Anys 20, Lleida. Un tal Mariano Gomá Oriach fa de contractista d’obres. Té un germà, que es diu Enric, que també s’hi dedica. L’any 1943, Mariano Gomá és un dels 50 socis propietaris del Casino Principal, espai de sociabilitat burgesa enmig d’una ciutat mig derruïda. L’alcalde, Ramon Areny, també n’és soci, com José Sol, advocat falangista, o com Josep M. Álvarez Pallás. Aquest últim és una de les cinc persones que els militars colpistes designen com a primeres autoritats municipals quan ocupen Lleida el 1938. El 1941 publica Lérida bajo la horda, de continguts imaginables, i també el 1941 funda el Caliu Ilerdenc, destacat grup d’influència durant tot el franquisme. El 1949 crea i dirigeix la revista Ciudad que, com el Caliu, seria focus irradiador del leridanismo.

Any 1960. Álvarez Pallás publica El ayer que fue. Estampas leridanas. L’il·lustra un tal Mariano Gomá Pujades. Es veu que el pare de Gomá Pujades estava vinculat a la construcció de carreteres, ponts i túnels i tenia un germà que es deia Enric, que també s’hi dedicava. Era el Gomá Oriach de l’inici de l’article? Però tornem a Gomá Pujades. La guerra l’havia agafat amb 20 i pocs. Es va passar al bàndol franquista i va tornar a Lleida com a alferes provisional. El 1941 es titula com a arquitecte i no li falta pas feina, ni tampoc connexions. A més de ser membre del Caliu, té de cunyat a Hermenegildo Agelet, advocat, falangista camisa vieja, membre de la junta del Casino Principal -amb Álvarez Pallás - i de l’Ajuntament. Els edificis de la Perpétuo Socorro (1943), Montepío (1945-48), Sanitat (1956-58) o Cambra de Comerç (1958-60) tenen la firma de Gomá. L’any 1960, el de les il·lustracions del llibre d’Álvarez Pallás, es trasllada a Madrid, amb la família, per fer d’arquitecte en cap dels serveis de valoració urbana del ministeri d’Hisenda. Gomá Pujades tenia debilitat també per la pintura i la poesia, i va ser promotor del Cercle de Belles Arts. Com a anècdota, un dels seus quadres, potser l’únic cubista, és un retrat de son sogre, Antonio Otero, iniciador d’una saga de cirurgians que, avui, arriba al net, Joaquín Otero. Aquest, de tant en tant, aboca pensaments en un blog, on el 2013 llança un crit d’”honor y gloria” als integrants de la División Azul, “dignos de todo encomio y de nuestro reconocimiento y homenaje”, diu.

Tornem als Gomá. Aquell arquitecte tenia un fill, a qui va posar el mateix nom i que seguiria els passos del pare, tant en l’arquitectura com en l’afició a la pintura i la poesia. Mariano Gomá Otero. A Lleida, Gomá Otero s’implica en la vida associativa local: la Creu Roja, els Armats de la Sang... i el Caliu, com el pare, entitat ara ja de poc pes. Fins i tot fa de Gaspar a la cavalcada de Reis i de pregoner de l’Aplec del Cargol. Com a membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, té molt bona relació amb Àngel Ros, que li va demanar que impulsés la candidatura de la Seu Vella a patrimoni de la Unesco i el va posar d’assessor al Consell Municipal del Patrimoni. Però l’entitat que més l’ha catapultat és Societat Civil Catalana, on va entrar ben aviat. Creada el 2014, el 2015 ja era a la junta. Hi va fer cap de la mà d’un altre Mariano, Mariano Ganduxer. Aquell 2015, un mes abans de morir, “me repitió día a día que le gustaria que yo siguiera sus pasos”, diu Gomá. I aquí el tenim, convocant manifestacions on sembla que reviuen i es retroben tots els Hermenegildos, División Azul, Casinos, Álvarez Pallás i Calius.