Seleccions Rare, Groove, & Tururut IV: Mood mosaic

Les seleccions Rare, Groove, & Tururut son una sèrie de posts sobre selectes i singulars recopilacions de música dels anys 50, 60, i 70, més o menys rara i més o menys difosa, feta en estranyes edicions i segurament adreçades a minories. Afegim que la gran majoria es troben també descatalogades físicament. Petits tresors que conformen la cara B de la nostra discografia.

The Mood mosaic són una sèrie de recopilacions fetes pel segell italià Partners in crime (una més que probable referència al primer episodi de la popular sèrie britànica Doctor Who) amb la intenció de remarcar la importància d'una sèrie de grups i de temes sorgits a partir de finals dels 60 i durant els setanta en l'òrbita més groovy de l'escenari tant europeu (França, Alemania, i Regne Unit) com americà, tot saltejat de Soul funk autèntic, amb jazz suau, i fins i tot algunes maneres pop: tot hi té cabuda, fins i tot bandes sonores.

Van arribar a sortir 14 cds, cadascun amb una temàtica unitària diferent (avui en dia encara se'n poden trobar via Amazon, tant en cd com en mp3, i potser encara algun vinil de segona mà).

La imatge gràfica de la col·lecció té una acurada barreja de l'estètica més puntera de l'època adobada amb un clar batec eròtic.

 01. VA - The Mood Mosaic Vol.1: The Hascisch Party! (1997)

 02. VA - The Mood Mosaic Vol.2: Barnie's Grooves (1997)



 03. VA - The Mood Mosaic Vol.3: The Sexploitation (1997)



 04. VA - The Mood Mosaic Vol.4: Les Yper Sound! (1997)

 05. VA - The Mood Mosaic Vol.5: Supervixens (1997)

 06. VA - The Mood MosaicVol.6: Jazz A Go Go (1998)



 07. VA - The Mood Mosaic Vol.7: The New Shapes Of Sound (1998)



 08. VA - The Mood Mosaic Vol.8: Funky In A Minor Mode (1999)



 09. VA - The Mood Mosaic Vol.9: The Sound Bullett (2000)



 10. VA - The Mood Mosaic Vol.10: Retro Active (2000)



 11. VA - The Mood Mosaic Vol.11: Feelin' Funky (2002)

 12. VA - The Mood Mosaic Vol.12: Mondo Porno (2007)



 13. VA - The Mood Mosaic Vol.13: Soul Seduction (2009)



 14. VA - The Mood Mosaic Vol.14: Book A Trip (2011)

Com a tast no està gens malament...hi ha molta més música de la que sembla!

Lo Jaume.

Seleccions Rare, Groove, & Tururut II: The Disco Demands

Les seleccions Rare, Groove, & Tururut son una sèrie de posts sobre selectes i singulars recopilacions de música dels anys 50, 60, i 70, més o menys rara i més o menys difosa, feta en estranyes edicions i segurament adreçades a minories. Afegim que la gran majoria es troben també descatalogades físicament.
Petits tresors que conformen la cara B de la nostra discografia.



The Disco Demands son una sèrie de cinc cds recopilatoris (també disponibles en vinil) fets pel col·leccionista i DJ i productor escossés Al Kent (Ewan Kelly) sota els segells Barely Breaking Even (BBE) Records i Million Dollar Disco.

Cada CD està ple de meravellosa i negra, molt negra, música Disco dels anys setanta, amb tocs funky amb majúscules. Capaç de fer vibrar fins la darrera fibra del nostre cos. 
Em manifesto molt fan dels Bee Gees, però cal aclarir que la música disco va molt més enllà del que es va popularitzar, arrelant de manera molt diversa a les pistes de ball nord-americanes. Es ben cert que desprès del genial l'èxit del Philly Sound o el so de Philadelphia, la música va anar divergent cap a altres territoris més racials i menys orquestrals, amb més soul i com ja em dit, amb més funk. Aquesta es una mostra excepcional, un munt de temes (la gran majoria força desconeguts) amb una gran càrrega de força, ritme, delicadesa, i com no, de sexualitat espaterrants. La selecció conte gran quantitat de temes reeditats i remasteritzats.

Les caràtules dels discos son d'un vigor contundent captant l’essència de l'erotisme tant de moda durant l'època del Blaxploitation i paral·lelament lligats a l'empenta del moviments reivindicatius afroamericans en l'autoreafirmació com a comunitat cultural diversa i creativa. Realment l’exuberància de totes les portades deixa sense alè.

Altres edicions han contat amb altres portades molt més tímides, segurament subjectes a fins comercials, malgrat tot els alegres i desenfadats anys setanta parlen per si sols.

Al Youtube hi trobareu algun que altre exemple.





Creieu-me si us dic que escoltant aquests discs desitjareu haver nascut negres.

Lo Jaume.

La Biblioteca d'Ampli # 7: Funk & Soul Covers

Back to Black!

(recuperant el vinil)

Continuem la sèrie dedicada a destacar la sucosa bibliografia al voltant de la música. Avui, un festí visual, el fascinant món de les cobertes dels llegendaris i reivindicats Long Plays !

Joaquim Paulo Funk & Soul Covers Köln: Taschen, 2010

Están ante una historia de amor. Amor por la música, los compositores, los grandes cantantes y todos esos visionarios que, en un momento determinado, rompieron los moldes (...) . De hecho, un disco de vinilo es también una obra de arte. Posee vida, concepto y forma. Escoger uno es un ritual prolongado, que nunca termina. Coger la carátula, extraer el disco con profundo respeto, mirar los surcos circulares que producirán música extraordinaria, colocarlo en el tocadiscos y, de nuevo, sostener la cubierta y leer los créditos y las letras de las canciones, y analizar toda esa información. Piensen en el placer que los diseñadores y fotógrafos pueden ofrecer a innumerables músicos, al producir una cubierta digna de su nombre. Diseñar una carátula para un disco de vinilo no es lo mismo que para una minúscula cubierta de CD que, en la mayoría de los casos, no es más que una cajita de plástico. La diferencia es enorme.

'What's Going On' de Marvin Gaye adquiere un nuevo significado cuando lo escuchas carátula en mano. La mera fuerza de la fotografia le otorga una dimensión diferente. La música que yo exploro, que busco, compro y escucho, es gloriosa. Es mía y eso es suficiente. El tamaño también importa, así como el aspecto y la textura de la superfície. ¿Soy obsesivo? ¿Un fanático del vinilo? Sí, soy eso y mucho más. Es por ello que he reunido (únicamente) unos cuantos de mis discos favoritos en este libro. Para empezar ha influido larareza, la importancia histórica, el impacto visual de la carátula y, por supuesto, mi adoración por la música (...) Elegir que discos incluir en el libro fue una mezcla de pasión, de recordar momentos de mi vida ligados a una música como un cordón umbilical, a la compra de cierto álbum en un momento concreto y de la desesperación que sentí cuando me vi obligado a excluir muchos títulos antes de llegar a la selección final.

(de la introducció de Joaquim Paulo)

Una formidable recopilació 24 x 24 cm. de més de 500 cobertes de l'edat d'or de la música negra amb nutritius textos del seu context artístic i social. Aquí podeu fer-ne una interessant visita prèvia: http://bit.ly/9S6QHU

Música i cinema: '70s Classic Soul Soundtracks

Continuem la sèrie d'articles dedicats a la fructífera unió d'aquestes dues arts amb una discografia selectiva dedicada a un gènere, tant cinematogràfic com musical, molt popular a principis de la dècada dels anys '70 del segle passat del qual no és la primera vegada que us en parlem : el conegut com Blaxploitation !

Tamara Dobson

Persecucions de cadillacs pels carrers de Detroit o de Harlem, tirus, collars de cadenes daurades, droga, negres despampanants, detectius vacilons, ulleres gegants, gecs d'hòsties a dojo, pantalons grocs acampanats, gangsters i xulus de barri, gabardines de cuir, pentinats afro, minishorts brillants... i música funky... molt funky !

Com podreu comprovar a continuació, un grapat d'artistes de primera composen i interpreten una música extraordinària per a un gènere proper a la sèrie B, la banda sonora de la comunitat afroamericana urbana, entre el lumpen i el luxe macarra, desafiant al destí prescrit pels blancs. Les convulsions i revoltes dels '60 havien encès l'orgull negre per sempre més.

Revista MOJO número 202: Jonny Trunk, músic, escriptor, editor discogràfic i un dels més reconeguts especialistes en aquest gènere, presenta la crema de les bandes sonores blax.

... sista, broda, all that fckin' musictecarian fellas ... here 'r they :

The Ten Classic Soul Soundtracks!

James Brown Black Caesar (Polydor, 1973)


Don Julian & The Larks Savage! (Money, 1973)

Marvin Gaye Trouble Man (Motown, 1972)


Isaac Hayes Shaft (Stax, 1971)


Curtis Mayfield SuperFly (Curtom, 1972)


Johnny Pate Shaft in Africa (Probe, 1973)


Isaac Hayes Truck Turner (Stax, 1974)


Gene Page Blacula (RCA, 1972)


Bobby Womack / JJ Johnson Across 110th Street (UA, 1970)


Roy Ayers Coffy (Polydor, 1973)

mmm ... quins falten a la biblioteca? ... pelis, posters, discos ... un centre d'interès? ;-)

stickin' it to the man!

.

Vampisoul: La recerca subtil o arqueologia explosiva

Ens trobem amb un segell que en tant sols una dècada ha aconseguit consolidar-se a les remogudes aigües de la indústria musical de principis de segle.
Vampisoul neix el 2002 a Madrid fundat per Iñigo Pastor (un dels fundadors de Munster Records), a partir d'aquí s'inicia un particular romanç amb els oients més inquiets i els amants dels sons més negres: des dels més cool, groovy, i soul fins a d'altres derivats del jazz i del latin jazz, passant pels ritmes més salseros .



Es difícil acotar l'espai d'influència d'aquest segell que es mou amb facilitat entre límits, estils, i orígens diversos. Etiquetes tant suggerents i estimulants com aquestes omplen les seves caixes de cds: New Orleans Funk, deep southern R&B, East Harlem boogaloo, Cuban jam sessions, exotic soundtracks, tail-shaking soul, trippy tropical sounds, Peruvian groovers, West African higlhlife, East european jazz, Nigerian Afrobeat....i així podríem seguir d'una manera esbromadora. Es la magia de les etiquetes, a vegades una eina artificiosa a vegades una definició subtil.



Vampisoul es troba ara justament posicionada en el panorama musical com un segell reputat i posseidor d'un públic fidel. Cal pensar que quan els canvis que afecten a la nostra societat i a la nostra manera de escoltar música hagin arrelat, aquest segell es mantingui encara actiu i amb bona salut.
Es manifesta, una estratègia lloable per tal d'arribar a un públic col·lecionista i selecte amb abundants edicions de vinils i singles de 45 rpm, així com estratègies d'expansió per donar-se a conèixer com l'edició de marxandatge o el patrocini de sessions de DJs en locals de tot el mon.



Vampisoul ha desenvolupat un instint arqueològic espectacular, entre la vesant més pedagògica i la més arriscada recuperant vinils pràcticament inexistents, mai editats en cd i en alguns casos en edicions molt limitades inclús en el país d'origen.
Entrar a valorar un catàleg tant gran com dispers i de tanta qualitat es summament difícil en tant poc espai, així que ens centrarem en alguns apartats més genèrics.



Del soul al Funk i viceversa
Desde la recuperació de figures claus com Joe Bataan (amb la publicació de nou disc inclòs), Erma Franklin (germana d'Aretha), Sly Stone (abans d'afegir Family al nom), un molt jove Barry White, Andre Williams (amb nou disc també) i molts d'altres fins a l'extrem més funky on brillen gent com Joe Cuba, Betty Davis, Willie Henderson, els Soul Searchers, o el nigerià Segun Buknor.
Dels sons més jazzy fins a la rotunditat del soul o la transgressió del Funk més primigeni, es barregen i es confonen estils, encara que de música sols n'hi ha una i es molt i molt bona.



La cosa Latina o abans de Fania
Un autèntic all-star de la música llatina o del latin Jazz que acabaria triomfant al nuyork de mitjans dels 60 amb l'irrupció de la música Salsa de la mà de Fania records i dels seus padrins: Johnny Pacheco i Jerry Masucci.
Tot un estol d'il·lustres desfilen per Vampisoul amb impressionants discos on mostren sense repares la millor versió d'ells mateixos, ja sigui salsa o jazz o ambdós coses alhora.
Atenció als noms: Willie Bobo, Cachao, Candido, Ray Barretto, Johnny Colon, Louie Ramírez, Pete Rodríguez, Mongo Santamaría, Carl Tjader, Eddie Palmieri, Nilo Espinosa, El gran Fellave...
També hi haurà lloc per un doble directe de Fania (només obrir la capsa ja en surt fum) i tres històrics dvds entre els que destaquen el mític documental Our latin thing, del que tant sols es pot dir el següent: Imprescindible.



Però durant els 60 i 70 a Amèrica llatina també es va fer soul, funk, jazz i es va barrejar amb els ritmes tradicionals, es aquí on segur que la feina d'espeleòleg musical ha estat més reeixida, reobrint nous camins musicals desconeguts: Gózalo (3 vols. d'autèntic Boogaloo), The afrosound of Colombia (vol. 1), Cumbia Beat (vol. 1); Back to Perú (2vols). Autèntics recopilatoris de multitut de desconeguts músics locals que van saber cuinar plats refinats amb diferents ingredients d'aquí i d'allà.



Quan a la tele feien Sor Citroen, aquí també fèiem Jazz, soul, i funk
A principis dels seixanta, Espanya viu el seu particular boom econòmic degut al turisme, una època de bonança econòmica en la que els visitants estrangers a part d'afartar-se de paelles i sangries també van deixar aquí alguns costums i diverses influències musicals. L'intercanvi de discos i de músics es sedimenta i acaba eclosionant uns anys desprès amb les primeres gravacions més o menys sèries. Ens remuntem a finals dels seixanta i primers dels setanta, multitud de grups toquen en clubs nocturns el que han aprés o escoltat: Jazz, soul, funk, i la barreja de tot. Els dos sorprenents recopilatoris sota el nom de Sensacional soul així ho reflexen.
Grups coneguts, desconeguts, i fugassos agafen les guitarres elèctriques i els hi afegeixen seccions de vent per començar a fer soroll del bo.



Ibérico Jazz es l'altre recopilatori que ens ofereix Vampisoul, en aquest cas del fons d'armari d'un pioner del jazz independent: Don Antoliano Toldos, que amb el seu segell Calandria va publicar un grapat de fantàstics singles que mereixen amb escreix haver estat recuperats.



Des d'aquí la meva sincera i extraordinària felicitació a tot l'equip de Vampisoul per la impagable labor que estant duent a terme (i que espero que a més els hi surti rentable). El que hem vist aquí es tant sols la punta de l'iceberg, però n'hi ha molt més i segueix creixent, potser un dia fem una segona part...serà una bona senyal.

La Discoteca d'AMPLI, XLV: James Blood Ulmer

James Blood Ulmer Odyssey (Columbia, 1984)

Vaig saber de l'existència d'aquest extraordinari músic (com de tants altres grans músics) gràcies a Oriol Perucho, un dels amics amb el qual comparteixo l'amor per la música d'Ornette Coleman [en una època en què no era gens fàcil trobar aquest tipus d'enregistraments a Barcelona] per tractar-se del primer guitarrista, així com el primer instrument elèctric, que el mestre incorporava al seu grup. Naturalment, no es tractava d'un guitarrista més ... Ulmer ha desenvolupat un estil basat en la tradició de la música afroamericana assimilant la filosofia musical definida per Ornette Coleman com "harmolodia" . M'agrada la seva musicalitat, fàcilment identificable per un original atac a les cordes de la guitarra i el seu timbre rarament tremolós, entre fràgil i contundent, fugint de tot convencionalisme harmònic o rítmic. Línies melòdiques molt basades en acords, Free Jazz Hendrix bàsic, molt Blues, molt Rock, molt Funk.

Va començar la seva carrera, a principis dels '60, en diferents bandes de funk entre Pittsburgh i Detroit, arribant a New York l'any 1971, on toca, entre altres, amb Art Blakey i enregistra un disc amb el quintet de l'antic bateria de John Coltrane, Rashied Ali, l'any 1973. En aquest mateix any entra a formar part de la banda d'Ornette Coleman, la qual cosa marca profundament el seu art.

fragment d'un concert amb Ornette Coleman (saxo i trompeta), Sirone (baix) i Bill Higgins (bateria) a Roma el 1973

La seva carrera és extensa i prolífica, sempre buscant nous camins expressius, sempre fent música creativa i excel·lent, en directe i plasmada, també, en àlbums molt recomanables.

Odyssey, el que us proposem avui, és probablement un dels seus millors treballs.

Un autèntic Power Trio format pel propi Blood a la guitarra, amb el violinista Charles Burnham i el bateria Warren Benbow.

Ulmer va desenvolupar una afinació especial expressament per a aquest àlbum; tècnica que permetia tocar les parts del baix al mateix temps que les parts de guitarra solista.

Tota la música del disc és un compendi de recursos imaginatius que aconsegueixen crear efectes sorprenents ... de vegades tenim la sensació d'estar escoltant en realitat a tota una orquestra.
Àtoms de free jazz, blues, rock & roll, funk, i punk units en una fantàstica mol·lècula musical.
Formes lliures que ens arriben absolutament cohesionades en un so net, compacte i poderós.
Un disc ja clàssic.

actuació del trio a Varsòvia, 1983

Pàgina de JBU al MySpace: http://www.myspace.com/jamesbloodulmer
Article a Wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/James_Ulmer

.

Brothers & Sisters: Gil Scott-Heron en concert

Demà dijous a la sala Luz de Gas de Barcelona actúa una llegenda viva de la música afroamericana: Gil Scott-Heron. Nascut l'any 1949 a Chicago, és considerat el pioner del rap gràcies als enregistraments d'spoken word que va fer als anys setanta. Activista pels drets dels negres, poeta i músic, el primer àlbum que va editar és un conjunt de lectures musicades del seu llibre de poemes Small Talk at 125th and Lenox (1970).

Us recomanem alguns àlbums d'una carrera llarga i amb molta ànima:



Small talk at 125th and Lenox (1970)











Pieces of a Man (1971)











Winter in America (1974)












It's Your World (1976) [directe]











Clip de The Bottle: un dels seus temes més populars, que avança l'acid-jazz...


... I una selecció de temes:






22:00h, Dijous 23/07/09, Sala Luz de Gas: anota a la teva agenda el dia que podràs escoltar en directe Revolution Will Not Be Televised , It's Your World, The Bottle i Lady Day & John Coltrane. That's Soul!

La Discoteca d'AMPLI, XLI: The Jacksons

Fa poc ens ha deixat una de les icones de la música popular de les darreres dècades. Michael Jackson va començar la seva carrera a la Motown i potser es tractà de la darrera veritable estrella que Berry Gordy pogué esprémer amb totes les seves arts d'astut empresari. De dalt a baix. O quasi.

És públic que Jackson no tingué una infantesa normal i que el seu propi pare era el primer que s'excedia amb una crueltat molt poc paternal després de, per exemple, qualsevol actuació o assaig que jutgés poc lluït.

Al capdavall quasi tothom pensa i ha pensat al llarg de tots aquests anys que la biografia de Jackson era el compte enrere d'un desastre previsible. El cert és que els nivells d'idolatria i sobrevaloració als quals es va veure sotmès després dels seus excel·lents i megaexitosos primers discos en solitari sens dubte haguessin pogut trastornar qualsevol. I encara més algú com ell, que arrossegava la càrrega d'una infantesa perduda.

Però si ens centrem no en el personatge sinó en la seva prolífica discografia podem extreure discos tan fantàstics com els que acabo d'esmentar o, per exemple, Destiny dels Jacksons. 

Sota el nom de Jacksons hi havia els germans Jackson anteriorment coneguts com a Jackson 5 després de sortir de la Motown, com si diguéssim, per la porta falsa. El patriarca va creure que podia aconseguir un contracte millor per als seus fills i rellançar la seva carrera, que experimentava una etapa menys esplendorosa des de l'any 72, atès que Gordy rebutjava de pla que toquessin ells mateixos els instruments i les seves composicions en els discos i tampoc s'havia pres la molèstia d'actualitzar la seva imatge amb el pas dels anys. 

Aleshores Jackson pare signa un contracte molt favorable amb la CBS: mentre que Motown els havia estat pagant el seu habitual i misèrrim 2'8% de royalties, la CBS els pagaria el 20%. Però la Motown els va fer la punyeta no cedint el nom Jackson 5 i per això hagueren de passar a dir-se The Jacksons amb l'afegit del sisè germà, Randy, als teclats i la desafecció de Jermaine, que optà per no sortir de la Motown perquè estava casat amb una filla de Gordy. Motius polítics, en podríem dir... és curiós que Marvin Gaye també es casà amb una germana de Gordy...

Amb aquest nom enregistraren i publicaren 7 àlbums, entre els quals Destiny és potser el més destacat i exitós. Conté autèntics hits de les pistes de ball com Shake Your Body (Down to the Ground) o Blame It On The Boogie.

Destiny surt al carrer l'any 78 i Michael, que aleshores té només 20 anys, hi deixa anar aquesta frase esglaiadora: "There is no life for me at all / 'Cause I give myself at beck and call"

RIP Michael

 

La Discoteca d'Ampli, XIX: The Meters

Ara que Nova Orleans torna a ser present en els noticiaris d'arreu del món per l'huracà Gustav potser és un bon moment per parlar d'una de les coses bones de la ciutat i l'àrea del Delta: la seva increïble escena musical. No només ha estat punt clau del blues, bressol del jazz amb llegendes com Jelly Roll Morton o Louis Armstrong, sinó que també el focus potser menys conegut i reconegut de la música funk i R&B.

La música provinent del Delta del Mississipí, a banda d'haver estat absolutament determinant en tots els estils del que avui coneixem com a música popular, és reconeixible per les seves influències antillanes, franceses -recordem que la ciutat fou fundada pels francesos l'any 1718 i alternativament va estar sota domini espanyol i francès fins el 1803, quan fou venuda per França als EUA-, afroamericanes i nord-americanes indígenes.

The Meters són un dels noms importants d'aquesta tradició. Alguns altres poden ser Dr. John, Professor Longhair, Allen Toussaint, Eddie Bo, etc. La formació, que va posar en marxa l'Aaron Neville l'any 1967, estava integrada originalment pel propi Aaron Neville, vocalista i teclista, el baixista George Porter Jr. i el bateria Joseph "Zigaboo" Modeliste. Més tard se'ls afegiria a les percussions el germà d'Aaron, Cyril Neville, amb qui el líder formaria més endavant els Neville Brothers, que són encara quasi tota la família Neville de Nova Orleans tocant plegats.

No foren mai una banda d'èxit i es dissolgueren com a Meters el 1977 -tot i que després hi ha hagut diverses reencarnacions- però van crear escola amb un estil directe, simple i amb tones i tones de groove -ara ho comprovareu en els vídeos-, han estat qualificats com a pares del funk i per a gent com els Rolling Stones, Paul McCartney o Robert Palmer eren uns semidéus. També funcionaren com a banda de suport de luxe per a Dr. John, els propis Palmer i McCartney, Patti Labelle i altres. I foren teloners de la gira de 1975 dels Stones. Sempre a l'ombra d'altres noms amb molta més visibilitat, trobem en els Meters un nou exemple de "unos cardan la lana y otros se llevan la fama", fet freqüent entre músics i que si no recordem malament ja vam esmentar en el cas de Bo Diddley quan vam homenatjar-lo des de l'Ampli en ocasió del seu recent traspàs.

Aquí els tenim en directe interpretant Look-Ka Py Py del seu segon disc i Jungle Man l'any 1974 poc després que sortís al carrer un dels seus millors discos, Rejuvenation.

I amb el Professor Longhair, llegenda del piano blues i de Nova Orleans, fent Tipitina.