Les nostres cançons del 2014. Un breu repàs a l'any del Tricentenari

Aquest any que estem a punt d'acabar,  els terrícoles hem tornat a protagonitzar incidents, que podrien figurar en un recull que portaria per nom Moments kafkians de la humanitat i que complementaria el conegut llibre de Zweig. Al nostre país, el fet més destacat, juntament amb la celebració del Tricentenari, l'abdicació d'en Juanca i la irrupció de Podemos; porta el títol d'un llibre de Kafka: El procés. A nivell internacional, desgraciadament, destaquen els bàrbars de l' Estat Islàmic, la guerra de Síria, la nafra d'Israel que continua sagnant, la rebel·lió ucraïnesa i el pols de Putin amb Occident. 

Merkel intentant emular, sense èxit, Ángel Cristo 

A escala bibliotecària destaca la implantació per part del gobierno d'una taxa de compensació als autors, pel préstec de documents a les biblioteques públiques de municipis amb més de 5.000 habitants. Aquesta taxa no ha estat ben rebuda ni per les societats de gestió de drets d'autor ni pels professionals de les biblioteques. A principis d'aquests mes, l'Ampli publicava un article on s'explicava com afectaria aquesta taxa al préstec de cd's. I entre tanta "desgràcia", una bona notícia: la propera obertura de la biblioteca Carles Rahola de Girona a finals d'any. La Carles Rahola serà la biblioteca més gran del Sistema de Lectura Pública de Catalunya. 

Exterior de la Biblioteca Carles Rahola (foto: Diari de Girona)

Interior de la Carles Rahola (foto: Diari de Girona)

L'obertura d'aquest nou equipament, no ha sigut l'únic moment dolç que ha viscut el 2014 la immortal. La celebració dels cinquanta anys de la publicació de Charlie i la Fàbrica de Xocolata a les Biblioteques Municipals de Girona, va tenir un ampli ressò mediàtic. 

Aparador de la Biblioteca Antònia Adroher (Foto: Biblioteques Girona)

També enguany, les biblioteques s'han posat #ensolfa amb un cicle de presentació de segells discogràfics i concerts dels seus grups. 

El silenci també forma part de la música 

I nosaltres els musictecaris, hem fet dotze seleccions musicals pels dotze Ipunts del Tricentenari.  Fa res que hem acabat i com que ja enyoràvem fer llistes, per dir adéu a l'any hem escollit les cançons que més ens han molat del 2014. La llista es diu Les nostres cançons del 2014  perquè: "Proposo canviar les "millors cançons" per " cançons que ens han molat mazo" o " cançons que m'agradaria que escoltéssiu" o algo així. "Millor" és un terme que s'hauria de revisar, igual que "normal". : P ". Una vegada escollit el nom de la llista va començar la tria de cançons amb entusiasme: " I've just arrived from Medellín amb els ulls carregats de coses bones i les orelles de música!. "Jo sols escolto música antiga, però aviam que trobo". Alguna decepció: " Aquest dies he estat escoltant coses publicades aquest any. Suposava que us recomanaria alguna cosa dels Raveonettes o la Karen O, que tant m'havien agradat "antany"...Però els darrers discos no m'han dit res. Two Door Cinema Club no han publicat res aquest any :( . I recomanar-vos la versió d' "Ancora" de la Roisin Murphy (Ep: Mi senti), em semblava poc serio. És poc serio, però escolteu-la fa tres dies que no puc parar de cantarla."  I finalment van arribar les cançons, no totes del 2014, algunes acompanyades de comentaris com aquests: 

" "El gran pájaro de los Andes", de Meridian Brothers. Quan sentim "Love me Tender" d'Elvis Presley, hem de ser conscients que als anys 50 no es podien fer explícites moltes coses. Per tant darrere de "Love me Tender", podien bullir-hi moltes coses. Sembla que els Meridian Brothers fan el mateix amb la música tradicional llatina. Ells han sabut el que no es podia dir (per censura cultural, social o tècnica). Allà on sembla que passa el còndor, ells hi veuen un fotó que va a la velocitat predita per Einstein".  

Portada de l'àlbum de Meridian Brothers "Salvadora Robot"

" "Por eso" de Centavrvs. Els anys ens aniran evitant  l'ànsia d'estar al tanto de tot allò nou. Millor així, evitarem molts estrèpits i potser ens concentrarem en escoltar més i més una mateixa cosa. Jo crec que serà així d'aquí uns anys amb el disc de debut dels mexicans Centavrvs, que el podré seguint escoltant i no podré calibrar l'època, ni en quin moment es va començar a barrejar el ritme llatí amb sonoritats més cool. El que no és futura tradició és futur plagi". 

Portada del disc dels mexicans 

" "Everyday Robots" sona com sonaven els àlbums de Tricky quan era jove...I "Nicotine Love" sona com el primer àlbum d' Hercules & The Love Affair (que m'agradava fins a dir prou). Per cert, Hercules & The Love Affair han tret disc nou enguany, però no us el puc recomanar perquè encara no l'he escoltat. "

Portada del nou disc de Damon Albarn

I ara sí, sense més dilació us deixem amb la llista de "Les nostres cançons del 2014", que ha estat elaborada per Marta Bramon, Jordi Corvillo, Julián Figueres, Lídia Noguerol, Rosa Núñez, Oriol Planas, Joan Puchades, Mont Sureda, Jaume Vilarrubí i Josep Lluís Villanueva Fontanella. 

BONUS TRACKS: 

No trobareu els Frantic Rockers  a l'Spotify, però sí que corren pel youtube:



Ja seria estrany que per una vegada, fes les coses fàcils. Per si no el podeu escoltar a la llista: 

L'iPunt del Tricentenari 12 : Desembre. L'aportació musictecària

L’iPunt del Tricentenari és una iniciativa que consisteix en una col·lecció de 12 punts de llibre interactius amb una mostra literària del 1714 fins a l’actualitat i una banda sonora que contextualitza, acompanya, interpreta i estableix ponts entre la música de cada època i l’actual. L’objectiu és convertir una selecció commemorativa de la literatura catalana de 1714 fins a l’actualitat, en una porta d’accés de continguts musicals diversos. S’inclouran  obres  representatives dels diferents períodes, en trams de 25 a 50 anys, fins a hipotètiques bandes sonores que acompanyen  les lectures o seleccions de temes actuals que connecten amb el context històric de cada moment. La selecció musical es fruït de la col·laboració del músic Rafel Plana amb un equip de musictecaris de l'associació AMPLI .

També s’imprimiran 30.000 exemplars dels  i-punts que es difondran des de les 10 biblioteques públiques participants  en el projecte #Ensolfa : Biblioteca Pública de Tarragona, Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, Biblioteca Pública de Lleida, Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, Biblioteca  Salvador Allende de Girona, Biblioteca Pública de Banyoles, Biblioteca Vallcarca-Els Penitents de Barcelona.

Després dels articles dedicats a l'iPunt 1, l'iPunt 2,  l'iPunt 3, l'iPunt 4, l'iPunt 5, l'iPunt 6, l'iPunt 7, l'iPunt 8, l'iPunt 9, l'iPunt 10 i l'iPunt 11 presentem els fonaments de la selecció musical corresponent al darrer tram històric:

Post 2014: a on anem i cap on volem anar 

1. Utopia  Joan Manuel Serrat canta tota la força i la il·lusió necessària per fer tota revolució imprescindible, Joan Albert Amargós el poder de lògica i la bellesa, Paco de Lucía el foc, els punyals i la sang. Josep Lluís Villanueva 

2. Sea Song  Robert Wyatt  posant-li música a l'Univers com si fos una cançó dedicada al mar, descrivint el que som, com som i on som, terriblement somrient al destí amb tota la fredor i tot el sentiment d'amor que un home és capaç de materialitzar amb una captura sonora. Josep Lluís Villanueva 

3. El poder del volar  Senior i el cor brutal  
Un crit de ràbia i indignació que acaba transmetent força i ànim per tirar endavant, amb un missatge molt clar: El poder del voler. Voler ser, voler decidir, voler prendre el control de les nostres vides. Rock melòdic però contundent per explicar 3 històries on l'actualitat queda reflectida a través d’imatges quotidianes. Un discurs que proposa una actitud encoratjada per afrontar el que vindrà. Joan Puchades

4.  By this river  Brian Eno  mora en un habitacle on no hi ha passat ni present ni futur, des d'on ha enregistrat una cançó pop que, no ho pretén, però fa més humana la humanitat. Josep Lluís Villanueva 

Stuck by this river, 

You and I 

Underneath a sky that's ever falling down, down, down 

Ever falling down.

Through the day 

As if on an ocean 

Waiting here, 

Always failing to remember why we came, came, came

I wonder why we came. 

You talk to me 

as if from a distance 

And I reply 

With impressions chosen from another time, time, time, 

From another time.

5.  Istanbul hatırası  Sezen Aksu  

Sezen no és Sezen, Sezen és l'amor que dóna una dona. Istanbul és on viu Sezen, on viuen els avant-passats, on viuen els anhels, on tots els mars i tots els ponts. Josep Lluís Villanueva 

6.  Instant Karma John Lennon Plastic Ono Band 

Qualsevol plantejament sobre el futur em porta al cap la figura de John Lennon, amb les seves peculiaritats i contradiccions, amb la seva idiosincràsia, perquè el seu llegat musical i la seva actitud davant la vida sempre foren un referent imprescindible per a mi. Lletres com la d’Instant Karma són una mostra del tarannà filantrop que desprenia el seu discurs. Esperem no haver merescut que el karma instantani ens copegi, ni el cap ni els peus... Joan Puchades

Well we all shine on

Like the moon and the stars and the sun

Yeah we all shine on

Come on and on and on on on

7. Gotta Get Away  The Black Keys

Cançó que evoca la carretera, el camí de sortida per escapar d'algú o d’un mateix. Perquè sempre fou i serà una fantasia recorrent que gairebé mai es du a terme: marxar, desaparèixer, cremar quilòmetres al ritme de les guitarres. Joan Puchades

8. Por el internet de los porteadores  Mártires del compás  
Els sevillans Mártires del compas van aconseguir donar la seva pinzellada a aquesta nova aproximació del flamenc a la música popular urbana post Camarón. Les seves lletres i l’arrebatadora personalitat del seu cantant Chico Ocaña van fer autodefinir aquest estil com a Flamenco Billy. Aquest tema reflecteix amb gran lucidesa la eclosió de les TIC dins la vida social d’aquest país.  Jaume Vilarrubí

9. 21th Century Blues  Charlie Parker 
El gran Parker sempre va insinuar una música que anava molt més enllà dels anys en els que va viure. Ell solet li va donar la benvinguada al Bebop, un ser universal atrapat en un cos mortal. Aquest blues clàssic, suau, i senzill que porta per nom: segle 21, no te encara aquesta modernitat pròpia del jazz de Parker, però s’arrela amb força a la tradició respirant aires antics. Enyorança i tristor per donar la benvinguda al futur. Jaume Vilarrubí

10. El espacio  Parchís 
Parchís fou un grup de nens predissenyat per alimentar una moda i que va tenir força èxit durant els anys compresos entre 1979 i 1985. Aquest es el tema de la segona temporada d’una excel·lent sèrie d’animació francesa que va arrelar força per aquí: Érase una vez...en el espacio. La melodia es original de Beethoven (Tempo di menuetto) i amb la lletra de Parchís evoca una projecció del passat cap al futur de manera amable i confortable. Per altra banda la sèrie alerta dels perills d’una excessiva tecnificació, com qui no vol la cosa. Jaume Vilarrubí

11. Fiesta  The Pogues 
The Pogues es una inoblidable banda anglo-irlandesa que barreja la música folk amb l’esperit del punk. Des de principis dels 80 i fins al final dels 90 han estat on s’havia d’estar, es a dir: bevent i ballant. Fiesta es probablement una de les seves cançons més populars, però es alhora una metàfora i una cloenda genial per aquest futur incert, enrevessat i emmerdat que veiem constituir-se. Fiesta es la solució, la provocació, i la revolució! Jaume Vilarrubí

12. Picabú  Akron 

¿Hi ha algú allà fora? El barceloní Akron respon afirmativament aquesta qüestió amb el seu debut. "Voyage of exploration" és un disc d'exòtica inspirat en les pel·lis de ciència-ficció dels anys 50 que ens transporta a universos llunyans i misteriosos a través de nou cançons d'aires orientals, plenes de detalls i sons provinents de l'electrònica primerenca. A  "Picabú" la cançó que obre el disc trobem un motiu musical que va apareixent en diferents cançons i que serveix com a fi conductor del disc. Lídia Noguerol

13. Future days  Can  

I "future music" també. Editat el 1973 aquest disc suposa un gir en la trajectòria de la banda, que torna envoltada de boira. "Future days" és un disc molt més atmosfèric, més nocturn que els seus treballs anteriors, amb una percussió complexa i un acostament a l'ambient. La veu apareix i s'esvaiex com l'estela d'una avió, els teclats estan en suspensió i bateria i baix formen una secció rítmica inoblidable, líquida, que sembla anticipa la societat en la que més endavant viuríem. Lídia Noguerol

14. A time to rebuild   Robert Hood 

Detroit, la motor city, durant els seus anys daurats va ser el model de la ciutat industrial i una fàbrica de hits gràcies a la discogràfica "Motown". Actualment, està en decadència per culpa de tots els excessos i errors dels seus anys de glòria i és un lloc que hauria de servir per repensar com han de ser les ciutats post-industrials. A Detroit també hi va nàixer el techno. El 2012 Robert Hood dedicava a la seva ciutat el disc "Motor: Nighttime World 3", on explicava la història de Detroit. No sé si Hood es va inspirar en el documental "Rèquiem per Detroit" per fer aquest disc, però els títols de les cançons s'assemblen molt a les parts d'aquest documental. Lídia Noguerol

15. Life on Mars  Seu Jorge

 Provinent de la banda sonora de "Life aquatic", aquesta cançó és una versió en portuguès d'un clàssic de David Bowie, que un dia va ser l'home que va caure a la terra. Qui sap si en un futur els humans acabarem vivint al planeta roig i serem com Bowie, més marcians que terrícoles i cantarem amb nostàlgia, com Seu Jorge, per les oportunitats perdudes, els somnis esvaïts mentre enyorem el planeta blau que vam destruir. Lídia Noguerol

16. Viatge a Itaca  Lluís Llach

Una illa grega, un estat mental, un objectiu concret o abstracte, un camí que recórrer... milers d’Itaques, un únic viatge.  Joan Puchades

Biblioteca de la Florida Polytechnic University

oberta el 2014 sense cap llibre físic

(article a The Guardian)

L'iPunt del Tricentenari 11 : Novembre. L'aportació musictecària

L’iPunt del Tricentenari és una iniciativa que consisteix en una col·lecció de 12 punts de llibre interactius amb una mostra literària del 1714 fins a l’actualitat i una banda sonora que contextualitza, acompanya, interpreta i estableix ponts entre la música de cada època i l’actual. L’objectiu és convertir una selecció commemorativa de la literatura catalana de 1714 fins a l’actualitat, en una porta d’accés de continguts musicals diversos. S’inclouran  obres  representatives dels diferents períodes, en trams de 25 a 50 anys, fins a hipotètiques bandes sonores que acompanyen  les lectures o seleccions de temes actuals que connecten amb el context històric de cada moment. La selecció musical es fruït de la col·laboració del músic Rafel Plana amb un equip de musictecaris de l'associació AMPLI .

També s’imprimiran 30.000 exemplars dels  i-punts que es difondran des de les 10 biblioteques públiques participants  en el projecte #Ensolfa : Biblioteca Pública de Tarragona, Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, Biblioteca Pública de Lleida, Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, Biblioteca  Salvador Allende de Girona, Biblioteca Pública de Banyoles, Biblioteca Vallcarca-Els Penitents de Barcelona.

Després dels articles dedicats a l'iPunt 1, l'iPunt 2,  l'iPunt 3, l'iPunt 4, l'iPunt 5, l'iPunt 6, l'iPunt 7, l'iPunt 8, l'iPunt 9 i l'iPunt 10 presentem els fonaments de la selecció musical corresponent a l'onzè tram històric:

1989-2014 - Dels Jocs Olimpics a la Gran Crisi

1. Albert Plà Veintegenarios

El 1997 es publica aquest fals directe de l’Albert Pla i els seus companys. Un joc d’amics sublim que pretén fer conya de tota la falsedat i l’hipocresia de l’industria discogràfica i del negoci dels fans....entre altres moltes coses. El tema triat però va més enllà, i parla de d’immobilisme i conformisme inherent en molts joves, convertits ja en vells per la pressió de la societat actual que te en la manipulació d’aquests una victòria per sostenir el capitalisme. Benvinguts a avui!  Jaume Vilarrubí

2. Mayte Martín Contigo aprendí 

El 1996 es publica un dels millors discos a jazz, de boleros, de flamenc, de vida a la fi i al cap, del nostre país. Una metàfora cultural i social que posa al dia els llegats dels Paco Candel i Gato Pérez, en les mans de l’immortal Tete Montoliu i la veu i la passió d’una jove Mayte Martín: “Contigo aprendí que existen nuevas y mejores emociones”. Jaume Vilarrubí

3. Alva Noto & Ryuichi Sakamoto Attack/Transition 

2007... “Attack Transition” d’Alva Noto i Ryuichi Sakamoto. Qui s’allunya de tal manera que pugui saber res del seu temps? Tothom té la sensació de viure temps convulsos, de forma que quan intentem retratar-lo busquem el caos. El millor és callar i deixar que la musica es coli a la nostra sensibilitat sense veus ni lliçons. Aquí Alva Noto i Ryuichi Sakamoto fan una Altamira editada al 2007 com podria estar a Saturno o al segle III a.C.  Julian Figueres

4. U_mä  Escarabats

També 2007, però ara des de la vil·la de Gràcia, el projecte conjunt de Pau Vallvé amb Maria Coma abans de la publicació del primer treball de la Maria sota el seu propi nom. Pop experimental, paisatges sonors tan dolços com inquietants. Cau la pluja tòxica sobre els escarabats i el mar gris s'emporta la ciutat. Visca el progrés mundial! Josep Lluís Villanueva

5. Rage Against The Machine  Wake Up

Wake Up és un homenatge als personatges més emblemàtics de la lluita contra el racisme als Estats Units, però també és una crítica ferotge contra el FBI i el que fou el seu director (J. Edgar Hoover), que va impulsar una política repressiva contra el moviment nacionalista negre. La cançó acusa sense contemplacions al govern dels Estats Units d’haver organitzat els assassinats de Malcolm X i Martin Luther King. Joan Puchades

6. John Zorn Ujaku

 1990... Ujaku, John Zorn. Contràriament al que suposava el sentit comú, el fet de disposar de sistemes per amplificar la música cada vegada més potents no faria que puguéssim interpretar més suau i amb més subtilesa. Quedava inaugurada l’època de l’estrèpit, d’allò que la tècnica permetia. D’entre el soroll destaca un compositor prolífic, intens, agosarat, mai trascendent. John Zorn, fa cridar, saltar, obrir les orelles. I els anys 90 queden, tot just començar, completament nus.  Julian Figueres

7. George Crumb & Warsaw Boy's Choir Mundus Canis

1998... Qui continua seguint als compositors del temps present? L’època gloriosa de la clàssica ja ha estat fixada i és reproduïa amb gran estrèpit de subvencions mentre s’estén una hermètica capa de silenci sobre el compositor contemporani. George Crumb és viu encara i pensa i escriu partitures precioses, mai previsibles, mai conformades. Als 72 anys va composar aquesta partitura de guitarra i percussió per un món de gossos, però pràcticament per ningú. Julian Figueres 

8. Freddie Mercury & Montserrat Caballé Ensueño 

Al recordar les Olimpíades un cop més, dona la sensació que tot va ser com un somni d’una nit d’estiu: on es va gaudí intensament i on la merda es va amagar sota l’estora del replà de casa, un oasis, un parèntesis, una pausa al vídeo. La Caballé i Mercury, signen una evocadora i dolça interpretació, una dolça anestesia. Jaume Vilarrubí

9. Mariona Sagarra & Joan Saura La paciència 

2009.  El recentment desaparegut Joan Saura, pioner del rock progressiu a Barcelona i amb una llarga carrera entre la música electrònica d'avantguarda i la experimentació, mestre del sampler i de la improvisació musical (Rambla, Blay Tritono, Koniec, Orquestra del Caos, Araki, Les Anciens, Trio Local, Pole Pole ...) interactuant amb la veu i la poesia de Mariona Sagarra.  Josep Lluís Villanueva

10. Manic Street Preachers A design for life 

Libraries gave us power..., així comença aquest single de la banda del País de Gales, una cançó que desprèn escepticisme i derrota, però també un xic d’aquest emprenyament  que de vegades ajuda a tirar endavant. En una dècada que al vell continent no va estar gaire propicia per  la reivindicació, els Preachers van mantenir la seva actitud contestatària i una forta politització. Joan Puchades 

11. Joan Albert Amargós Northern Concerto I: Allegro giusto

L'any 2008 l'extraordinari compositor, director, pianista i clarinetista barceloní va rebre el premi Grammy en la categoria de 'música clàssica contemporània' amb aquesta obra per a flauta dolça i orquestra simfònica. Una delícia per als esperits musicals més exigents. Josep Lluís Villanueva

12. Wu-Tang Clan Bring Da Ruckus

Aquest col·lectiu de MC's i Dj's de Staten Island, va elaborar un pla per dominar el mercat discogràfic i fer-se ric. Ho van aconseguir amb el seu primer disc "Enter the Wu-Tang Clan - 36 Chambers" (1993). Samplers d'antigues pel·lícules de kung-fu, mestres dels escacs, ambient cinematogràfic i beats amb molta grapa, van ser les claus de l'èxit d'aquest grup de hip-hop. Lidia Noguerol 

13. Fugazi  Blueprint 

Respecte per Ian McKaye, Dischord i tota l'escena punk, hardcore i post-hardcore de Washington DC. El segell discogràfic Dischord va demostra que la indústria cinemàtica podia regir-se per una altra ètica, molt més honesta. Aquesta cançó prové de l'àlbum "Repeater" (1990). És díficil escollir una cançó d'aquest disco. Proveu a trobar-hi una cançó dolenta.  Lidia Noguerol 

14. Mazoni  La promesa

"Sacrifiqueu la princesa" (2014) ha suposat el gir cap a l'electrònica  de Jaume Pla. "La promesa" va ser escollida com a single, però llançada com a maxi amb dues remescles. Una anava a càrrec de "The Suicide of the Western Culture", duet d'electrònica que destaca per com fan servir el soroll. A la seva remescla han optat per quedar-se amb l'estrevet i les cordes de la cançó de la cançó original, per fer-ne una versió més rugosa. Lidia Noguerol 

15. Obrint Pas  La flama 

Musicalment mai m’acabaren de seduir, tot i així els considero una banda imprescindible, d’aquestes que de no existir algú l’hauria d’haver inventat. I, per sobre de tot, les seves cançons ajudaren a molts joves a sentir que formaven part d’alguna cosa que transcendia de la foscor d’un lloc i un període concrets. Joan Puchades 

La Gran Estafa 

Fèlix Millet rebent la Creu de Sant Jordi de mans de Jordi Pujol  el 1999

L'iPunt del Tricentenari 10 : Octubre. L'aportació musictecària

L’iPunt del Tricentenari és una iniciativa que consisteix en una col·lecció de 12 punts de llibre interactius amb una mostra literària del 1714 fins a l’actualitat i una banda sonora que contextualitza, acompanya, interpreta i estableix ponts entre la música de cada època i l’actual. L’objectiu és convertir una selecció commemorativa de la literatura catalana de 1714 fins a l’actualitat, en una porta d’accés de continguts musicals diversos. S’inclouran  obres  representatives dels diferents períodes, en trams de 25 a 50 anys, fins a hipotètiques bandes sonores que acompanyen  les lectures o seleccions de temes actuals que connecten amb el context històric de cada moment. La selecció musical es fruït de la col·laboració del músic Rafel Plana amb un equip de musictecaris de l'associació AMPLI .

També s’imprimiran 30.000 exemplars dels  i-punts que es difondran des de les 10 biblioteques públiques participants  en el projecte #Ensolfa : Biblioteca Pública de Tarragona, Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, Biblioteca Pública de Lleida, Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, Biblioteca  Salvador Allende de Girona, Biblioteca Pública de Banyoles, Biblioteca Vallcarca-Els Penitents de Barcelona.

Després dels articles dedicats a l'iPunt 1, l'iPunt 2,  l'iPunt 3, l'iPunt 4, l'iPunt 5, l'iPunt 6, l'iPunt 7, l'iPunt 8 i l'iPunt 9 presentem els fonaments de la selecció musical corresponent al novè tram històric:

1964-1989  Fi de la dictadura i transició

Els autors d'aquestes seleccions musicals van néixer dins aquest període en dècades diferents. Així, per primera vegada en aquesta sèrie, la música que s'hi va crear incideix de forma directa en les seves vides. La selecció esdevé pràcticament impossible en quant es descarten necessàriament centenars de cançons tan o més rellevants que les escollides. Algunes cançons que es presenten en aquesta nova llista, doncs, poden tenir un poder diferent al simplement artístic o històric ... la música es converteix en element biològic. 

1. Con el sudor de tu frente    Joaquín Carbonell

Feia poc que Franco havia mort i els cantautors van assumir un rol molt important ajudant a cohesionar les ànsies de llibertat. Els concerts de Labordeta, Raimon, Lluís Llach, Manuel Gerena, Oskorri o Luís Pastor eren autèntiques demostracions de força popular. L'aragonès Joaquín Carbonell formava part d'aquests cantants i el seu primer àlbum Con la ayuda de todos, acompanyat per Toti Soler i La Rondalla de la Costa, va ser un dels discos més interessants, frescos i desconeguts d'aquell moment històric però no està dins el catàleg de la plataforma Spotify. La cançó escollida és l'única d'elles que hi he trobat, tot i que es tracta d'una versió actual que es troba dins una recopilació de cançons al voltant del moviment llibertari. "Pascual, Pascual, tú a lo tuyo ... que es trabajar" Josep Lluís Villanueva

2. Preguntas por Puerto Montt    Víctor Jara

La chanson francesa dels anys 60 va ser la gran inspiració per a la nova cançó catalana, però va ser la contundència dels cantants sud americans dels anys 70 (Violeta Parra, Quilapayún, Silvio Rodriguez, Daniel Viglietti ...) la que va proporcionar una energia fonamental en el combat contra les dictadures. Amb les seves cançons, la seva sensibilitat i força, l'enyorat Víctor Jara va assolir un nivell encara més alt i, com la figura del Che Guevara, l'obra de Víctor és ja patrimoni de la humanitat. Josep Lluís Villanueva

3. Suite Bergamasque: Clair de lune, No. 3 (Snowflakes are dancing)   Isao Tomita

Aquesta ingràvida versió de Clair de lune de Debussy, interpretada per l’intrèpid japonès Isao Tomita el 1974 seria extraordinàriament popular per a moltes generacions del nostre país doncs fou la banda sonora del programa Planeta imaginari realitzat per Televisió Espanyola per al circuit català durant 1983-1986. De moment la millor manera de viatjar en el temps continua sent la música. Jaume Vilarrubí

4. Farewell Angelina   Joan Baez

Juntament amb els cantautors francesos i sud-americans, els cantants folk dels Estats Units van ser el tercer element clau en el cocktail cultural que va contribuir de forma essencial en la presa de consciència per la lluita pels drets humans als anys 60 i 70 i a la lluita antifeixista al nostre país. Sense l'aportació de figures gegants com Woody Guthrie, Pete Seeger, Johnny Cash, Bob Dylan i Joan Baez no es pot entendre la segona meitat dels segle XX. Aquesta cançó de Dylan interpretada per Baez conté freqüències sonores que pertanyen a la història sentimental de varies generacions. Josep Lluís Villanueva

5. Abracadabra    Alaska  

¿Qué tiene esta bola que a todo el mundo le mola? Doncs tenia frases inolvidables com "Viva el mal, viva el capital!" o "Me importa un vatio" i personatges com els Electroduendes i la Bruja Avería. I no oblidem seccions com el "Librovisor" o "El noticiario". Les cançons de la seva banda sonora van ser unes de les primeres que em van molar prou per aprende-me-les. Lidia Noguerol

6. Who are the brain police?    Frank Zappa & The Mothers of Invention

Quan va sorgir el primer disc conceptual de la història (Freak out, l’any 66) semblava impossible però la idea era clara: llibertat no seria una circumstància, és una eina. Aquesta sembla ser la consigna artística de Frank Zappa a cada frase: aquesta, i la in-transcendència. No es tracta tant fer allò que es pot com poder allò que es fa. La policia no és només la que et segueix a les manis, és la del cervell, la que fon el chrome dels teus cassets. I, sempre, amb insubornable alegria d’un artista d’enlloc. Julian Figueres

7. Welcome to the machine     Pink Floyd

Resulta que la industrialització no lliuraria a l’home del treball, sinó que el faria més depenent. Resulta que els mitjans de comunicació no diversificarien l’estètica, sinó que crearien modes uniformes. Resulta que la vida el progrés portaria a una superpoblació que exigia convertir la terra en una factoria, els animals en un mer recurs i la natura un decorat. De tot això, en plens anys 70, semblava anar aquesta cançó. Però han passat els anys i convé sentir-la i callar. Julian Figueres

8. El Senyor de les pedres    Sangtraït

Els de La Jonquera van ser l'únic grup de la primera fornada de grups del rock català que m'agradava, perquè eren heavies. A partir d'ells, vaig anar enrere fins arribar a Black Sabbath.  Lidia Noguerol

9. Freedom for choice    Devo

La música popular va ser un èxit de masses tan bestial (sobre tot gràcies a la tele), que misteriosament els artistes eren guapos, i vestien de forma molona i servien consignes de gràcies i desgràcies. Com a una classe de l’institut, però amb micros i vídeos. Però de cop i volta van sorgir els nerds, els empollons de la classe, que també podien parlar d’altres coses, i es comportaven com si no existissin els pòsters. En aquesta cançó s’apunta una hipòtesi troncal de la posmodernitat: quan ens demanessin triar, escolliríem el més populista. Julian Figueres

10. A Margalida    Joan Isaac

Joan Isaac va aconseguir el que sens dubte fou el seu tema més conegut amb aquest imponent i sensible homenatge a Salvador Puig Antich, focalitzat en la figura de la seva parella Margalida, en el moment que fou cruelment assassinat per l’estat franquista. La peça s’inclou en LP Viure, publicat l’ant 1977 per Ariola. D’aquells temes que fan rajar els ulls. Jaume Vilarrubí

11. El darrer adéu    Pere Tapies

Dins l’àlbum Si fa sol editat el 1975 per Edigsa (disc anterior a 400 pendons, on s’inclouria la popular La moto) ens trobem amb una petita joia que porta per títol Al darrer adéu, un tema que amb molta poètica condensa el millor d’un tipus d’humor popular, agre, i transdictatorial i que va eclosionar amb La Trinca, però que aquí l’autor vilanoví el fa lluir d’alló més bé. Una coda a la mort amb l’únic final possible...va per tots vostès!. Jaume Vilarrubí

12. Moscú está helado  Esplendor Geométrico

El 9 de novembre de 1989 va caure el mur de Berlín i va començar el principi del final del comunisme. La Unió Soviètica no cauria fins el 1991, però tot i això, he escollit els ritmes industrials d'aquesta cançó per parlar d'una època que ja ha passat. Lidia Noguerol 

13. Fight the power     Public Enemy

Durant molts anys, sobre tot a la dècada dels 80, la població negra dels Estats Units va estar un dels pocs col·lectius reivindicatius del país. El rap es va convertir en el gènere musical més contestatari i els Public Enemy, la banda més subversiva del moment. A Fight the power expressaven amb claredat la seva oposició al capitalisme salvatge i als poders fàctics. Joan Puchades

14. Cims i abismes     Pep Laguarda & Tapineria 

L’any 1977 es va publicar Brossa d’ahir, disc dels valencians Pep Laguarda i Tapineria, que contenia la cançó “Cims i abismes”, que per a molta gent encara és una de les composicions més belles que mai s’han escrit en la nostra llengua. Joan Puchades

15. Walls come tumbling down     The Style Council

Corren els anys 80 a Anglaterra. El govern del país està en mans d’una Margaret Thatcher disposada a implantar la seva teoria dels 2 terços (segons ella, per a que 2/3 de la població visqui bé, un terç del ciutadans ha de sobreviure en la precarietat). Llavors, Paul Weller ja posava el crit en el cel contra les polítiques tiràniques der la dama de ferro, i feia cançons com aquesta, que esdevenien himnes per la classe obrera més jove del país. Joan Puchades

L'alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván amb l'actriu Susana Estrada

1978

L'iPunt del Tricentenari 9 : Setembre. L'aportació musictecària

L’iPunt del Tricentenari és una iniciativa que consisteix en una col·lecció de 12 punts de llibre interactius amb una mostra literària del 1714 fins a l’actualitat i una banda sonora que contextualitza, acompanya, interpreta i estableix ponts entre la música de cada època i l’actual. L’objectiu és convertir una selecció commemorativa de la literatura catalana de 1714 fins a l’actualitat, en una porta d’accés de continguts musicals diversos. S’inclouran  obres  representatives dels diferents períodes, en trams de 25 a 50 anys, fins a hipotètiques bandes sonores que acompanyen  les lectures o seleccions de temes actuals que connecten amb el context històric de cada moment. La selecció musical es fruït de la col·laboració del músic Rafel Plana amb un equip de musictecaris de l'associació AMPLI .

També s’imprimiran 30.000 exemplars dels  i-punts que es difondran des de les 10 biblioteques públiques participants  en el projecte #Ensolfa : Biblioteca Pública de Tarragona, Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, Biblioteca Pública de Lleida, Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, Biblioteca  Salvador Allende de Girona, Biblioteca Pública de Banyoles, Biblioteca Vallcarca-Els Penitents de Barcelona.

Després dels articles dedicats a l'iPunt 1, l'iPunt 2,  l'iPunt 3, l'iPunt 4, l'iPunt 5, l'iPunt 6, l'iPunt 7 i l'iPunt 8  presentem els fonaments de la selecció musical corresponent al novè tram històric.

1939-1964     Franco

- 1944.  A night in tunisia   Charlie Parker / Dizzy Gillespie
Si això no és la fundació d’una nova música que vingui Cage i calli. Sortit de l’àmbit segellat del blues, dels salons de música pautada, del paper del músic com a mer lector i somriure, Parker i Gillespie presenten la seva imaginació al servei d’unes músiques que són negres com podien ser liles. En la música popular immediatament posterior a la 2a guerra mundial no hi havia res tan lliure, tan fora de focus, tan arriscat com passar aquestes nits a Tunisia.

- 1957.  Agon   Igor Stravinsky
El compositor més revolucionari dels ballets és més que l’autor de La Consagració de la Primavera o L’Ocell de Foc. La seva vida va ser longeva i no va incloure mai un sol pas que no fos endavant, artísticament parlant. L’any 54 ja coquetejava harmonies inaudites amb una soltura que enriquia les orelles contemporànies d’un sol cop, com encara ho fa ara. Agon, és un dels ballets que marca una època, i també el seu canvi.

- 1963.  Monodie   Olivier Messiaen
S’escrivia Rayuela, els Beatles ja eixamplaven el seu kitsch, el cinema i la tele inundarien la cultura de masses, i un home davant del seu orgue continuava escrivint partitures silencioses, o místiques o ornitològiques. Quasi com si no li hagués tocat el segle XX, ni Europa. Aquesta petita peça té una concentració tan sublim que entra a la nostra intimitat.  

Julian Figueres 


- 1941.  Discusión (foxtrot instrumental)  Bonet de San Pedro
El nostre Django Reindhart mallorquí, va ser un músic molt popular als anys 40 i principalment als 50 al nostre país, quan la música de les orquestres de ball era una de les poques coses que donaven alegria en uns anys molt difícils. Un d'aquells moments en que la música es mostra com un aliment imprescindible.
Bonet es va fer famós cantant cançons alegres i divertides com 'Bajo el cielo de Palma' o 'Rascayú', cançons que els nostres pares i avis coneixen bé. La meva sorpresa va ser quan vaig descobrir també en ell a un excepcional guitarrista de jazz, enamorat de la música americana i el jazz manouche, que va importar sons i ritmes moderns quan encara eren pràcticament desconeguts aquí. 

- 1947.  En Pasapoga (boogie-woogie)  Lolita Garrido 
La valenciana Lolita Garrido va nàixer a Manises el 1928 i es va traslladar a Madrid als 17 anys, on molt aviat va destacar com a cantant solista d'orquestres ball degut principalment al swing que imprimia a les seves interpretacions, característica que la feia única i molt apreciada. El 1947 va enregistrar 'La televisión' un sorprenent tema que va passar desapercebut en el seu moment, ja que les emissions televisives no van començar a Espanya fins 9 anys després. Juntament amb altres dones com Rina Celi, Mary Merche o las Hermanas Russell, Lolita va ser una de les pioneres en enregistrar boogie-woogie cantat al país.
Pasapoga era una de les més famoses sales de ball a Madrid, on ella solia cantar. Aquest 'bugui-bugui' n'és un homenatge, acompanyada aquí per la orquestra de Luís Rovira i el seu cantant José Castro. 


- 1955.  When it's sleepy time down south (slow blues)   Louis Armstrong & His All Stars 
El gran Satchmo només va tocar un dia a Barcelona. Un esdeveniment llegendari i molt important en la història musical de la ciutat. Pops i la seva orquestra  van oferir 3 concerts, al Windsor Palace de la Diagonal de Barcelona, el dia 23 de desembre del 1955.  Entre les moltes anècdotes d'aquell dia, destaca la de que tots els trompetistes de ciutat i comarques van assistir als concerts i els més afortunats van tenir l'oportunitat d'examinar la prodigiosa trompeta de Louis. No era perquè si. La majoria d'intèrprets d'aquest instrument creien que necessàriament havia d'haver alguna explicació 'material' per a que Armstrong aconseguís aquell so únic, tan poderós i net. Però no, la trompeta era una bona trompeta normal i corrent. El poder d'aquell home excepcional estava dintre del seu cap, el seu cor i en uns llavis curtits pel blues més genuí.  L'enregistrament original dels concerts està publicat en CD, en una edició preciosa amb abundant informació i material gràfic original, i es pot trobar a les nostres biblioteques, però no està a la plataforma Spotify. El tema escollit és el primer que van interpretar a Barcelona. Aquesta versió és de la mateixa banda i el mateix any, i també en directe, al Crescendo Club a Hollywood.

Josep Lluís Villanueva 

- 1958.  Everything Happens to Me   Chet Baker 
Fou enregistrada per primer cop  per l'Orquestra de Tommy Dorsey amb Frank Sinatra. Sinatra la tornaria a gravar anys més tard amb el Quartet de Cordes de Hollywood. Chet Baker va realitzar aquesta seva meravellosa versió que fou inclosa en l’emblemàtic àlbum It could happen to you.

- 1960.   Non, je ne regrette rien  Edith Piaf 
Non, je ne regrette rien és una cançó de l’any 1956 que ha esdevingut tot una clàssic de la cançó francesa. La seva lletra fou escrita per  Michel Vaucaire i la seva música composada per Charles Dumont, tot i que la seva versió més popular és la que l’Edith Piaf va interpretar l’any 1960. La cantant va dedicar aquesta interpretació a la Legió estrangera francesa, la qual s’havia oposat al govern algerià instaurat per De Gaulle, motiu pel qual els seus caps foren jutjats i empresonats i la resta d’oficials foren assignats a altres formacions. Els legionaris van marxar cantant el Non, je ne regrette rien, que així es va convertir en un símbol de la Legió Estrangera.

- 1954.   That's All Right   Elvis Presley & The Blue Moon Boys 
That's All Right, és un tema que Arthur Crudup  va composar l’any 1946 sota el títol That's All Right, Mama.  Elvis Presley & The Blue Moon Boys van convertir-la en el seu primer senzill l’any 1954. La versió d’Elvis fou inclosa com a single en Blue moon Kentucky, amb una etiqueta. L’any 2004, fou inclosa en la posició No. 112 en la llista de les 500 millors cançons de tots els temps de la revista Rolling Stone.

Joan Puchades



The Guns Of Navarone  The Specials 
La segona guerra mundial (1939-1945) marca una nova dimensió mundial. 
El cinema sovint ha begut d’aquests fets per elaborar un discurs força maniqueista però alhora èpic. Algunes bandes sonores son indefectiblement associades a aquestes pel·lícules com Els canons de Navarone, aquí versionada a ritme d’Ska pels britànics The Specials.

Enola Gay  The Hillbilly Moon Explosion 
Durant 1945 el govern nord-americà ordena llançar la bomba atòmica sobre les poblacions de Nagasaki i Hiroshima. Enola Gay va ser el bombardes B-29 que va deixar anar la primera bomba sobre Hiroshima . 
El 1980 el grup britànic Orchestral Manouvres in the Dark llançava la seva cançó més popular amb el mateix nom. Aquesta es una magnífica versió del grup suïs de rockabilly The Hillbilly moon explosion. 

Setze Jutges  Dodó Escolà
La dècada dels seixanta va viure l’eclosió de la nova cançó amb la formació dels Setze jutges, un moviment amb consciència social i cultural que va marcar l’inici d’una nova època dins el poc distret panorama musical català. 
Dodó escola va ser un intèrpret d’Artesa de Segre que acostumava a integrar l’humor dins les seves cançons. Podem escoltar aquest tema que porta per títol precisament: Setze jutges.

Jaume Vilarrubí


Espinàs    Vàlius 
Espinàs ha estat a tot arreu. Ja sigui recorrent la geografia catalana o voltant pel món de la cultura, on també ha conreat la música. Membre fundador dels "Setze Jutges", va popularitzar l'obra de George Brassens en català i va publicar un disc, "Espinàs canta Brassens". "Vàlius" són un duet de guitarra i bateria que practiquen un pop asilvestrat i cridat on no falten els canvis de ritme. Tenen dos discos "Escola" i "Fam". També fan una versió del "Diguem no" de Raimon. 

 Ay Pena Penita Pena   Lidia Damunt 
Als anys cinquanta la "copla" feia furor i les folclòriques, que representaven la puresa racial i la decència de la dona espanyola, arrasaven. L'huracà Lola Flores va popularitzar "Ay pena penita pena" dels omnipresents compositors Quintero/León/Quiroga. Unes décades deprés, Lidia Damunt, una dona que hagués sigut classificada com a "desafecta" pel règim franquista, s'atreveix amb una versió rockera d'aquest popular tema, inclós al seu últim disc, "Gramola". 

 Envidia    Jaime L. Pantaleón
El bolero també va triomfar durant els anys 40 i 50. Antonio Machín va ser un dels vocalistes més importants d'aquesta època. Entre moltes altres cançons va popularitzar "Envidia", composta el 1957 pels germans García Segura. "La ley del sí" suposa el debut en solitari de Jaime Pantaleón, membre   "12twelve" i "Cuzo" entre molts altres grups. En aquest disc, Pantaleón porta al seu terreny, boleros, tangos i ranxeras. Hi ha ritmes arrastrats i mandrosos on gronxar-se i melodies somiadores. 

Lidia Noguerol

Franco cantant amb  Millán-Astray  i altres militars