"Si un gos mossega una persona, no és notícia, però si una persona mossega un gos sí que ho és". Així s'ensenyava als aprenents de periodistes allà a finals dels anys 1960 (l'autor d'aquestes línies en dóna fe). La notícia de la mossegada humana podria adquirir categoria d'exclusiva si un esdeveniment tan improbable passava en aquell temps. Potser ara no donaria tant pàbul. No anem molt lluny de tals desbarres.

Fa pocs dies es donava la notícia dels maltractaments a què havia sotmès un caçador a 55 gossos en un poble madrileny. El SEPRONA (Servei de Protecció a la Natura de la Guàrdia) havia trobat en condicions deplorables els gossos l'agost del 2014, per la qual cosa l'associació protectora d'animals, El Refugi, ha demanat ara al jutge la pena de 40 anys de presó l'amo dels gossos. Dos dels gossos estaven morts i en avançat estat de descomposició. Les imatges es van repetir una i altra vegada en els mitjans, particularment en els butlletins televisius de notícies de més audiència, generalment coincidents amb la ingesta de menjars o sopars.

A les escoles de periodisme també s'ensenyava que els diaris i els informatius radiofònics o televisius es componien de diverses seccions, corresponents a l'actualitat internacional, nacional, cultural o econòmica, posem per cas. Avui dia, la compressió dels fets noticiables es redueixen al que abans es qualificaven com 'successos' i, com no, als esports. Aquests últims mereixen tan destacada atenció que, en les cadenes privades, ja s'han esqueixat del cos principal informatiu permetent prolixes falques publicitàries i han passat així a tenir llum mediàtica pròpia.

Sol passar que, alhora que engolim un mos del nostre refrigeri, facilitem a les nostres neurones tot un mostrari de morts, violències i desolació.

Són escenes d'esdeveniments que sempre han existit però que ara es 'multipliquen' per la major quantitat d'imatges a disposició dels professionals de la informació. Els mòbils possibiliten la filmació d'episodis com les de l'acarnissament de tirotejos a les escoles nord-americanes on els escolars apareixen plens de sang per terra dels seus col·legis o instituts. A més, el que era una notícia en primícia es 's'estira' durant diverses edicions dels subsegüents butlletins de notícies, i de vegades durant dies es reiteren les atrocitats visuals obtingudes per dispositius de telefonia personal (recordem, per exemple, les terribles imatges terroristes de Londres, París o Barcelona).

VIOLÈNCIA

S'argumenta que els periodistes i els presentadors de les notícies en els mitjans audiovisuals són notaris de la realitat. Certament no són ells els que s'inventen ni manipulen les notícies de la desagradable violència que acompanya els comensals televidents dia rere dia. Tampoc cal responsabilitzar de la violència induïda en les nostres societats. El debat a USA, per exemple, de si la violència de les imatges mediàtiques està relacionada amb la violència real dels escolars ha cobrat de nou interès amb la recent matança de Parkland a Florida. Els estudis dels psicòlegs Comstock i Paik ja van establir fa dècades que els efectes a l'exposició mediàtica a la violència es correlacionaven amb un increment de la violència física de les persones.

A Itàlia, l'escriptor i periodista Roberto Saviano, condemnat per la Camorra italiana a romandre en parador desconegut, excepte perill de mort, va publicar fa uns mesos el relat, 'La banda dels nens', en què narra l'assalt al poder de els vells camorristes per part d'una banda de joves emuladors. Es tracta de nois de famílies 'normals' amb gustos pijos i conformats per una estètica cinematogràfica de luxe i glamur.

L'aparent increment del nombre de violacions de nenes en els països asiàtics, i especialment, en el subcontinent indostànic es relaciona amb el seu major exposició pública. Però, no és que les estadístiques hagin augmentat el nombre de casos, sinó que es coneixen i publiquen en els mitjans. Alguns d'aquests inclouen seccions monogràfiques sobre violacions (rape) d'accés públic i en xarxes. La intenció és provocar el rebuig a les gents de tan monstruoses conductes.

No colija el lector que l'alternativa davant aquesta escalada d'atenció pel violent i macabre és la seva ocultació o prohibició, més enllà de les bones pràctiques de autoresponsabilitat deontològica dels professionals de la informació. Davant d'un eventual conflicte entre informació i bon gust ha de prevaler sempre la llibertat d'expressió com a valor suprem de les nostres democràcies. Emperò, potser succeeixi que responsables dels mitjans públics o avesats empresaris dels privats entenguin que la narració macabra monòton no augmenta necessàriament les audiències i les quotes de pantalla.