Les forces polítiques d’obediència estrictament catalana sempre han fet millors resultats a les eleccions al Parlament que a les del Congrés. Hi havia, durant molt de temps, la idea que això es devia, en part, a l’anomenada "abstenció diferencial": el segment de votants que s’abstenien a les eleccions catalanes perquè no se sentien interpel·lats i, en canvi, participaven a les d’àmbit espanyol. Com que l’abstenció diferencial era més pronunciada a les zones metropolitanes, es presumia que el dia que les eleccions al Parlament fossin molt participades, la majoria electoral i parlamentària dels partits del nacionalisme català s’esvairia. No era una hipòtesi forassenyada. Efectivament, el perfil sociològic d’aquests abstencionistes diferencials era, segons tota l’evidència disponible, més proper al dels votants dels partits d’àmbit estatal que no pas al dels partits d’obediència catalana.
Ara bé, el cicle electoral de 2015, on va votar gairebé el 75% del cens, ens va obligar a redimensionar aquesta hipòtesi. La participació a les eleccions al Parlament del 27S fou molt elevada, molt més que la que s’havia registrat mai en cap elecció d’àmbit català (al 2010 havia estat del 58% i el 2012 del 67%) i, per primer cop, superior a la de les eleccions generals subsegüents. En canvi, això no va comportar el terratrèmol per la configuració de majories sobiranistes que esperaven alguns. De fet, l’independentisme va aconseguir un gran resultat precisament en aquestes eleccions amb tanta participació i un programa explícit.
El 27-S de 2015 la participació va ser rècord i 17 punts més alta que el 2010, les darreres eleccions no excepcionals, i l'independentisme va obtenir una còmoda majoria
Ara, aquella vella hipòtesi torna a estar sobre la taula. Els símptomes de forta mobilització per les eleccions del 21-D que apunten les enquestes fan pensar a alguns que les expectatives dels partits d’àmbit espanyol són molt millors. De nou, és una hipòtesi raonable: el perfil sociològic i d’opinió dels abstencionistes de les eleccions al Parlament és més semblant al dels partits contraris a la independència que no pas al dels partidaris. Per tant, podem esperar que cada punt percentual addicional de participació, beneficiï desproporcionadament al bloc constitucionalista.
PARTICIPACIÓ EN LES ELECCIONS AL PARLAMENT EN % SOBRE EL CENS
Si, per fer una hipòtesi més o menys raonable, tres de cada quatre nous votants anessin a parar al bloc espanyolista (PSC, Cs i PP), i l’altre se’l repartissin entre els "comuns" i els tres partits independentistes a parts iguals, caldria arribar al 90% de participació perquè el bloc espanyolista superés els partits independentistes. I un nivell així de participació no s’ha vist mai. No vol dir que no sigui possible, simplement que no s’ha vist mai.
Els "comuns" i la CUP també tenen una forta capacitat d'atracció sobre l'elector que habitualment opta per abstenir-se
En tot cas, el que cal concloure és que, si bé sembla cert que a priori un increment de la participació pot beneficiar els contraris a la independència, l’abast d’aquesta amenaça pel sobiranisme és limitat, sobretot perquè el 2015 ja es va registrar una gran participació i la majoria independentista al Parlament va aguantar còmodament, amb els 72 escons que van sumar Junts pel Sí i la CUP.
Si l’independentisme aconsegueix fidelitzar els votants de l’1 d’octubre en tindrà prou per fer un bon resultat fins i tot amb una participació rècord. El que hauria de preocupar, prioritàriament, és això: aconseguir retenir els votants de l’1 d’octubre no estrictament independentistes –fins i tot alguns dels que van votar contra la independència llavors però que rebutgen la forta repressió. En la mesura que s’aconsegueixi això, l’independentisme podrà respirar tranquil.
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
