Rosa Maria Sardà torna personalment la Creu de Sant Jordi a la Generalitat

Rosa Maria Sardà

L'actriu Rosa Maria Sardà ha tornat a la Generalitat de Catalunya la Creu de Sant Jordi per considerar que, "donades les circumstàncies", no era mereixedora d'una de les màximes condecoracions que concedeix anualment des de 1981 el Govern català.

L'actriu, que va interpretar la mare independentista de 'Vuit cognoms catalans' i ha participat en diversos mítings del PSOE, va llegir al costat de l'activista Miriam Hatibi el manifest després de la manifestació de condemna dels atemptats del passat 14 d'agost a Barcelona i Cambrils , i recentment va signar un manifest que qualificava d ' "estafa antidemocrárica" la celebració del referèndum de l'1 d'octubre.

Sardà va lliurar personalment la Creu de Sant Jordi a un funcionari al Palau de la Generalitat el passat 24 de juliol, revela la cineasta Isabel Coixet en un article a El País que reproduïm a continuació:

ROSA I SANT JORDI

El 24 de juliol d'aquest any, Rosa Maria va sortir de casa i va mirar al cel. Eren les onze del matí d'un dia d'una claredat inusual a Barcelona. El dia anterior una pluja intempestiva havia netejat l'aire, però no hi havia rebaixat la temperatura ni un sol grau. Va pensar, com solia fer des de feia un temps, que el clima sí que era un tema pel qual valia la pena lluitar i esgargamellar: un tema rellevant que afectava la vida humana i al planeta i que es veia desplaçat a una mera anècdota per la maror política que inundava el país en el qual li havia tocat viure.

El que anava a fer, en el fons era un crit d'auxili, un cop de puny a la taula, un ja n'hi ha prou, 1 no puc més. Portava temps meditant i aquell matí, davant el cafè amb llet, mentre trobava a faltar una vegada més els cigarrets, va decidir que ja era el moment.

No ho va dir a ningú perquè sabia que intentarien dissuadir i en aquells moments, després d'una llarga malaltia de la qual estava sortint, no se sentia amb energia suficient per discutir i defensar la seva decisió. Tan sols volia executar-la. Va torçar pel carrer Pau Claris de Barcelona i va començar a baixar per ella. No tenia pressa i es va aturar a l'aparador d'una llibreria. Lectora empedreïda, va pensar en comprar-se un parell de novetats que anhelava llegir, però va decidir fer-ho a la seva volta, ja alliberada de la missió que avui l'havia tret de casa.

Ja a Via Laietana, es va desviar fins arribar a la Plaça de Sant Jaume, va mirar a l'Ajuntament i no va poder evitar un somriure: va recordar al seu estimat amic Terenci Moix i va recordar la seva capella ardent anys enrere en què sonava la banda sonora de Blancanieves ' I go I go, It`s after work we go '. Terenci l'hauria entès. Terenci l'hauria acompanyat. I després s'haurien rigut, parlant del diví i l'humà davant un parell de gintònics. Terenci ...

Va entrar al Palau de la Generalitat i va preguntar a la funcionària de torn que al principi no la va reconèixer i no va entendre la pregunta. Un cop entesa -i finalment reconociéndola- la funcionària li va pregar que esperés i va fer una trucada. Hi havia un corrent d'aire bastant molesta a l'entrada del Palau i es aixoplugar com va poder, contra una paret. Després d'uns minuts, va aparèixer un funcionari que, amablement, després de encaixar-li la mà amb força, la va conduir a un petit despatx.

-En què puc ajudar-la, senyora Sardà?

-És per la Creu de Sant Jordi.

-Crec que hi ha hagut un error. M'ha dit el meu col·lega que vol tornar-la.

-No, no és un error. La vull tornar, exactament, aquí la té.

Rosa Maria va treure una carpeta amb la condecoració i una nota. A la nota de pròpia mà, deia que donades les circumstàncies, ella no es considerava mereixedora de la Creu de Sant Jordi atorgada pel Govern català i que, com la condecoració portava amb si que en el moment de la defunció, la Generalitat oferia una esquela als diaris, que per favor tinguessin a bé ahorrársela.

El funcionari va agafar la carpeta amb gest nerviós, no sabent molt bé què fer amb ella. Rosa Maria li va demanar un rebut.

-Un rebut?

-Sí, un rebut, conforme l'he tornat.

-Sí, és clar ... Un moment. El funcionari va abandonar el despatx i ella va aprofitar per mirar el telèfon. Va tornar als pocs minuts amb un albarà i hi va lliurar. Es van donar la mà. Abans de marxar, Rosa Maria li va dir:

-¿Això de l'esquela està clar, veritat?

-Sí, sí ...

En sortir al carrer de nou, es va sentir trist i lliure, la qual cosa no era cap novetat per a ella: és el preu a pagar per tenir una implacable brúixola moral que et marca en cada moment les accions que has de fer per ser coherent, tot a qui li pesi i passi el que passi. Encara que et costi amistats, repudi, odi, insults, incomprensió.

Va tornar a pujar, aquest cop més a poc a poc, Pau Claris amunt, cap a la llibreria.

Rosa Maria Sardà no em va explicar els llibres que va comprar aquell dia, però, coneixent-la, sé que els haurà llegit, estimat i entès com ningú.