Mamady és el nom d'un home de Nova Guinea que fa 15 anys es va venir a radicar a l'illa de Galveston, seguint les petjades doloroses de milers dels seus avantpassats. Vaig tenir la fortuna de conèixe'l en el seu basar-museu del carrer Strand, la principal artèria del districte històric on encara s'alcen algunes formidables estructures d'acer, les poques que van sobreviure als ciclons recurrents i fins i tot, a l'monumental incendi de 1885 que va acabar amb 42 illes senceres de la ciutat.

Aquest port d'aigües més profundes de tot el Golf de Mèxic, pateix d'tant en tant la devastació dels huracans, com el de 1900, considerat el més terrorífic en la història del país, que va arrasar amb gairebé la meitat de la població de llavors. D'això que alguns autors fantaseen escrivint que molt abans d'arribar als esteros i als seus aigües del golf de Mèxic, es pugui percebre el acre olor dolça dels fantasmes que habiten aquestes tossudes llengües de terra, sempre amenaçades per estar en una diana de la fúria de la natura.

El port, tot i la destrucció cíclica imparell (el 1900, 1915, 1943, 1961, 1983, 2005, 2008 i tot just fa uns mesos d'aquest any) manté en peu algunes edificacions de nostàlgica bellesa Victoriana, Art Deco i Segon Imperi, com la imponent mola que va albergar la primera i més important lògia maçònica de Texas i el primer teatre d'Òpera de l'estat.

També hi ha barris on hi ha, esquitxades, residències palatines de fusta i jardins formidables. La ciutat té la virtut d'albergar menys de setanta mil persones, amb una densitat de 8 ànimes per quilòmetre quadrat: una benedicció urbana en aquests temps d'aglomeració inhumana.

Les guies per als turistes simplifiquen les dades i parlen dels primers artefactes i tecnologies que van sorgir, o es van instal·lar per primera vegada en aquesta porta marítima que va donar entrada a una migració africana, napolitana, llatinoamericana i caribenya que es calcula en dos-cents mil persones en la primera meitat del segle passat. Per exemple, es parla que a Galveston van funcionar el primer telèfon, telègraf i oficina postal del sud dels Estats Units.

Aquest port de tràgic esdevenir, en les proximitats de la mundialment cèlebre agència espacial NASA, també seu de tres de les batalles navals més cruentes, va ser fundat pel Congrés Mexicà en 1825, amb el nom d'un dels Virreis de la Nova Espanya, el comte Bernardo de Gálvez i Madrid; i en ell va residir un dels homes més destacats de la Independència de Mèxic, Francisco Javier Mina. També va ser seu, breument, d'una de les més breus repúbliques, la de Texas (que va durar nou anys). Allà va néixer, ni més ni menys, que un dels cantants amb registre més greu de veu al món, el romàntic cavaller negre que va ser Barry White; ja poques milles al nord, a Port Arthur, va venir al món un altre artista d'enorme transcendència, el pintor Robert Rauschemberg, cèlebre per les seves desafiaments a un estancat món plàstic del Pop (en les dues accepcions), qui va fugir de manera brillant i intel·ligent del facilíssim de nombrosos anomenats artistes conceptuals que han desvirtuat el llegat de Marcel Duchamp.

Edmundo font

Així, estem parlant d'un enclavament tradicional i de particular encant mariner que tanca significats múltiples d'història passada i recent, mantenint alhora amb el seu entorn discret una sana i estranya distància amb un pol monstruós de desenvolupament en l'economia nord-americana, com ho és Houston, amb els seus suburbis de milionaris, sobre todohispanos; el seu far aeri de múltiples destinacions en el globus; les seves indústries -inclosa la clàssica d'hospitals i la recerca de miraculosa excel·lència sanitària-; seus museus, amb nous mecenatges, que imposen especulatives fórmules impositives sobre el motlle de generosa do dels antics donants estil Menil; i la mà d'obra intensa i fonamental de la nostra gent, els responsables treballadors anomenats llatins. Aquesta paraula, de clàssica prosapia, vol tancar-nos en un sol terme tantes vegades discriminatori, als que som oriünds del Río Bravo per sota.

Les coses viscudes en els viatges solen cobrar major dimensió significativa quan una troballa ens marca, i al meu, en aquest dia que acaba un nefast 2017 en sentit col·lectiu pels daltabaixos dels suprematistes ideològics, i personal que no ve al cas, m'ha deixat una bella incisió memorialista la trobada amb un personatge novel·lesc vestit de blazer de vellut color guinda i pell negra, primíssim, d'elegància antílop, amb la saviesa africana de qui preserva la vigorosa identitat plural d'un continent de tradicions artístiques superbes. Mamady regentea un basar on es troben peces de col·lecció que rememoren la iconografia que va seduir Picasso, Matisse, i tants visionaris de la transformació de la iconografia estètica. Així que tot i haver fet un pacte amb mi mateix de no seguir adquirint artefactes dels que han marcat la meva deambular pel món durant els últims 40 anys, vaig acabar negociant la compra d'una talla recoberta d'incrustacions i collarets rituals d'una sorprenent Reina Mare amb nadó a l'esquena i pits pròdigs cònics. La figura és una imatge recurrent d'aquest bell espantall que podem veure al museu Picasso de Paris, i que Matisse li va regalar al seu estimat rival rebutjat i admirat per igual, com sol la passió dels genis pot assumir.