ENAMORAR-SE

Quan diem que algú té papallones a l’estómac, és una forma de dir que està enamorat. Però quan un està enamorat, no simplement té papallones a l’estómac, sinó que és tota la seva persona que queda trasbalsada. És una de les experiències més fortes que un pot tenir. Enamorar-se. És descobrir l’altre i voler estar amb ell, sentir-se fortament atret per l’altre. Quan un està enamorat difícilment es pot concentrar en el treball que fa, perquè té el cor, el pensament, amb un altre lloc. Quan una persona està enamorada el que demana és, sobretot, intimitat, estar amb l’altre.

Amb tot, l’enamorament, podríem dir, que no deixa de ser  irreal, perquè tot ell està banyat per la idealització de l’altre. L'enamorament madura quan es va convertint en amor. I perquè l’amor vagi creixent i  madurant, el primer que hom ha de tenir és sentit de la realitat. En aquest camí hom comença a veure les dificultats de l’altre, els problemes de l’altre, les limitacions de l’altre. I aquest sentit de realisme fa que passem de l’enamorament a l’amor. Sense realisme, sense aquesta pressa de realitat ens quedarem en els núvols. Podríem dir que el punt clau és aquest, un enamorament o toca la realitat o desapareix. En el moment en què toca la realitat poden passar dues coses, dir “bé, no hi havia per tant”, i es deixa córrer, o bé, s' assumeixi la realitat i es va endavant cap a l'amor. És l’alternativa. L’enamorament, en aquell moment, es transforma en una altra cosa, l'estimar.

Però jo avui voldria comunicar-vos una cosa. Hi ha un enamorament que no es desintegra, hi ha un enamorament que continua sent enamorament sempre, i és l’enamorament de Déu. Quan un s’enamora de Déu, certament que, com he dit, no podem fer una altra cosa que pensar en Ell. Quan un s’enamora de Déu sap que contra més intimitat, més el voldrà. Però la diferència amb els altres enamoraments és que quan hom està enamorat de Déu i toca la realitat, s’adona que sempre queda curt. Per tant, el contacte amb Déu no es desinfla sinó que cada vegada és més intens, perquè Déu sempre és més, no menys, del que havíem pensat. Infinitament més. Per això, podria dir que el sentiment que perdura més en la relació amb Déu és l’enamorament, enamorar-se de Déu.

Per això aquest text del capítol 20 de Jeremies és tan bell: “M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir. Heu fet força contra mi i m’heu guanyat. La vostra paraula m’és escarni. He dit ‘no parlaré més en el seu nom’. Però dintre meu hi ha un foc devorador tancat entre els meus ossos. He volgut contenir-lo i no me n’he sortit”. És l’expressió d’algú absolutament vertebrat, centrat, enamorat de Déu. Algú que com el salmista, en un dels cims de l’Antic Testament,  diu: “El vostre amor val més que la vida”. És molt gran el que està dient el salmista. Què hi ha més gran que la vida? L’amor de Déu. I continua dient: “Soc feliç sota les vostres ales”.  Hi ha una referència per al cristià, que fa que això no quedi a mercè de les imaginacions:  Jesús de Natzaret. Ell ens diu: “Segueix-me, qui em veu a mi veu al Pare... Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà”. Jesús, ell en persona, és la realitat que ens diu que estem, o no, realment en contacte amb Déu i no amb una fabricació de la meva imaginació.  Per això dirà sant Pau: “No us emmotlleu al món present, renoveu-vos constantment en la vostra mentalitat, a imatge de Jesucrist”. “M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir”, "Quan sigui alçat damunt la terra atrauré tothom cap a mi".

Deixem que la nostra ànima s’enamori de Déu, que l'estimeu amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces. Sota les seves ales trobeu la felicitat que tant cerquem, o més encara, el trobareu a Ell "que és millor que la vida".

 

Homilia Diumenge XXII durant l’any
Fra Jacint Duran
30 d’agost de 2020

 

 

ELS DOS ADVENTS

 

Em sembla de veure un gran contrast entre els dos “advents” que amb un mateix objectiu, la celebració del Nadal, coincideixen a casa nostra i en tot el món, de fet, durant aquests dies previs al 25 de desembre.

 Un és, el direm així, l’ADVENT DEL PARE NOEL. Aquest “advent” ve anunciat en molts llocs darrerament amb l’encesa oficial dels llums de neó dels nostres carrers. Llums que volen donar un to d’alegria, de color, a les nostres nits cada cop més llargues i fosques. Però llums fredes, al cap i a la fi, que a més enguany venen amb l’amenaça de ser més cares que mai pel negoci de les companyies elèctriques. També aquest “advent” ve anunciat per les botigues (aquest any més esperançades que mai de poder fer una mica de caixa després de la llarga pandèmia) que ens demanen comprar, comprar i comprar, fins i tot allò que veritablement no necessitem, però que s’entesten a dir-nos que sí que ho necessitem i que ens faran millors, més feliços i més guapos. Tot i que ens resulti simpàtica la figura d’aquest rialler ancià panxut i de llargues barbes blanques ple de regals, és l’advent del consumisme que segueix posant divisions entre els qui poden consumir i els qui s’estan consumint de fam o de fred arreu del món. Aquest “advent” espera el Nadal... per fer negoci.

 Però els cristians celebrem l’ADVENT DE JESÚS. El salm que avui escoltarem ens diu que El Senyor es fa conèixer íntimament als seus fidels i per això no és un advent aparatós. Hi ha llums, però no als carrers, sinó dins les llars i al voltant d’un Pessebre, perquè volen imitar el cel estrellat que va voler prestar modestament la seva llum al Fill de Déu que arribà Ell mateix humil com un nen vulnerable. A l’església, una corona de flors d’hivern i de molsa abracen quatre espelmes que ens marquen, al compàs de les setmanes, que Déu acompleix les seves promeses per fer-se un dels nostres, per compartir les nostres penes i alegries. I la litúrgia, que barreja textos que ens parlen de la darrera vinguda i la primera volen posar en el nostre cor l’esperança d’aquest Déu que vol venir a casa nostra, si el deixem, CADA DIA i que ens diu que esperar-lo és treballar ara i aquí per a fer més humà el món nostre, igual que Ell va fer no dient només que ens estimava, sinó baixant al nostre món i demostrant-lo. Aquest Advent espera el Nadal, en canvi, per viure i cridar als quatre vents que no hi ha pau, justícia ni solidaritat veritables si no imitem Jesús des del seu humil bressol fins a la creu. Aquest diumenge encetem, doncs, un temps preciós per a discernir quin dels dos “advents” celebrarem.

Déu compleix les promeses (Diumenge 1 Advent)

“Compliré aquella promesa que tinc feta”. Ho deia Iahvè per boca del profeta Jeremies per anunciar la vinguda del Messies, el salvador d’Israel i de Judà. Ell serà la presència visible de Déu, que actuarà amb justícia i amb bondat. Se l’anomenarà: “El Senyor és el nostre bé”.

La promesa divina d’un Messies no esdevé cap promesa vana, com acostumen a ser tantes promeses humanes que es converteixen en paper mullat; no cal posar exemples. En canvi, la promesa divina del Messies s’acomplí amb Jesús de Natzaret, que materialitzà les paraules del profeta Jeremies. La salvació de Déu es concretà a la terra amb Jesús de carn i ossos, però es culminà al cel amb Jesús ressuscitat i assegut a la dreta del Pare, obrint-nos un camí segur per accedir a la vida de benaurança. Aquesta esdevé l’altra promesa, ara proclamada per Jesucrist, que hi haurà benaurança a la fi dels temps a través d’Ell si sabem buscar-la i encarrilar-la des d’aquí. Per això Jesús diu a l’evangeli: “Estigueu atents sobre vosaltres”, “Estigueu alerta pregant en tota ocasió”. Es tracta de no deixar-nos entabanar per promeses humanes que proposen el cel a la terra, quelcom impossible; o deixar-nos convèncer amb propostes d’inferns suportables amb l'argument que el cel no existeix. A l’evangeli, Jesús exhorta a alçar el cap ben alt i a mantenir-nos drets quan ell vingui a la fi dels temps. Serà el senyal que hem confiat en la seva promesa: perquè si confiem en promeses humanes ¿per què no hem de confiar en la promesa de Jesucrist?

Sant Pau animava als cristians de Tessalònica a creure en aquesta promesa, a comportar-se dignament per assaborir-la, i a deixar-se encoratjar per l’esperit diví mentre aquesta no arriba: “Que ell refermi els vostres cors perquè siguin sants i nets de culpa davant Déu, el dia que Jesús vindrà amb els seus sants. Amén”.

Aquesta invocació de sant Pau podria ser el nostre desig per aquest l’Advent, perquè encara sacsejats per les conseqüències de la pandèmia, l’espera confiada en la salvació divina refermi els nostres cors, que és el mateix que dir que refermi la nostra esperança, que és el mateix que dir que refermi les nostres ganes de trobar-nos comunitàriament cada diumenge per esperar plegats la seva vinguda.

Un rei que destrona la mentida (Crist Rei 2021)

“La seva reialesa no decaurà”, era la darrera frase de la profecia de Daniel. Fa referència al Fill de l’Home, el jutge escatològic de la fi dels temps mencionat la setmana passada, el Messies d’Israel que irromp a la terra per instaurar el regne de Déu. La lectura cristològica és fàcil de fer: Jesús esdevé aquest personatge que implantarà el regne de Déu per sempre més. Mentre els reis, imperis i dominis humans acaben morint o caient, el regne de Déu creix silenciosament mentre no arriba el moment de la seva consumació solemne i eterna. Aquesta és l’espera esperançada dels creients, que ens encoratja a viure el present de manera atenta i que ens projecta vers un futur de plenitud amb Déu, gràcies a Jesucrist Rei.

L’Apocalipsi de sant Joan, que anirà prenent protagonisme durant el temps d’Advent, anuncia la vinguda final de Jesucrist: “Mireu, ve sobre els núvols, i tothom el veurà amb els propis ulls”. Jesucrist es proclama com l’Alfa i l’Omega, com el principi i la fi de tot, amb la prèvia que “ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang”. Per tant, gaudim aquesta benaurança terrenal per esperar més ardentment la benaurança celestial.

A l’evangeli, Pilat pregunta a Jesús si és el rei dels jueus. La resposta és que sí, però especificant que la seva reialesa és molt diferent de les reialeses humanes, sempre condicionades i sempre volubles. La reialesa de Jesús és messiànica, per tant, poderosa i alliberadora, tant interna com externament. Per això Jesús proclama: “Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu”. La veritat és sempre alliberadora, per això la veu de Jesús, entronitzat com a rei, allibera de discursos enganyosos i de discursos falsos. Crist Rei és el gran testimoni de la veritat, que embolcallada d’autoritat i de poder, destrona els reis de la mentida.

Com més serem, més riurem (Diumenge 33)

“En aquell moment serà salvat el teu poble” és una frase magnífica que hem escoltat en el llibre de Daniel. La lectura parlava de desgràcies mai vistes fins aleshores, com ens ha succeït amb la pandèmia. Però sobretot anunciava la presència de l’àngel Miquel que, per a la tradició jueva, a més de ser el cap dels exèrcits celestials, esdevé el principal protector d’Israel. La intervenció angelical significarà la salvació del poble, dels inscrits en el llibre de la vida, que és el mateix que dir en el llibre dels creients, on podem afegir-nos-hi els qui formem la tradició cristiana. El relat anunciava la irrupció de la fi dels temps i l’advertiment del judici, que proclamarà la sentència per a la vida eterna o la reprovació eterna. Una sentència que, més que posar-nos la por al cos, ens ha d’encoratjar a la responsabilitat.  Tenir el nostre nom escrit en el llibre simbòlic de la vida pel sol fet de ser creients, esdevé un regal immerescut. La nostra única tasca és procurar que no ens esborrin del llibre a causa de la nostra irresponsabilitat.

Per aquesta raó, la carta als hebreus proclamava el potencial redemptor dels pecats realitzat per Jesucrist en les altures: “Amb una sola oblació ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats”. Aquest “del tot i per sempre” esdevé un altre regal immerescut: el del perdó constant dels pecats per la sola condició “de ser santificats”, d’estar batejats en el nom de Jesucrist, de creure en ell i de viure esperant el seu retorn.

A l’evangeli, Jesús també parlava de desgràcies com avantsala de la fi dels temps, quan els cosmos perdrà la seva fisonomia i irromprà el Fill de l’home, el jutge escatològic que serà ell mateix. De nou es mencionen els àngels, dedicats a la mateixa tasca que Miquel: “per a reunir els seus elegits”, que vindran en gran comitiva dels quatre extrems de la terra. Jesús aclareix que ningú no sap quan serà la fi dels temps, «només ho sap el Pare». Per tant, si creiem en una vida futura de plenitud, visquem tranquils i confiats, perquè la fi dels temps serà en el moment més propici, no en el més catastròfic. Serà quan estiguem més ben preparats perquè s’acompleixi la profecia de l’evangeli: que els reunits pels àngels del cel esdevinguem una immensa comitiva. Com diu la dita: “Com més serem, més riurem”.

El cercle de donar i rebre (Diumenge 32)

“Ha donat tot el que tenia”. Ho diu Jesús a l’evangeli, lloant la viuda pobra que ha dipositat la seva almoina en el tresor del temple. El missatge de Jesús és clar: és fàcil donar el que ens sobra, però donar el poc que tenim esdevé un gran mèrit. Aquest gest tindrà recompensa en la vida futura, però també en la vida present de manera providencial.

És el que succeeix en la primera lectura, quan el profeta Elies demana aigua i pa a una viuda pobra, la qual li descobreix respectuosament la seva gran precarietat. Però Elies l’exhorta a complir el què li demana, augurant-li recompensa. Ella confia i obeeix. Els resultats són immediats: “Durant molts dies tant ella com la seva família van poder menjar”.

La clau de lectura de la generositat d’ambdues vídues pobres és la seva religiositat: la viuda de l’evangeli acudeix al temple a pregar i diposita tot el que té com a gest de confiança absoluta en la providència divina. La viuda que atén Elies, malgrat la reticència inicial, fa confiança a la paraula divina pronunciada pel profeta que li assegura la provisió necessària.

De fet, com més deixada de la mà de Déu sembli una persona, més gaudeix de la presència divina, encara que no ho captem ni nosaltres ni la persona afectada llevat que ho contemplem amb els ulls de la fe. Ho afirmava amb convicció el salm responsorial sobre els més desemparats, on inclou les viudes i els seus fills: “El Senyor manté les viudes i els orfes”.

La carta als Hebreus corrobora aquesta presència divina enmig dels creients quan explica que Jesucrist “tornarà a revelar-se per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l”. De fet, la carta es refereix a la salvació de la fi dels temps, però mentre aquesta no arriba, s’esdevenen salvacions puntuals enmig de patiments físics, psicològics, materials, socials i eclesials. Són moments que ens oxigenen l’existència, ens consoliden la fe, i ens animen a la perseverança.