A la segona de canvi, s’afirmen coses com que a Catalunya estem assistint a un gravíssim deteriorament de la nostra economia. I que a l’anomenada fugida d’empreses, s’ha afegit una significada caiguda d’activitat en sectors com el consum o el turisme. Sembla mentida com un organisme, que es vanta d’estar format per notables representants del món acadèmic i d’empresaris que se suposen rigorosos, gosi fer aquestes afirmacions validant les xifres (primera falsedat), atribuint-les només a l’independentisme (segona falsedat) i no a la intervenció brutal de l’Estat i, finalment, focalitzant-les a Catalunya (tercera falsedat) quan de fet per bé o per mal les xifres en molts caos empitjoren més a Espanya. Respecte la primera falsedat hi ha les xifres de comportament de l’activitat econòmica que fins el moment de la intervenció de Montoro són excel·lents, brillants fins i tot, en comparació amb la dècada anterior. La segona falsedat és l’intent d’atribuir a l’independentisme el que és conseqüència de la intervenció de l’Estat. Només quan Montoro posa les mans a la Generalitat i es tanquen membres del Govern a la presó i s’atonyinen persones pacífiques, és quan alguns turistes deixen de venir, els ciutadans es retreuen de comprar o anar a espectacles. I tercera falsedat: posar el focus només a Catalunya, amagant que, o bé la inflexió és general, o potser més forta a Espanya. El cas del turisme, com a exemple: cau el mes d'octubre un 2% a Catalunya, un 5,9% a Andalusia, 3,5% al País Valencià i un 4% a Madrid.
El Cercle continua afirmant que la dinàmica pot consolidar-se, o fins i tot accelerar-se, si no som capaços de garantir aquella mínima previsibilitat que exigeixen ciutadans i empreses. L’activitat empresarial requereix d’uns marcs d’actuació previsibles. La seva absència, en un entorn tan globalitzat i obert, comporta una pèrdua immediata d’activitat econòmica, com hem pogut comprovar en aquestes darreres setmanes. Però un cop més aquesta afirmació genèrica que és certa, no és contextualitzada adequadament. Formaria part de la previsibilitat que el principal partit del govern d’Espanya no estigui corcat amb més de 700 imputats per corrupció i que no fos acusat directament de conspiració mafiosa per a la desaparició de proves? Formaria part de la previsibilitat que l’estat espanyol no encapçalés els rànquings de manca de transparència i de llibertat de premsa de la Unió Europea? Seria una aportació a la previsibilitat que no saltessin cada dos per tres escàndols de desviació de fons europeus per a finançament delictiu de campanyes electorals del PP, com s’ha fet públic fa poc?
Més endavant el Cercle atribueix a l’anunci d’una Declaració Unilateral d’Independència, el que va despertar l’alarma i la reacció immediata. No només de grans corporacions sinó, també, de pimes i ciutadans. Però en la frase anterior a aquesta el Cercle reconeix que malgrat l’alta tensió política dels darrers anys no s’ha notat res en economia. Podrien haver estat una mica més honestos i reconèixer que hi ha hagut brillants resultats, entre ells l’eliminació del dèficit públic tan reclamat en documents anteriors i que Junqueras ha obtingut superàvit. Doncs bé, perquè, si tot anava bé, i fins i tot molt bé, encara que no ho reconeguin, on estava el problema? No està clar que si haguéssim viscut a Canadà o Gran Bretanya haguéssim continuat en tensió però sense conseqüències? Qui ha provocat les possibles males conseqüències? L’Estat i la seva brutalitat i autoritarisme en conduir el conflicte amb el territori motor de la seva economia. Això és el que espanta a les multinacionals. Com es poden fiar d’un estat corrupte que maltracta el territori que li dóna de menjar?
El Cercle adverteix els ciutadans de patir les conseqüències amb un augment de la desocupació (...) i un seriós, quan no descontrolat, malestar en una ciutadania que evidencia fractures molt preocupants(...) i una conjuntura d’una gravetat desconeguda en la nostra vida en democràcia, no només a Espanya sinó, també, a la Unió Europea. Un cop més l’exageració i la mala focalització. D’ocupació anem bé, molt més que la majoria de comunitats autònomes espanyoles. I en tot cas, els efectes del boicot real als productes catalans està actuant com un bumerang sobre les empreses subministradores espanyoles, tal com va reconèixer el cap de la patronal extremenya. I la gravetat desconeguda prové de l’ús de la força unilateral per part d’un estat constituent de la Unió Europea i que a diferència de les amonestacions d’aquesta cap a Hongria, Polònia i ja no diguem a Turquia, aquesta vegada hagi callat. Aquesta és la gravetat que fa que el cas català pot ser una autèntica bomba per a Espanya i Europa.
El Cercle apel·a a l’indispensable govern de totes aquelles qüestions socials i econòmiques que incideixen directament en el benestar ciutadà ja que opinen que l’extrema focalització en el procés ha portat a no prioritzar-les. Però no diu res de les prop de 30 lleis aprovades al Parlament de Catalunya destinades al canvi de model energètic, a la defensa del comerç urbà, contra la pobresa, per la igualtat de gèneres, a favor de l'economia productiva, etc... que han estat recorregudes pel govern de Madrid i tombades pel Tribunal Constitucional.
Diu el Cercle que serà el moment perquè, des dels poders polítics però, també, des del món econòmic i empresarial, es defineixin aquelles actuacions que afavoreixin que l’economia catalana recuperi la normalitat. Si la normalitat era la situació anterior a la intervenció de Montoro on tots els indicadors eren excel·lents: turisme, exportació, innovació, ocupació, superàvit públic, etc... és molt fàcil. El Cercle hauria de reclamar la llibertat d'Oriol Junqueras i que Montoro tregui les mans d'una economia de la que la mateixa Generalitat intervinguda reconeix que es drenen prop de 17.000 milions d'euros anuals, de dèficit fiscal. Això és el que correspondria fer a una entitat que es vanta de fer més de 60 anys, on el Cercle d’Economia va néixer estimulat per les idees d’Europa, democràcia i obertura econòmica.
Acaba el Cercle dient que cal aprofitar aquesta campanya per aclarir propostes i arribar a uns acords bàsics sobre el nostre futur immediat. (...). I que el 21-D es converteix en una oportunitat, doncs, sigui quin sigui el seu resultat per iniciar una nova etapa en què prevalgui la voluntat de diàleg i entesa. L’alternativa és el caos. Doncs ja cal que, si volen estalviar el caos, dirigeixin els seus dards a qui en té la màxima responsabilitat: el govern de Madrid i l'estat espanyol, com qualsevol observador internacional no hipotecat està reconeixent. Diàleg vol dir que hi ha dues parts i els senyors del Cercle no exigeixen, com fins i tot han fet els dirigents més conservadors de la Unió Europea, que el govern espanyol reconegui la part catalana com a subjecte polític. Mentre això no es produeixi, i al marge dels resultats del 21 D, el tema català s'enquistarà i el caos estarà servit segur. I l'economia espanyola, no especialment la catalana, situada ja en zona de risc per la fallida de les pensions i el deute, s'enfonsarà, arrossegant l'euro. Com diria aquell, senyors del Círculo, vostès que poden, facin "algu".
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
