Què em preguntaria jo si fos votant d’Esquerra Republicana? Em plantejaria si, més enllà de les evidents disputes amb el món convergent i la relació personal Junqueras-Puigdemont, no hauria estat millor que avui haguéssim anat junts a les eleccions. Aquesta falta d’entesa farà absolutament irrepetible la imatge del 27S, on el color blau de JxSí va arrasar la geografia del país, com a força més votada a totes les comarques i al 96’1% dels ajuntaments. Aquesta nit veurem un mosaic multicolor, que servirà d’argamassa per reforçar la idea com de dividida està Catalunya. La decisió es va prendre a més, quan ERC no patia gens per la victòria. Veurem si avui mateix, amb Ciutadans rebent dopatge mediàtico-econòmic-aznarític ens trobem que la primera força del país és qui aixeca la bandera de l’esmena a la totalitat al que s’ha construït en 40 anys: escola, llengua, cultura. També em preguntaria què es vol fer del meu vot: seguir amb la unilateralitat, encetar la bilateralitat o esperar una dècada i mitja per tornar a intentar-ho?

Si jo fos votant de Junts per Catalunya em preguntaria si no és arriscat basar la campanya en promeses impossibles de complir. No, no hi ha cap garantia que si guanya Puigdemont el president torni de Brussel•les com a president. I si ho fa, evidentment, serà empresonat. Cosa que està molt bé si l’objectiu és l’escàndol i buscar tres o quatre declaracions de suport d’ex-líders europeus. Però hem vist que la Unió Europea en general no pensa moure ni un dit i l’Estat és absolutament impermeable a aquesta pressió de baixa intensitat. Efectivament, el vot de la ràbia i de la dignitat tenen tot el sentit, però cal veure què pot fer JxC amb aquest patrimoni. És més: s’avindrà el partit de Puigdemont a investir un president d’ERC contradient tot el que han dit en campanya?

Si jo fos votant de Ciutadans em preguntaria si el partit, novell a l’hora de governar, incapaç de trenar un discurs poderós en un àmbit que no sigui el del monotema, és la millor opció. Això, és clar, si no només vull el vot de càstig a l’independentisme. En aquest cas, també em preguntaria què es farà amb el meu vot. Servirà per donar el poder al Socialisme o al PP, les forces que representen l’antic règim, la corrupció i el descrèdit, i que de ben segur quedaran per sota? I en el cas que el meu vot sigui senzillament anti-independentista em preguntaria si no és millor reforçar al PP, que en definitiva són els qui han arriscat més en defensa de la Unitat d’Espanya en els últims mesos. En aquest sentit, com es llegirà que el partit que ha aplicat el 155 quedi últim per sota de la CUP? Catalonia is different?

Si jo fos socialista no m’hi cabrien les preguntes. Perquè ens hem aliat amb la dreta d’Unió? Què farà el diputat Espadaler amb el meu vot quan arribin temes socials sensibles com les escoles d’elit, els drets LGTBI, els dels treballadors, la sanitat o els interessos de les grans empreses? També em preguntaria si el meu partit defensa que Catalunya és una nació i com s’ha d’administrar aquest fet. Em plantejaria com convencerem el PP, Cs i els nostres companys del PSOE andalús, extremeny o aragonès per fer una reforma federal de la Constitució, sobretot si a casa meva acabo pactant amb la radicalitat nacional de PP i Cs. Em preguntaria què n’hem tret del recolzament al 155. I què en farà el pròxim govern anti-independentista (on participarem) de tot el patrimoni que hem co-creat: la immersió, TV3, o els Mossos.

Si portés a les mans la papereta del PP sobretot em preguntaria perquè el meu propi partit a Espanya ens ha abandonat. Una cosa és que vingui Rajoy o Soraya a fer campanya. L’altra és que descaradament s’hagi fet servir tot l’engranatge mediàtico-econòmic per donar suport a Cs i no a nosaltres, que som els que ho passem pitjor a Catalunya ençà del 155. Em plantejaria perquè ens ha traït Aznar en el moment més sensible. I reflexionaria sobre si el meu partit ha de sortir a jugar amb el cartell de derrotat, oferint-se per una simple vicepresidència amb Ciutadans o el PSC. Un discurs que és el preludi perquè ens destrossin a les pròximes eleccions a Espanya.

Finalment, si fos votant de la CUP, em preguntaria què hi faig amb una papereta a la mà d’unes eleccions il•legals i il•legítimes, on un candidat és a la presó i l’altre a l’exili, on la gestió de la Junta Electoral ha estat més que discutible i on hi ha un 155 en aplicació que segons bona part dels catedràtics constitucionalistes no s’ajusta a dret. I un cop acceptés que tot plegat és un peatge per no cedir les institucions, em preguntaria de què servirà el meu vot. I si d’aquí 3 setmanes ens trobarem de nou, en el millor dels casos amb un Pressing CUP per investir un president que plantejarà en petit comitè, congelar la independència fins d’aquí una o dues dècades.  

Ha estat la pitjor campanya electoral que recordo. Ha estat la més estranya, bruta, desagradable. I alhora també, la més imprevisible. Conec molt poca gent que aquest matí es llevin sabent segur què votaran. 

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)