A "Una màquina d'espavilar ocells de nit", Jordi Lara ens va apropar el món de la sardana, tan proper però també tan desconegut. Per la seva banda, Guillamino va fusionar "la dansa més bella de les que es fan i es desfan" amb la música electrònica. El músic empordanès explicava a El Periódico que quan havia volgut fusionar música i sardana no havia intentat "fer un Frankenstein". El seu avi era músic de cobla i Guillamino tenia un interès especial en la sardana.Es va preguntar què l'interesava d'ella. I va descobrir que l'atreia quan era tràgica i depressiva, que li agradaven els seus passatges més obscurs, no la sardana diürna i alegre. I reblava dient que hi havia sardanes que eren música contemporània pura i dura.
Joaquim Serra
Com a exemples de sardanes més fosques i contemporànies citava "Rocacorba" de Joaquim Serra i "Mimosa" de Vicenç Bou, que té compassos llargs i tràgics, i, després curts de festa major. La biblioteca Pere Caner de Calonge comparteix l'interès de la sardana amb Guillamino i Jordi Lara i es va adonar que a Catalunya no hi havia cap biblioteca que tingués com a Centre d'Interès la sardana. Així que n'hi ha dedicat un que funciona des del mes de març d'enguany. Ha col·laborat en la seva creació el periodista vinculat al món de la sardana Francesc Sánchez Carcassés.
Cartell de la inaguració del centre d'interès
Tant si balles selvatà com empordanès, o si t'agrada escoltar sardanes o les vols conèixer millor, la biblioteca posa a la teva disposició gairebé 800 documents, entre els quals s'hi troben una quarentena de partitures d'autors calongins, més de 60 volums de llibres relacionats amb formacions musicals, biografies, metodologia i tractats d'orquestració, entre d'altres i una vuitantena de CD de clàssics de la cobla. La sardana i la música de cobla estan molt arrelades a Calonge, d'on han sorgit músics i compositors tan importants com Ricard Viladesau, el príncep de la tenora i un dels protagonistes del llibre de Lara, Enric Vilà o els germans Esteve i Homs.
Ricard Viladesau
El centre d'interès també recull gairebé tots els exemplars de la Revista SOM, dedicada a la cultura popular i de la qual es farà un buidat dels articles vinculats a la sardana i la cobla, i també un buidat d'articles de publicacions com la Revista de Girona, Revista del Baix Empordà, Estudis del Baix Empordà, Quaderns de la Selva,Revista Aplec ( La Bisbal), Papers del Mongrí (Torroella) i el llibre de l'Aplec de Palamós. Visca!
Amplifiquem la notícia apareguda el dimecres dia 23 de Febrer del 2011 al diari digital Vilaweb
RXI.cat, el portal de la música compromesa, es presenta públicament
Ja fa uns quants anys que funciona RXI.cat, un portal dedicat a la música compromesa catalana, però no és fins ara, aprofitant la renovació del disseny i l'actualització general, que es presenta públicament. La voluntat de RXI.cat és de compartir i de difondre la música de crítica social, i per això publica notícies, entrevistes i articles d'opinió, de producció pròpia o en règim de drets 'creative commons', i novetats discogràfiques. També s'hi pot escoltar una ràdio en flux compartit i se'n poden descarregar discs.
'Des de sempre s'ha fet servir la música per donar suport a la reivindicació, de la mateixa manera que les injustícies socials han empès els artistes a dedicar-hi una part de la seva obra. Actualment els grups musicals de casa nostra que tenen aquestes motivacions són d'estils molt variats: des del punk rock al hip-hop i des del reggae jamaicà al trash metal, passant per la música tradicional i la música d'autor', expliquen els responsables de RXI.cat en un comunicat. També assenyalen com a referents de la música compromesa Ovidi Montllor i Lluís Llach, i subratllen propostes com les d'Inadaptats, Brams i Obrint Pas, 'autèntics fenòmens generacionals, al voltant dels quals aquests últims anys han aparegut centenars de propostes musicals'.
RXI.cat recalca el creixement que ha experimentat el sector musical aquesta última dècada, tant en nombre de grups, com en concerts i festivals. Una situació en una 'conjuntura de reformulació del sistema d'edició, degut al canvi de paradigma de l'era digital'. En aquest moment, que costa editar discs i organitzar concerts, RXI.cat malda per oferir 'una visió de conjunt més clara', i per fer autocrítica i crítica, com diria l'Ovidi.
Maria Comaen directe, febrer 2011 foto: Christian Bertrand
La història de la música popular, a tot arreu i en tots els temps, sempre ha patit un dèficit molt lamentable de presència femenina. El món amb ulls de dona, el fer amb mans de dona, el cant amb veu de dona ... històricament ocultat. Per sort, això ha anat canviant sobretot a partir del segle XX i, poc a poc, trobem més i més dones aportant naturalment la seva creativitat al món de la música. Només cal remenar una mica en les estadístiques de consulta d'aquest bloc: l'article més visitat dels més de 500 que ja hem publicat, és el capítol final de l'exahustiva sèrie Dames perilloses del rock que va escriure Miss Danger, una de les fundadores d'aquest espai musictecari. El nombre de visites d'aquest article és el doble del segon classificat. La pròpia Miss Danger també va dedicar un altre article a les grans veus femenines del Rhythm & Blues en l'article Què va ser de l'Amy Winehouse? o la sud-africana en Les Veus de l'Àfrica: Miriam Makeba, i hem portat també aquí la força escènica de Tere G., la veu dels recordats Desechables en un dels capítols de la sèrie La Discoteca d'Ampli.
La progressiva presencia natural de la dona en la vida cultural, econòmica, esportiva, política o cívica ha acabat esdevenint un indicador de conquesta de llibertat... també per a l'home. La quantitat i qualitat de dones que estan fent música ara mateix i aquí, al nostre país, només pot ser un motiu d'alegria i un indicador de bona salut cultural i avui ho volem celebrar amb tres d'elles. Ni millors ni pitjors, el criteri és completament subjectiu, de fan, només tres exponents de com és la música de la mà i la veu d'una dona. Elles tenen un nom: la Sílvia, l'Anna, la Maria ...
Sílvia Pérez Cruz
Palafrugell, 1983
Escoltar-la en qualsevol de les seves facetes musicals és quedar immediatament captivat. Veure-la cantant és una experiència d'harmonia i bellesa plàstica. No conec ningú que hagi escoltat la seva veu i l'hagi oblidat. En el vídeo que us presentem, la Sílvia ens posa la pell de gallina cantant un poema demolidor de la Maria Mercè Marçal, de qui també hem pres un seu vers per al títol d'aquest post.
La vida musical de l'Anna està lligada al grup L'Ombre de ton chien, amb qui porta més de tres anys damunt els escenaris. El primer que em va agradar d'ella és la combinació natural del català amb el francès en les seves cançons. La seva expressivitat i la seva personalitat la fa única. Quan va sortir el seu primer disc, l'AMPLI se'n va fer ressò de seguida (Anna Roig i l'ombre de ton chien) i ja sempre l'hem anat seguint de ben a prop ... Us deixem amb una interpretació en directe d'un clàssic de l'època existencialista del gran Serge Gainsbourg.
Le poinçonneur des Lilas
En aquest moment l'Anna i els seus companys estan en la fase final de l'enregistrament del seu segon àlbum.
Vaig escoltar per primera vegada la Maria gràcies als meus fills teenagers que l'havien vist amb el grup U_ma i poc després va publicar el seu primer disc. El seu talent em va captivar de seguida i no vaig tenir més remei que esbombar-ho als quatre vents i escriure la meva primera ressenya discogràfica per a un artista jove i d'aquí: La Discoteca d'Ampli, XLVI: Maria Coma.
Els meus amics em prenen el pèl perquè diuen que em quedo embadalit quan l'escolto o la veig en directe. Potser si, però segur que no soc l'únic. I probablement n'hi haurà més quan, els que encara no la coneixen, vegin aquest vídeo ...
Cel salat
La Maria va tancar la gira de Linòleum, el seu primer disc , fa només un parell de setmanes i ens va anunciar que es disposava a entrar a l'estudi de gravació per enregistrar les cançons del segon, que ja té composat. http://www.mariacoma.com/
* * *
Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret. Jo tinc un nom
En l'edició d'ahir del diari digitalVilaweb.cat es va publicar un interessant resum del més destacat dins la música popular produïda al país durant l'any passat.
Un reportatge de la periodistaBel Zaballaque amplifiquem des d'aquest espai, considerant que pot ser un recurs ben útil per als bibliotecaris musicals del país a l'hora de completar les col·leccions dels seus equipaments. En aquest sentit, aprofitem per recordar que dins el bloc AMPLI trobareu abundants discografies selectives que poden facilitar la tasca de selecció i adquisició de nous àlbums que enriqueixin el fons de la biblioteca.
La Banda sonora de l'any
Repassem els discs més destacats del 2009 i us oferim tot d'enllaços de vídeos i cançons
El cantador de Xàtiva (entrevista amb VilaWeb TV) es dedica, de fa dècades, a investigar i a recuperar cançons tradicionals mig oblidades, o perdudes del tot. Gràcies a ell, aquestes cançons arriben a les generacions més joves, i ara com ara, la majoria del públic dels seus concerts és jovent que torna a cantar coses com la 'Malaguenya' o la 'Jota de Xàtiva'.
Redescobriments musicals
El 2009 fou un any de redescobriments. El de grups com Élena, que feia anys que no publicava cap disc i que amb 'Un cafè, setanta matins' va decidir-se resoludament pel català (videoclip de 'Plou'). També el de Remigi Palmero, que va trencar un silenci de quinze anys per treure onze cançons, amb veu i guitarra, sota el títol 'Sense comentaris' (entrevista amb VilaWeb TV). I el de Víctor Bocanegra, músic fundador, els anys vuitanta, juntament amb Pepe Sales, del grup Bocanegra, i que l'any passat va publicar un tercer disc, 'Fonografies'.
Bona salut de la música catalana
La música catalana viu un moment molt dolç, i hi han contribuït no poc els Manel, que van publicar el seu primer disc, 'Els millors professors europeus', el 2008 i que el 2009 es feren tips d'actuar a casa (concert a l'Apolo i concert a Constantí) i a fora. A més a més, Gerard Quintana ens va dar la seva visió de la ciutat de Barcelona a ritme de rumbes i sons electrònics amb 'Deterratenterrat' (videoclip 'Barcelona en colors)'. Le Petit Ramon s'ha inclinat definitivament per la formació Experimenta 3 (entrevista amb VilaWeb TV), amb la qual va treure el disc 'Acusticus Replica' (videoclip de la cançó 'I és dimecres'). Marc Parrot féu un repàs de la seva trajectòria en solitari amb 'Avions', un doble disc en què trobem les cançons més notables enregistrades en un concert pensat per a l'ocasió (videoclip de 'Avions). Al Tall va reivindicar la figura i l'obra del rei Jaume I, coincidint amb el vuit-centè aniversari del seu naixement, al disc i espectacle 'Vergonya, cavallers, vergonya'. Els Rosa Luxemburg ens van ensenyar 'Com cremar una ciutat' a ritme de rock (videoclips 'L'última tarda' i 'Autocompassió moderna'); els At Versaris van tornar a les trinxeres amb més hip-hop, recollit al disc 'A cada passa' (cançó 'Els orfes d'occident' al goear); i els Whiskyn's van acomiadar-se dels seguidors amb un àlbum recopilatori, 'Tres-cents seixanta graus' (videoclip 'Vitralls', cançó inèdita inclosa al disc).
El fet és que l'any 2009 vam poder comprovar com els músics de casa nostra van deixar de banda molts prejudicis per demostrar que el català és una llengua tan vàlida com qualsevol altra per a fer cançons de l'estil que sigui. Ho demostren discs com 'Eufòria 5 - Esperança 0' de Mazoni (videoclip 'Eufòria', 'Ei, que surt el sol' i entrevista amb VilaWeb TV); 'Bombón mallorquín' de Joan Miquel Oliver (videoclip 'Final feliç'); 'Viatge a Montserrat' de Quimi Portet' (videoclip 'Homes i dones del cap dret'); i un dels últims a sortir, 'Bed&Breakfast' dels Amics de les Arts (videoclip 'Per mars i muntanyes', cançó composta per a un dels discos que acompanyava el fanzine Malalletra i que el grup ha inclòs al disc).
