. I amb la suspensió de la declaració, aquest és precisament el missatge que es vol fer arribar al món. De forma clara i nítida. Una de les parts està disposada a dialogar sense condicions, mentre l’altra només respon amb amenaces de suspensió de l’autonomia. Urnes contra armes, vots contra porres, diàleg contra extorsió, democràcia contra autoritarisme.

Queda és clar, un altre dels temes conflictius de la compareixença: la de la mencionada suspensió sense data de la declaració d’independència. Per a aquells que creuen que era imprescindible posar un termini, que no es preocupin. La data la posarà (de fet, ja l’ha començat a posar) Mariano Rajoy. Qui cregui que a l’Espanya d’avui (i amb els condicionants d’avui) és possible una negociació política entre dos subjectes polítics amb mediació internacional, que escolti bé el darrer discurs del president espanyol. O millor, que escolti també el que va pronunciar al Congrés espanyol el portaveu popular Rafael Hernando. Va negar el referèndum, va negar els ferits per la repressió policial, va negar qualsevol dret als catalans a decidir sobre qualsevol cosa del seu futur i va projectar una Espanya amb blanc i negre similar a la dels pitjors anys. O que escolti al falangista Albert Rivera, disposat només a negociar les condicions de l’armistici amb l’”a por ellos” com a música de fons. O a Margarita Robles, de l’esquerra domesticada, avalant tota la repressió passada i futura contra els catalans que només volen votar.

Europa i el món ens han escoltat quan ens han vist ferms i determinats, no quan han intuït feblesa. Només amb aquesta fermesa i determinació es poden crear les condicions per trencar des de fora els condicionants interns espanyols que ara impedeixen el diàleg. No pas escoltant els cants de sirena d’una presumpta reforma constitucional que ens recorda massa a les múltiples ensarronades del passat, ni volent anar ara a unes eleccions que ens transportarien tres pantalles enrere i que malmetrien tota la confiança política acumulada al llarg d’aquests anys.

Fermesa, determinació i unitat per continuar construint un projecte ple de dificultats i interrogants però també apassionant. Un projecte construït per la gent, maó a maó, des dels carrers i les places, amb els seus cossos com a escuts contra la intolerància. Hi ha camp per córrer, perquè continuem tenint una majoria parlamentària, una majoria social i una capacitat de mobilització i organització molt alta. I perquè no hem arribat fins aquí per deixar-ho córrer.