La música que acompanya el camí no té per què estar lligada a un beat, a un pols explícit. Malgrat que ho digui Murakami a un preciós llibre que es diu De qué hablo cuando hablo de correr. Per qualsevol activitat física -fins i tot per ballar- no necessitem beats, sinó un rítme que pot ser intern, o tàcit o suggerit. De la mateixa manera que no cal confondre vida privada amb intimitat no cal confondre batería i ritme. El cos sap del que parlem, no ens compliquem més l'explicació.
Per això em sortit a còrrer els últims dies amb la música de Hindemith, el Discret.
Paul Hindemith va ser un compositor alemany. Tres errors a aquesta anterior frase: "va ser", tenim la sensació de que encara ho és. "Alemany", tothom que va amb el cor per davant deixa la nació, el gènere i la vida particular a la porta de la partitura. I l'últim: "compositor", ja que Hindemith va ser molt més, només un home. Callem, doncs, que la nostra cursa ha començat i apretat el play.
Passen els arbres, els gossos salvatges ens ronden, els ocells salten al seu aire, que és també el nostre, i les cames, sense saber com obeeixen al ritme que es va suggerint des d'aquest diu per viola i pianoforte composat el 1919. Fa quasi 100 anys i per còrrer al camp ara hem de sortir primer dels blocs, autopistes i cotxes que no existien quan es va composar aquesta peça. De manera que al sentir-la la disseminem sobre un nou món.
Hindemith abominava de l'ego. Evitaba interpossar-se entre la música i l'oïent. Per això fugia de la genialitat, del romanticisme, de l'exageració. Era un valent, en aquell temps d'infatuació de l'ego que va ser la modernitat i les avantguardes que encara patim. Per ell el compositor ha d'estar al servei de la música i no a l'inrevés.
Seleccionem aquí algunes de les peces que hem sentit aquests dies:
Concerts
- Música concertante (Konzertmusik) op. 48 para viola y orquesta de cámara (1930)
- Música concertante (Konzertmusik) op. 49 para piano, dos arpas y metal (1930)
- Música fúnebre (Trauermusik), para viola y orquesta de cuerda (1936)
- Concierto para violín y orquesta (1939)
- Concierto para piano y orquesta (1945)
Música de cámara[editar código · editar]
- Cuarteto de cuerda número 1 en Do mayor op. 2 (1915)
- Cuarteto de cuerda número 2 en fa menor op. 10 (1918)
- Cuarteto de cuerda número 3 en Do mayor op. 16 (1920)
- Cuarteto de cuerda número 4 op. 22 (1921)
- Suite para piano 1922 op. 26 (1922)
- Quinteto para clarinete y cuerda op. 30 (1923)
- Cuarteto de cuerda número 5 op. 32 (1923)
- Cuarteto para clarinete, violín, violonchelo y piano (1938)
- Sonata para viola y piano (1939)
- Sonata para violín y piano (1939)
- Cuarteto de cuerda número 6 (1943)
- Octeto (1958)
Hindemith, en un exemple d'ètica artística inaudita, evitaba estar més enllà del moment en que escribia les notes, deixant la música sola amb els seus oïents. Nosaltres intentem igualar-lo i mentre fem camí, el nostre ego i la nostra personalitat es va diluint i va deixant pas a la música, que acaba per millorar-nos la física i la química.
