American Gothic de Grant Wood, 1930 (Art Institute of Chicago).
El Sud dels Estats Units, bressol de músiques
que han esdevingut universals com el blues, el country, el rock i el jazz, és
també lloc d’una fèrtil tradició literària que ha perforat tant la literatura
nord-americana com, en general, la literatura occidental. La influència de noms
com William Faulkner, Flannery O’Connor o Truman Capote s’ha estès fins arribar
a contagiar autors no necessàriament vinculats amb aquest territori (Donald Ray
Pollock o Chuck Palahniuk, per exemple).
L’imaginari de la novel·la del Sud, poblat d’éssers
a un pas de l’abisme que es debaten entre el bé i el mal, de personatges
grotescs i freaks, de ruralisme, racisme,
moral puritana, de violència i fanatisme religiós ha tingut també en el cinema,
un material de primer ordre per construir històries crues i salvatges però
també plenes de lirisme.
Wise Blood (Sang sàvia) de John Houston (1979), basada en la novel·la del mateix títol de Flannery O'Connor.
La Biblioteca Vallcarca i
els Penitents recorre les carreteres perdudes i els camps de cotó del Deep South, sondejant la seva ànima
fosca i llegendària: - D'abril a juny ens perdem en el cicle Deep South: música i literatura al Sud dels Estats Units: tres audicions comentades per Teresa Torres i Eduardo Izquierdo; Miqui Otero i Marina Espasa pel costat literari.
- Ens afegim a la crew de l'editorial Dirty Works, especialitzada en literatura del Sud, incorporant al nostre fons tots els títols publicats fins ara.
Si voleu que us expliquem la història de la mà dreta i de la mà esquerra, la història del bé i del mal, no dubteu a passar per la nostra església del 21 d'abril a l'1 de juny.
Si per Sant Jordi voleu ser romàntics de veritat, a més de la rosa i el llibre, podeu regalar al vostres estimats i estimades un disco i contribuir a salvar una espècie en extinció que va celebrar el seu dia, el "Record Store Day", el passat cap de setmana. I si a més de romàntics, voleu ser valents, podeu regalar un disc d'un gènere a vegades denostat pels seus deliris i excesos. Podeu regalar un disc conceptual que sigui l'adaptació musical d'un llibre. A continuació, una petita llista de recomanats.
La adaptació radiofònica que Orson Welles va fer de la novel·la "La guerra dels móns" de H.G. Wells, va fer que més d'un oient abandonés casa seva i busqués refugi per fer front a la invasió alienígena que s'estava retransmetent en directe. Uns anys després, el 1978, Jeff Wayneva fer una adaptació musical de la novel·la de Wells. El resultat va ser un doble disc de rock simfònic i progressiu amb deixos electrònics que avui sonen retrofuturistes. El millor del disc són els leit-motivs i un cert encant kitsch. El 2005 se'n va fer una versió nova, anomenada "The new generation".
Aquest disc és un passeig pel costat nerd de la ciència. És un viatge per l'interior de la ment, la consciència i el jo. Un tractact d'electrònica vintage, música exòtica i space age music. S'inspira no en un llibre, sinó en uns quants, que són citats en la fulla que acompanya el disc. Un dels títols que més crida l'atenció és "I am a strange loop", que es pot resumir amb una frase del seu autor, Douglas Hofstadter: " Al final, som autopercepció, una autoinvenció, tancada en miratges que són petits miracles de l'autoreferència". Podeu llegir més sobre "Synaptic Beat"aquí.
Alan Parsons -que també es va atrevir amb Asimov, amb un disc basat en "I robot"- i els heavies, no són els únics que es van atrevir amb Edgar Allan Poe. El 2003, Lou Reed li va dedicar un disc que Lluis Lles ressenyava a l'especial que la revista Rockdelux (323) va dedicar al músic novayorquí quan va morir: " Tras su participación en el espectáculo "POEtry" de Robert Wilson, surgió la idea de grabar un disco basado en los relatos y poemas de Edgar Allan Poe, que se materializó en un trabajo mucho más sólido de lo que algunos piensan. En él aparecen recitados sobre fondos misteriosos y atmósferas de pesadilla a cargo de actores como Willem Dafoe y Steve Buscemi, y colaboraciones de artistas como David Bowie, The Blind Boys of Alabama, Ornette Coleman (en el genial "Guilty") o Anthony Hegearty, en su alucinante y alucinanda lectura de "Perfect Day". Per cert, el disc d'Alan Parsons dedicat a Poe es diu "Tales of mystery and imagination".
Fa uns anys l'Stevie ens recomanava que "si bebes, no conduzcas". Uns anys abans, el 1979 algú li hauria d'haver dit que "si bebes, no componguis", a jutjar pel resultat de la banda sonora que va fer pel documental que adaptava el llibre "The secret life of the plants". Com a curiositat mira, passa, però no cal perdre-hi gaire temps. L'Stevie Wonder té discos infinitament millors.
Aquest àlbum no està basat en cap llibre, sinó que és la lectura que Scott Herren (Prefuse 73) fa del material d'un altre grup, The Books. Aquest EP conté vuit pàgines de beats abstractes que conviuen amb samples i instruments com banjos, violoncels, loops de guitarra i passatges de folk bucòlic.
Love is funny, or it’s sad, Or it’s quiet, or it’s mad. It’s a good thing, or it’s bad, But beautiful.
Hi ha obres d'art, llibres o peces musicals que no desitjaries mai deixar de contemplar, llegir o escoltar. Voldries diluir-te en les seves textures, perdre't entre les paraules, fondre't en la melodia i no tornar a la quotidianitat on la bellesa sovint està proscrita. Una sensació que pots tenir, també, contemplant un paisatge o compartint una carícia. El somni de sostenir en el temps un instant sublim. Aquest és l'efecte que produeix la lectura de Pero hermoso de Geoff Dyer.
Geoff Dyer
Geoff Dyer va publicar l'any 1991 aquesta obra, una sort de ficció narcòtica sobre el jazz que et submergeix en instantànies de les vides de Duke Ellington, Lester Young, Thelonious Monk, Bud Powell, Ben Webster, Charles Mingus, Chet Baker i Art Pepper, al temps que transcriu poèticament l'emoció que produeix l'escolta de la seva música. La lectura del llibre t'arrenca de la realitat per crear-te la il·lusió que pots tocar els músics, mirar-los directament als ulls mentre et parlen a través del seu instrument. Dyer et situa fora d'enquadrament, et fa invisible per revelar-te com a testimoni excepcional de l'univers íntim dels déus de la mitologia del jazz.
L'autor inventa el concepte de "crítica imaginativa" que barreja l'assaig, el conte, la novel·la coral i l'exercici poètic a partir de fotografies dels músics, immortalitzats per artistes del retrat com William Claxton, Herman Leonard o Milt Hilton, i d'episodis llegendaris de les seves respectives biografies. Capturant l'esperit del jazz, abraçant la improvisació, Dyer sondeja les ànimes dels protagonistes per trobar l'essència de la creació artística des d'una perspectiva totalment allunyada del rigor de la historiografia musical. Una visió personal i sensible en la qual música, somni i realitat es barregen embolcallant el lector.
En paraules de Joan Riambau, que escriu l'excel·lent introducció de l'edició en castellà, Dyer aconsegueix una mostra única de jazz per llegir i de literatura que convida a l'escolta.
DUKE ELLINGTON
"Duke buscó una pluma por el salpicadero y apuntó algo en los márgenes de su menú ondulado. Había escrito más horas de música que cualquier otro americano y la mayoría empezaba así, garabateaba en cualquier cosa que tuviera a mano: servilletas, sobres, postales, cartón arrancado de paquetes de cereales. Su música escrita arrancaba así y también era así como acababa: después de un par de ensayos las partituras originales enrolladas en la papelera como envoltorios de sándwich manchados de mayonesa y tomate, lo esencial de la música puesto a buen recaudo en la memoria colectiva de la banda."
LESTER YOUNG
"El sonido de Lester era suave y perezoso, pero siempre en alguna parte tenía algo de chillón. Tocado como si siempre estuviera a punto de salirse, pero sabiendo que nunca lo haría: de ahí provenía la tensión. Tocaba con el saxofón inclinado hacia un lado y, según se iba metiendo en su solo, el instrumento se desplazaba unos grados de la vertical hasta que lo tocaba horizontalmente, como una flauta. Nunca tenía la impresión de que lo estaba levantando; más bien parecía como si el instrumento se hiciera cada vez más ligero, se alejara de él flotando, y si ese era su deseo no iba a intentar retenerlo."
THELONIOUS MONK
"Monk tocaba el piano como si nunca hubiera visto uno antes. Se le acercaba desde todos los rincones, usaba los codos, le daba hachazos, pasando los dedos por las teclas como si fueran una baraja, golpeándolas rápidamente como si quemaran o tambaleándose entre ellas como una mujer con tacones altos, tocando muy mal según decían las normas del piano clásico. Todo salía tortuoso, de lado, nunca como uno se lo esperaba. (...) Tocaba con los dedos abiertos, apoyados sobre las teclas, con las yemas casi como si estuvieran mirando hacia arriba cuando debieran estar dobladas.
Un periodista le preguntó sobre eso, sobre su manera de golpear las teclas.
- Les doy como me da la gana".
BUD POWELL
"Las fotos tuyas al piano son una cosa distinta.... como esta, tomada en Birdland en una de esas noches en que conseguías derrotar a cualquiera tocando en el escenario: Bird, Dizzy, cualquiera. Un acompañamiento tras otro, encogiendo los hombros al seguir el ritmo, los ojos cerrados, una vena palpitando en la sien, sudor a raudales sobre el teclado, los labios estirados sobre los dientes, la mano derecha farfullando y bailando como agua en una roca, un pie marcando un ritmo que se vuelve cada vez más rápido según se van haciendo cada vez más complejos los movimientos de la mano derecha, melodías que florecen y se marchitan como flores, el impulso que nunca pierde fuerza y sin esfuerzo se convierte en balada (...)".
BEN WEBSTER:
"Cuando tocaba, los ojos se le volvían hacia dentro de la cabeza, el cuello y los carrillos se le hinchaban como si estuviera a punto de volverse esférico del todo. Siempre le había gustado tocar lento (...). En cierto modo, cuanto más lentamente tocaba, mejor: había vivido una vida muy larga y tenía un montón de cosas que decir en cada nota. Y al mismo tiempo una parte de él nunca había crecido, tenía las emociones de un niño pequeño y a veces era como si estuviera sollozando a través del saxofón, de manera que incluso si tocaba algo sencillo y bonito te podía romper el corazón."
CHARLES MINGUS
"Algunos tocaban el bajo como escultores, cincelando notas de un bloque indefinido de piedra; Mingus lo tocaba como si estuviera luchando, a corta distancia, trabajando desde dentro, agarrándolo por el cuello y punteando las cuerdas como si fueran tripas. Sus dedos eran tan fuertes como pinzas. La gente sostenía que lo habían visto sujetar un ladrillo con el pulgar y el índice y dejar dos marcas donde lo había cogido. Después tocaba las cuerdas tan suavemente como una abeja que se posa en los pétalos rosas de una flor africana que crece en un lugar que nadie ha visitado. Cuando lo inclinaba, hacía que el contrabajo sonara como el zumbido de una congregación de miles de personas en una iglesia. "
CHET BAKER "(...) Recordó algo que un amigo de Chet le dijera una vez de su manera de tocar: que la manera en que sostenía las notas te hacía pensar justo en el momento en que una mujer empieza a llorar, cuando su rostro se llena hasta el borde de belleza, como el agua en un vaso, y hacías cualquier cosa en el mundo por no haberle hecho daño de esa manera. El rostro de esa mujer como algo tan quieto, tan perfecto, sabes que no puede durar, pero ese momento, más que ningún otro, tiene algo de eternidad: cuando los ojos conservan la historia de todo lo que hombres y mujeres se han dicho unos a otros. "
ART PEPPER "Ahora, en lo que sabe serán sus últimos años de vida, es capaz de alcanzar una identificación tan total con su música, que puede perder por rutina todo sentimiento de sí mismo; sabe tocar automáticamente más allá y por encima de sí mismo. Cada nota se tensa hacia el consuelo del blues e, incluso, trozos sencillos te arañan el corazón como un gran réquiem. Consciente de esto, está casi seguro de algo que se ha preguntado, sospechado y deseado durante mucho tiempo: que no había malgastado su talento por haber estado tan jodido como lo estuvo, que como artista su debilidad era esencial: en su música, era una fuente de fuerza."
Pero hermoso de Geoff Dyer es un llibre descatalogat però que trobaràs disponible
Rutebeufés un poeta medieval francès (1230-1285). La seva obra és molt diversa i va trencar amb la tradició de la poesia trobadoresca. També va ser un dels primers poetes en parlar en primera persona de les misèries i dificultats de la seva vida.
Leo Ferré va adaptar un dels seus poemes, "El plany de Rutebeuf" (La complainte de Rutebeuf) per a ser cantat en una cançó amb el títol "Pobre Rutebuf" (Pauvre Rutebeuf), els anys cinquanta. La cançó, a part de Leo Ferré, l'han cantada diversos artistes a França.
Com que a Leo Ferré ja el vam escoltar el mes passat, us deixo amb una interpretació de Joan Baez.
Que sont mes amis devenus Que j'avais de si près tenus Et tant aimés Ils ont été trop clairsemés Je crois le vent les a ôtés L'amour est morte Ce sont amis que vent me porte Et il ventait devant ma porte Les emporta
Avec le temps qu'arbre défeuille Quand il ne reste en branche feuille Qui n'aille à terre Avec pauvreté qui m'atterre Qui de partout me fait la guerre Au temps d'hiver Ne convient pas que vous raconte Comment je me suis mis à honte En quelle manière
Que sont mes amis devenus Que j'avais de si près tenus Et tant aimés Ils ont été trop clairsemés Je crois le vent les a ôtés L'amour est morte Le mal ne sait pas seul venir Tout ce qui m'était à venir M'est advenu
Pauvre sens et pauvre mémoire M'a Dieu donné, le roi de gloire Et pauvre rente Et droit au cul quand bise vente Le vent me vient, le vent m'évente L'amour est morte Ce sont amis que vent emporte Et il ventait devant ma porte Les emporta.
Què se n'ha fet dels meus amics, amics que tenia ben presos a mi i que tant estimava. Estan tots ben escampats crec que el vent se'ls ha endut ben lluny. L'amor és mort. Aquests són els amics que el vent em porta. I el vent que bufa a la porta de casa se'ls emporta.
Com en l'estació que l'arbre es desfulla,
quan ja no resta en branca cap fulla i totes són a terra,
amb la pobresa que m'aclapara i d'arreu em fan la guerra. A l'hivern no és pas convenient que us expliqui com me n'avergonyeixo i de quina manera.
Què se n'ha fet dels meus amics, amics que tenia ben presos a mi i que tant estimava. Estan tots ben escampats crec que el vent se'ls ha endut ben lluny. L'amor és mort. El mal no sol pas venir sol i tot el que havia de venir ja ha passat.
Pobres sentits i pobra memòria m'ha donat Déu, el rei gloriós, i pobres rendes. Dret al cul quan bufa el vent, quan bufa el vent, em venta ben lluny. L'amor és mort, així són els amics que el vent s'emporta i el vent que bufa davant la porta se'ls emporta.
Nicolas Blondeau, bibliotecari de laMédiathèque du Grand Dole i membre de l'ACIMens proposa una cançó per anar dient adéu a l'estiu.
Chanson d'automne (Cançó de tardor) és un poema breu de Paul Verlaine, musicat i cantat per Charles Trenet l'any 1940. Paul Verlaine és, juntament amb Rimbaud i Baudelaire, un dels poetes francesos més del segle XIX. Charles Trenet(1913-2001) fou un dels cantants francesos més coneguts i respectats.Va tenir una llarga carrera musical, des dels anys 1930 fins a la seva mort, i va ser un dels introductors del swing i el jazz a la cançó popular francesa.
La versió original del 1940:
I una versió de finals del seixanta on al final enfoquen, entre el públic, dos dels grans: Serge Gainsbourg i Georges Brassens. No es pot inserir, però podem seguir aquest enllaç: Charles Trénet "Chanson d'automne"
Les sanglots longs Des violons De l'automne Blessent mon coeur D'une langueur Monotone.
Tout suffocant Et blême, quand Sonne l'heure, Je me souviens Des jours anciens Et je pleure. Et je m'en vais Au vent mauvais Qui m'emporte Deçà, delà, Pareil à la Feuille morte.
Els llargs sanglots
dels violins
de la tardor
em fereixen el cor* d'un llanguiment monòton.
Tot sufocant i pàl·lid, quan sona l'hora, recordo els dies passats i ploro.
I me'n vaig amb el vent dolent que se m'emporta cap aquí i cap allà talment com una fulla morta.
*Trenet va canviar la paraula "blessent" (ferir) per "bercent" (bressolar).
I a Mediamus, recuperem L'amor és Déu en barca, un poema d'Enric Casasses musicat i cantat per Miquel Gil.
Seguint el principi dels vasos comunicants, presentem un nou episodi de la sèrie mensual d'intercanvis entre el Franc-Comtat i Catalunya, entre Mediamus i Ampli on, cada primer divendres de mes, l'un publica al blog de l'altre en el mateix moment. Comença la primavera amb un record a dos veritables revulsiusde la poesia i la cultura francòfona i universal: François Villon i Georges Brassens. Els nostres amics del nord tenen la paraula.
"Villon em va interessar de seguida per la seva faceta patibulària, per la seva faceta de pinxo. Villon em va agradar pel seu aspecte, pel que es deia d'ell, perquè havia estat a punt de ser penjat. I, en definitiva, perquè vivia al marge de la societat. Sempre he freqüentat aquesta idea de marginació. He viscut amb Villon durant dos anys. No llegia més que això. Em vaig identificar amb éll."
Georges Brassens
pintura: Amedee ForestierFrançois Villon a una taverna
François Villon (1431 - 1463) va ser un poeta francès que va viure a mitjans del segle XV.
Va néixer el 1431 i es desconeix quan va morir. La seva creació més celebrada és "La balada dels penjats", escrita quan esperava la seva execució a la forca. Les dades sobre la vida de François Villon són incertes. Es diu sempre d'ell que era un marginal, que no poques vegades va ser empresonat, que era un truà.
Nascut probablement el 8 d'abril de 1431, a París, orfe de pare, va ser confiat al mestre Guillaume de Villon, canònic i capellà de Saint-Benoît-le-Bétourné, qui l'envia a seguir estudis a la facultat d'arts. Però després d'haver obtingut una llicenciatura, descura l'estudi per a córrer darrere de l'aventura. A partir d'aquesta època, la seva vida tindrà per teló de fons la guerra dels cent anys i el seu seguici de brutalitats, fam i epidèmies. Acusat d'assassinar el religiós Philippe Sermoise, el seu rival en amors, és obligat a fugir de París. Obté el perdó al gener de 1456. Poc després participa en el furt del Col·legi de Navarra. Entre 1456 i 1461, prossegueix les seves aventures per la vall del Loira, va a la presó durant l'estiu de 1461, però és alliberat alguns mesos més tard en ocasió d'una visita de Lluís XI. De tornada a París, escriu Le Testament però és arrestat una vegada més el 1462. És torturat i condemnat a la forca, però la pena és commutada per deu anys d'allunyament de París.
Villon no va renovar tant la forma de la poesia del seu temps com els seus temes. Va donar nova vida a motius heretats de la cultura medieval que ell coneixia a la perfecció i els va animar amb la seva pròpia i original personalitat.
Font: Viquipèdia
Ballade des Dames du temps jadis, poema de François Villon (1431-1463?) Cançó composada i interpretada per Georges Brassens (1921-1981)
Ballade des dames du temps jadis Dites-moi où, n'en quel pays,
Est Flora la belle Romaine,
Archipiades ne Thaïs,
Qui fut sa cousine germaine,
Echo, parlant quand bruit on mène
Dessus rivière ou sur étang,
Qui beauté ot trop plus qu'humaine.
Mais où sont les neiges d'antan ?
Où est la très sage Héloïs,
Pour qui fut châtré et puis moine
Pierre Esbaillart à Saint-Denis ?
Pour son amour ot cette essoine.
Semblablement, où est la roine
Qui commanda que Buridan
Fût jeté en un sac en Seine?
Mais où sont les neiges d'antan ?
La roine Blanche comme lis,
Qui chantoit à voix de seraine,
Berthe au plat pied, Bietrix, Aliz,
Haremburgis qui tint le Maine,
Et Jeanne, la bonne Lorraine,
Qu'Anglois brûlèrent à Rouen,
Où sont-ils, Vierge souvraine?
Mais où sont les neiges d'antan ?
Prince, n'enquerrez de semaine
Où elles sont, ne de cet an,
Qu'à ce refrain ne vous remaine :
Mais où sont les neiges d'antan ?
El poema és una evocació de les grans figures femenines de la mitologia greco-romana, de les llegendes cristianes i de la història antiga i medieval:
Flora : la deessa romana de les flors,
Archipiades : aquí sembla haver un malentès ja que Alcibíades (450-404 av JC) va ser un estadista grec, deixeble i amic de Sòcrates
Thaïs : santa egípcia del segle IV
Echo : nimfa de la mitologia grega
Héloïs : Eloïsa d’Argenteuil (1100 ?-1164), en referència als Amors d'Eloïsa i Abelard.
La Reine qui commanda à Buridan : evocació de l'afer de la tour de Nesle [llegenda d'una reina sanguinària que matava els seus amants nit darrera nit, i els llançava des de la torre del seu palau, dins d'una bossa, riu avall; possiblement Marguerite (1290-1315), Jeanne (?1293-1349), o Blanche (?1296-1326) de Bourgogne
La reine Blanche : Blanca de Castille (1188-1252), mare de Saint-Louis
Berthe au plat pied : Bertrade de Laon (720-783)
Bietrix : possible referència al personatge de la Divina Comèdia de Dante, o a Béatrice de France (938-987)
Amb aquesta nova proposta literària de Nick Hornby, els i les mitòmanes podem riure'ns de nosaltres mateixes a través dels seus personatges protagonistes. Si mai heu fet un viatge de "peregrinació mitòmana" o us heu desviat de la ruta per arribar a un " indret de culte mitòman", arrossegant algun company o companya de viatge -no tan convençut del canvi de rumb-, sabreu de què us parlo.
Nick Hornby (Regne Unit, 1957) torna a parlar-nos de música en la seva última novel·la, Juliet, naked. El títol del llibre fa referència al títol del disc al voltant del qual es desencadena tot el relat. És la seva segona novel·la dedicada a la música, després d'Alta fidelitat, una novel·la que va portar al cinema el director Stephen Frears (2000) i de la qual ens va parlar en aquest bloc el Director Wilkins.
Juliet, naked es basa en el triangle amorós següent. Duncan és professor, voreja els 40 anys, i viu obsessionat per Tucker Crowe, un músic nordamericà que, després de gravar un disc de culte -Juliet-, desapareix del mapa. El segon vèrtex del triangle és Annie, la seva parella, una dona decebuda amb la vida i a punt d'amargar-se-la si no actua ràpidament. El tercer en discòrdia és el propi músic americà, de qui descobrirem que, en realitat, porta una vida força allunyada del que suposen els seus fans, que van escampant mites "salingerians" en incomptables fòrums d'internet. Les possibilitats de connexió que ens ofereix actualment la xarxa virtual, i la publicació d'unes gravacions inèdites de les primeres proves per a l'àlbum Juliet, seran els detonants perquè les vides d'aquests tres personatges acabin confluint en un curiós poblet perdut de Gran Bretanya. Y hasta aquí puedo leer.
El tema dels seguidor fanàtics i incondicionals de les "estrelles" musicals és un dels temes claus de la novel·la. Nick Hornby en fa un retrat ple d'humor, però també d'altes dosis de seriositat i sensibilitat, marca de l'autor.
Una fotografia (extreta del New York Times) que és LA FOTOGRAFIA: Nick Hornby prenent el micro per començar el show com una autèntica estrella de rock.
En definitiva, és una bona reflexió sobre la percepció de l'art musical. La diferència abismal que hi pot haver entre allò que volen transmetre els compositors quan creen una obra i el que realment reben els que l'escolten. I encara més enllà: Hornby fa un retrat exacte d'aquest sentiment de proximitat que podem tenir cap als nostres ídols artístics -com si fóssim els únics éssers de la Terra a qui va dirigit el seu missatge-, i la seguretat de conèixer la seva vida, obra i "miracles" com ningú més en el món. Els fragments de la novel·la que descriuen la competència d'un dels protagonistes, Duncan, a través de pàgines i fòrums de la xarxa, amb la resta d'admiradors de Tucker Crowe, en són un exemple molt entretingut.
Fa unes setmanes, Hornby era a Barcelona presentant la novel·la. Reprodueixo un breu resum de les seves paraules pel que fa a la situació de la indústria musical: "Em venia de gust tornar a escriure sobre música -deia a la roda de premsa-. Quan vaig escriure Alta Fidelitat, el 1995, no existia internet. Ara no existeixen les botigues de discos. Internet ha canviat la perspectiva respecte al fenomen musical, la manera en què sentim i entenem les cançons, però també la pròpia consideració dels artistes quan es busquen a la viquipèdia. Cada vegada és més difícil veure com pagarem als músics pel que fan, perquè la gent no deixarà de crear música".
I sí. Internet ens canvia la vida i la percepció de la realitat. Fins i tot hi podem trobar aquesta fictícia portada del disc fictici del músic de ficció Tucker Crowe (encara que sigui autopromoció, té la seva gràcia).
Com a reconegut amant de la música pop, fa uns anys li van demanar a Nick Hornby que fes una petita playlist dels seus gustos musicals. La trobareu clicant aquí: playlist pop by Nick Hornby.
Nick Hornby al catàleg de les biblioteques públiques: Argus i Aladí.
